Quatre dècades d'unitat professional

El preàmbul de la Llei 22/1985, de 8 de novembre, de creació del Col·legi Professional de Periodistes de Catalunya, recull que aquesta nova institució havia de “consolidar i ampliar la tasca que, amb la defensa de la llibertat d’expressió i amb l’autoexigència professional, sempre han desenvolupat els periodistes des de llurs associacions”. I és que el Col·legi és hereu d’una tradició associativa periodística que prové de lluny. 

La seva gènesi rau en el relleu de les diferents associacions de premsa que fins aleshores existien –malgrat les dificultats econòmiques– a Catalunya. La història profitosa d’aquestes entitats, amb una existència molt dilatada –en el cas de l’Associació de la Premsa Diària de Barcelona arribava als setanta-cinc anys–, va trobar en el Col·legi la millor manera de projectar-se cap al futur.

Però anem als orígens de tot plegat. Acabada la Guerra Civil, el 1939, les organitzacions de periodistes (l’Agrupació de Periodistes, el Centre de Reporters, el Sindicat Professional de Periodistes, etc.) van ser absorbides forçosament per les diferents associacions de la premsa provincial que depenien del Sindicat Vertical franquista.

A la dècada del 1950, aquestes es beneficien de la concessió de l’Hoja del Lunes, un diari editat per les associacions de premsa provincials que bàsicament recollia la informació esportiva –principalment, futbol– amb unes tirades importants. Cal tenir en compte que aquest era l’únic rotatiu que podia sortir els dilluns, ja que la llei del descans dominical instaurada durant la dictadura de Primo de Rivera feia que els periodistes de la premsa escrita descansessin diumenge i, per tant, que la resta de diaris no sortissin dilluns. Com que les quotes de l’associació de la premsa eren simbòliques, els beneficis de l’Hoja del Lunes representaven gran part dels seus ingressos.

Així doncs, els ingressos provinents d’aquella concessió van permetre als membres de les associacions –sobretot la de Barcelona, la que més diners recaptava– gaudir d’una assegurança mèdica en una època en la qual els periodistes no disposaven de Seguretat Social.

El 16 d’abril del 1982, però, la resta de diaris van decidir sortir els dilluns i la publicitat d’aquesta publicació setmanal va caure en picat. El darrer número de l’Hoja del Lunes es va publicar el febrer del 1983 amb una editorial titulada “Silenciados en nombre de la libertad de expresión”. La desaparició d’aquesta publicació va deixar en una situació molt crítica les associa-cions de premsa, que, de cop, perdien la seva principal font de finançament.

Fugida endavant

A l’article “Per què volem un Col·legi”, de Josep Maria Huertas, secretari en aquells moments de l’Associació de Premsa de Barcelona, i publicat a Annals del Periodisme Català, revista d’aquesta entitat, es concretava la conjuntura a la qual s’enfrontaven: “Quan al juny del 1983 la junta directiva actual va assumir-ne les funcions, es va trobar una situació que, de fet, només admetia dues sortides lògiques: tancar la barraca, com es diu popularment, o la fugida endavant. No cal dir que, per descomptat, vam triar-ne la segona”.  

Carles Sentís va convertir-se, el 1985, en el primer president de l’Associació de la Premsa escollit democràticament. La seva gestió va promoure la creació del Col·legi de Periodistes de Catalunya com a culminació d’un procés de renovació i perfeccionament professional, promogut, des de mitjans dels seixanta, pel Grup Democràtic de Periodistes, i que va convidar a integrar-s’hi les aleshores petites associacions de la premsa de Girona, Lleida i Tarragona. “Calia agrupar en una sola entitat els titulats per les escoles oficials del Ministeri d’Informació i Turisme i els llicenciats en Ciències de la Informació sorgits a mitjans del 1970, a més d’aquells periodistes que havien accedit a l’exercici professional per altres vies”, recorda Jaume Guillamet, catedràtic de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra.

Finalment, després de mesos de contactes amb els diferents grups polítics, aquell 1985 es va redactar un projecte de llei i de defensa del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que va ser fundat el 8 de novembre del 1985 gràcies a l’aprovació al Parlament de Catalunya de la  Llei 22/1985.

El 6 de juny del 1986 pren possessió la primera junta de govern del Col·legi, amb un miler de periodistes associats, i Sentís n’és escollit el primer degà. Durant el seu mandat, va consolidar el projecte de la transició de l’Associació de Premsa al Col·legi. Una integració que va permetre unificar els professionals catalans i que parlessin sota una sola veu.

“L’objectiu principal va ser el reforçament de la unitat professional, que l’Associació ja havia defensat acceptant com a socis aquells periodistes sense titulació oficial que podien acreditar almenys cinc anys de relació laboral. La llei va establir un període transitori per a la normalització d’aquests casos. Va ser l’anomenada ‘tercera via’, ja que es va considerar com a segona via permanent la incorporació de llicenciats universitaris en altres disciplines que acreditessin almenys dos anys de relació laboral”, explica Guillamet, vocal de la primera junta de govern.

