Maria del Carme Nicolau

A la tercera dècada del segle xx, algunes condicions col·lectives derivades de la industrialització, com la vida urbana, l’augment de la menestralia alfabetitzada o de la petita burgesia i l’aparició de classes socials que impulsen tímids avenços cap al treball remunerat de les dones, fan possible que es produeixi un esclat de professionals del periodisme entre dones que provenen de diferents estaments socials i intel·lectuals.

Les periodistes no tenen fàcil accés a les emissores radiofòniques, per raons diverses. La principal dificultat és haver-se d’introduir en una professió de perfil marcadament masculí. El fet que a la ràdio s’adjudiqui a les veus femenines un caràcter complementari, com a parelles del locutor, o que es contracti les dones per actuar com a actrius o cantants, tampoc en va afavorir l’aparició. És en aquest context històric que apareix una veu que aplega les dues funcions, redactar i locutar, de manera correcta: 
Maria del Carme Nicolau. 

El 1930 Nicolau comença col·laborant a Ràdio Associació, però plega perquè, segons va explicar en el seu moment a la revista Ràdio Barcelona, se li va “prohibir recitar poesies catalanes, patriòtiques”. En aquesta entrevista també assegurava que era “contrària al catalanisme fingit de l’Associació”, unes declaracions que mostren el seu tarannà radical i la rivalitat entre les dues emissores. Poc després, Nicolau ja anuncia alguns programes de Radio Barcelona, que la contracta l’1 de juliol del 1932 com a redactora locutora, un cas excepcional en aquell moment, atès que, a més de treballar en la redacció de notícies, també les locuta per antena.

El diari parlat La Palabra, que s’emetia des d’Unión Radio Madrid per Radio Barcelona, la incorpora a l’equip del programa per tal d’introduir notícies pròpies de l’emissora barcelonina. La tendència a crear blocs amb una mateixa unitat temàtica permet a Nicolau introduir dins del contenidor informatiu el programa Radio-fémina, adreçat a les dones, en un exercici innovador de transversalitat de gènere i de gèneres periodístics. 

Diversos pseudònims

A partir del 1934 es catalanitza l’informatiu, que passa a anomenar-se La Paraula, i Nicolau n’esdevé redactora i també locutora fins que uns comentaris que no agraden al director, a propòsit dels Fets d’Octubre, la retiren del micròfon per circumscriure la seva activitat professional a la redacció de l’emissora, tal com mostra la fotografia que apareix a la revista Ràdio Barcelona. A la imatge, feta per Merletti el 7 de novembre del 1936 amb el títol Elogi del ràdio reporter, hi apareixen, a part del cap de redacció, Josep Navarro Costabella, dos homes i dues dones. La de la dreta és Maria del Carme Nicolau. No hi ha constància que en altres emissores catalanes hi hagués cap altra dona periodista treballant en els serveis informatius, ja que aleshores les dones a la ràdio actuaven com a locutores llegint les notícies que es preparaven a la redacció.

Però qui era aquesta pionera? Maria del Carme Nicolau neix a Barcelona el 13 d’agost del 1901 en una família nombrosa de sis germans, dels quals ella era la gran. El seu pare, Josep Nicolau, nascut a Girona, és comptable de professió, i la seva mare, Margarida Masó, de Castelló d’Empúries, es fa càrrec de la família, amb l’ajut del servei, ja que la família gaudeix d’una bona posició. La Maria del Carme estudia a l’escola francesa, on es forma en literatura, la seva passió, que la porta a presentar-se a alguns premis en diversos jocs florals i guanyar-los. Sembla que el seu nom no li feia gaire el pes i la família i les amistats l’anomenaven Sita.

El 1925 publica dos poemes a la revista La Dona Catalana i l’any següent hi inicia una col·laboració regular. Als poemes hi afegeix contes, comentaris, glosses del dia i alguna entrevista, escrits que signa com a Maria del Carme. 

La dedicació regular de Nicolau a la revista es concreta ocupant el lloc de redactora del setmanari a partir del 1929, quan comença a signar amb diferents pseudònims, com ara Elsa Bernhard, Elisenda Mont-Clar –o Montclar–, Narcís Blau, Margarida Jordà i Florelle. Aquesta era una pràctica habitual a la revista, atès que a cada número s’hi publicaven tres i quatre treballs de la mateixa autora amb temàtiques diferents. Els seus articles radiofònics, en canvi, els firma com a Maria del C. Nicolau, i algunes de les seves novel·les estan signades com a Elsa Bernhard. D’altra banda, l’any 1953 apareix als crèdits del programa Radio Club com a Carmen Nicolau.

Setmanari femení en català

La Dona Catalana, amb una línia republicana i catalanista, va veure la llum el 9 d’octubre del 1925 com a iniciativa de l’Editorial Bosch de Barcelona, que fins al 16 de desembre del 1938 en va publicar un total de 681 exemplars.

El seu objectiu principal era difondre un model de dona independent, treballadora i amb una vida social i cultural activa. A cada número s’hi podien llegir notícies relacionades amb la moda femenina, reportatges sobre dones reconegudes intel·lectualment, poesies, fragments de novel·les, un consultori femení, idees de decoració i, fins i tot, patrons de confecció, labors i brodats. Segurament no va arribar als 65.000 exemplars editats ni als 325.000 lectors que llegien cada exemplar d’En Patufet, però va complir la mateixa funció de catalanització de la premsa en un moment en què era difícil trobar lectures en català.

