Carles Cases: “Als 13 anys vaig decidir que volia ser músic”

El sallentí Carles Cases va néixer en una casa on es respirava música a totes hores. Als dos anys ja reconeixia les notes. Sentia com les seves tres germanes grans tocaven el violí i el piano. Els pares van decidir per ell que també estudiaria música. El seu instrument seria el violoncel.  El piano el va aprendre a tocar només escoltant les germanes. Aquest és el punt de  partida de la carrera d’un dels grans noms de la música actual, una trajectòria vinculada durant molts anys a Lluís Llach, i que ahir va explicar durant l’entrevista a càrrec de la periodista Rosa Clarena dins del cicle “Pessics de Vida”.

“Jo ja vaig néixer sent músic”, assegura Cases, però “als 13 anys vaig decidir que volia ser músic”. Va ser durant un concert que Lluís Llach va oferir a Borredà, i no va ser ell qui el va captivar sinó els músics que l’acompanyaven. Als cap de pocs anys va esdevenir el teclista i arranjador de Llach. Assegura que va ser una de les etapes més maques de la seva vida, amb gires arreu i enregistrament de discos. “Ens respectàvem molt, parlàvem molt de música. El Lluís em va ensenyar molt”.  La inquietud de fer la seva pròpia música el va portar a iniciar un nou camí composant bandes sonores per a pel·licules, música per a espectacles teatrals, documentals...fins arribar on és ara, a fer les seves pròpies composicions i a tocar sol dalt l’escenari.

Durant l’entrevista Cases va parlar amb passió de l’Alfredo, el seu mestre cubà; de la febre que té per escriure tot el dia; del temps compartit amb el bisbe Pere Casaldàliga i que va donar com a fruit l’obra “Araguaia”; de la seva obsessió per treballar sense cap mètode seguint només la seva intuïció i la voluntat de pujar cada dia una mica més el llistó; de com viu només per a la música i de com ara, per fi, ha superat la vergonya, la sensació de ser un mal músic i comença a creure en ell.