Mentre l’activitat del dia a dia anava prenent forma, l’economia de l’organització professional es va beneficiar d’una nova font d’ingressos després que alguns diaris –que s’havien beneficiat del tancament de l’Hoja del Lunes– renunciessin als quioscos al centre de Barcelona perquè els consideraven una càrrega. Conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona, es va acordar traspassar-los al Col·legi de Periodistes per concessió administrativa. Els beneficis dels quioscos es van sumar, doncs, a unes quotes més elevades que les de l’Associació de la Premsa. D’aquesta manera, la unitat professional i la garantia de recursos van permetre avançar cap a nous objectius.

Un codi ètic necessari

Un d’aquests objectius va ser la definició del paper dels periodistes en la construcció de la democràcia i l’autonomia.  “A partir de les bases assentades en l’Àmbit de Comunicació del Congrés de Cultura Catalana i, sobretot, del Primer Congrés de Periodistes Catalans, a la tardor del 1977, es va arribar alguns anys més tard a l’elaboració del Codi Deontològic i la creació del Consell de la Informació de Catalunya”, afegeix Guillamet.

L’aprovació del Codi Deontològic de la professió periodística a Catalunya es va produir l’any 1992 durant el Segon Congrés. Aquest document és l’expressió de la voluntat de defensar uns mitjans de comunicació lliures i responsables en el marc d’una societat plural i democràtica. 
Anys més tard, el 1997, el Col·legi va impulsar la creació d’un organisme independent com és el Consell de la Informació de Catalunya (cic), que té la finalitat de vetllar pel compliment del Codi Deontològic. Des de llavors, qualsevol persona o entitat pot presentar davant el cic una queixa per la vulneració de la deontologia per part d’un professional o d’un mitjà de comunicació.

Aquell mateix any va arribar el reconeixement de la clàusula de consciència com un dret constitucional dels professionals de la informació, una reivindicació impulsada des del Col·legi de Periodistes uns anys abans amb l’objectiu de garantir la independència en l’exercici de l’ofici. Així doncs, gràcies a l’activitat institu-cional del Col·legi, la professió guanyava reconeixement  i drets.

Reivindicacions i fites

Una altra fita va ser la creació del Centre Internacional de Premsa de Barcelona (cipb) l’any 1988, un espai especialitzat perquè els corresponsals estrangers poguessin treballar i, alhora, apropar-se a la realitat tant de Barcelona com de Catalunya. El cipb va ser clau en la comunicació dels Jocs Olímpics del 1992.

L’oposició als blocs electorals cronometrats i pautats va ser una altra lluita del Col·legi de Periodistes en considerar-los una imposició antidemocràtica que vulnerava el dret dels ciutadans a la llibertat d’informació. Juntament amb el Colexio Profesional de Xornalistas de Galicia (cpxg) i l’Asociación de la Prensa de Madrid (apm), el Col·legi va interposar un recurs l’any 2008 davant el Tribunal Suprem per eliminar aquesta anomalia única a Europa.

Reivindicacions com aquesta i moltes altres es recullen a Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes, que va veure la llum a l’abril del 1989 i que fa més de trenta-cinc anys que posa el termòmetre a la professió, a través d’entrevistes i reportatges. A la darrera edició de la revista se’n va commemorar el número 200.

L’any 1995 el Col·legi va rebre el Premi Nacional de Periodisme Escrit de la Generalitat de Catalunya per les seves dues publicacions, l’esmentada Capçalera i la col·lecció de llibres, editada amb la Diputació de Barcelona i que va néixer per oferir un espai per a l’estudi de temes relacionats amb els mitjans de comunicació i la seva història. Aquell mateix any,  el Col·legi va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi en reconeixement de la seva tasca en la defensa de la professió  i la llibertat d’expressió.

Paral·lelament, el Col·legi ha ampliat i millorat els serveis que ha posat a disposició dels seus membres per facilitar la seva feina i garantir-ne la qualitat. Un d’aquests serveis és el Centre de Formació i Desenvolupament, creat el 2012, amb l’objectiu de garantir la formació al llarg de tota la trajectòria professional, millorar les competències professionals i generar noves oportunitats laborals. Actualment programa més de 160 cursos a l’any, tant en la modalitat presencial, a les diferents seus del territori, com en línia.

Tot aquest repàs posa de manifest la bona salut –també econòmica– d’una institució que avui en dia compta amb sis demarcacions territorials i més de 4.300 col·legiats. El Col·legi ha bandejat la famosa crisi dels quaranta amb una activitat diversa, constant i vigorosa que el consolida com un referent per a la defensa del periodisme de qualitat i de suport als professionals del sector. La prova més evident n’és l’organització, aquesta tardor, del Setè Congrés de Periodistes de Catalunya coincidint amb les seves quatre dècades d’història. I per molts anys més.