La revista preconitza un model de dona moderna però tradicional pel que fa al rol social de l’època. Tanmateix, es tracta d’una proposta de feminitat que darrere del vernís cultural s’atreveix a parlar de feminisme, divorci, etc., ja que entre les col·laboradores habituals de la revista hi ha destacades poetesses, escriptores i activistes republicanes, moltes d’elles adscrites a moviments feministes. 

Magí Murià en va ser el director, i quan el 1936 la publicació va ser col·lectivitzada, Maria del Carme Nicolau, que n’era la cap de redacció, va assumir la responsabilitat de dirigir-la fins a finals del 1938. 

Escriptora i periodista

L’activitat literària de Maria del Carme Nicolau és intensa. En el camp del periodisme, a més dels 700 textos aproximadament que té publicats a La Dona Catalana, també figuren treballs seus a publicacions com Art Novell, Diari de Sabadell, Mirador, La Nau o Nosaltres Sols! 

El domini de la llengua francesa li permet guanyar-se la vida fent classes a l’escola suïssa, i resulta fonamental per a la seva professionalització cultural en els espais de la literatura popular en català dels anys vint i trenta, on esdevé una figura destacada. Nicolau és autora de trenta-una novel·les i sis llibres de poesia, a més d’un bon nombre de traduccions per a la Biblioteca La Dona Catalana, que també li va editar algunes novel·les roses adreçades sobretot al públic femení en l’àmbit de la literatura de consum.

El 1936, en una entrevista a La Dona Catalana, Nicolau es manifesta com a catalanista i feminista i assegura que desitja fer arribar els seus escrits a la gent senzilla. “Prefereixo que la mecanògrafa i la modisteta llegeixin el meu llibre al tramvia i no exposar-me a la crítica de les taules de l’Ateneu”, assegura. A partir del 1937, dirigeix amb Aurora Bertrana la col·lecció “La Novel·la Femenina”. Com a curiositat, Nicolau va escriure alguns llibres de cuina i dues sardanes, mostra de la seva capacitat i diversitat d’interessos.

Exili, premi i oblit

A finals de la Guerra Civil, Nicolau decideix marxar per dos motius: evitar les represàlies polítiques, com a militant d’Estat Català que era, i també perquè era soltera i havia quedat embarassada, fruit d’una relació amb el periodista Josep Sarañana, que treballava a El Noticiero Universal. Després de tenir la seva filla a Puigcerdà s’exilia a França, on viurà durant uns quants anys guanyant-se la vida com a traductora.

El 1943, quan Nicolau torna de l’exili, demana feina a Radio Barcelona, i segons consta a la fitxa personal de l’emissora, és contractada el 1946 durant un mes per encarregar-se de l’atenció als clients. La realitat és que Nicolau va començar a col·laborar a Publicidad CID gràcies al director, Ramon Barbat, que ho era alhora de l’emissora i de l’agència. Des d’allà, l’any 1947 coordina l’espai poètic del programa Ella, fins que l’emissora barcelonina la contracta, a partir de l’1 de març del 1952, com a “redactor radiofónico”. 

Aquell mateix any 1952, amb el guió Enigmas del destino, guanya el segon premi del Concurso Anual de Guiones –precedent del Premi Ondas–, juntament amb una altra periodista i activista de l’època de la República, Maria Teresa Gibert, gran amiga de Nicolau i que aquesta va introduir a la ràdio. “Ella va aconseguir que la meva mare entrés a Radio Barcelona com a mecanògrafa. Els directius de la ràdio feien els ulls grossos. Sabia que li seria difícil ascendir. Al final, la mare va treballar en aquesta emissora fins a la seva jubilació”, recorda Maria Teresa Castelltort Gibert, filla de Gibert, al llibre Les dones d’Esquerra (1939-1979). Memòria i testimonis, escrit per Elena Masó i Reig (Fundació Josep Irla, 2011). El full de nòmina de Maria Teresa Gibert indica que va ser contractada l’1 de febrer del 1953 com a “auxiliar administrativo, adscrito a programación”. 

Trobem Nicolau i Gibert a la revista Ondas del juliol del 1953, a l’anunci de Radio Club, un programa que ja fa uns anys que està en antena amb força èxit. A més de la fotografia de totes dues, juntament amb la d’altres col·laboradors, com Lina Font i Luis G. de Blain, s’indica que Nicolau es fa càrrec de l’espai “Diez minutos femeninos”, mentre que Gibert està al capdavant de “Perfil biográfico de artistas”. Podem concloure que les seccions que preparen aquestes periodistes també les defensen davant del micròfon. 

Quan Nicolau es jubila de Radio Barcelona l’1 de gener del 1966, treballa a temps parcial a l’Arxiu Històric de la Ciutat durant uns cinc anys. Una fractura de maluc la deixa impossibilitada quan es troba al llindar de la vuitantena. La seva mort el 1990, després d’anys d’inactivitat literària i cultural, va tenir ben poc ressò en l’oblidadissa societat barcelonina.