El revulsiu

JOSEP MARIA CASASÚS I GURI

L’exercici del periodisme a Barcelona desplegat pel mallorquí Miquel dels Sants Oliver i Tolrà (Campanet, 1864 -Barcelona, 1920) des de l’alba del segle XX es caracteritzà pel compromís amb l’ofici i per la voluntat de renovar una premsa dominada encara pels criteris professionals del segle XIX. Des de molt jove, i fins a la seva mort, Oliver −que també era historiador, poeta i narrador− va practicar el periodisme intensament, acuradament i amb una clara consciència professional.

L’any passat, es van commemorar els 150 anys del naixement tant a Palma de Mallorca com a Barcelona (amb la col·laboració del Col·legi de Periodistes) i, el passat mes de gener, s’han complert 95 anys de la seva mort. Miquel dels Sants Oliver va ser un dels primers intel·lectuals de la seva generació que va optar per professionalitzar-se del tot com a periodista. El 1909, va participar en la fundació de l’Associació de la Premsa de Barcelona, corporació antecessora del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Aquella també era una època de precarietats pels qui volien dedicar-se al periodisme. Tot i ser director de grans diaris, va haver de compatibilitzar la feina a la premsa amb altres tasques allunyades de la professió que li permetien arrodonir els ingressos. En la vocació periodística d’Oliver foren determinants les arrels familiars. El seu pare, Lluís Oliver, un mestre d’escola que havia militat en els moviments progressistes de Mallorca, va promoure el periodisme modern a l’illa, principalment com a director de La Almudaina. Miquel dels Sants substituiria el seu pare, uns anys després, en la direcció del periòdic.

Aquestes arrels s’enfortiren en rebre la influència decisiva del Joan Maragall periodista. En el mestratge maragallià trobem bona part dels criteris que guiaren la periodística de Miquel dels Sants Oliver. Tots dos consideraven que el periodisme d’opinió era l’art de persuasió, entès en la millor tradició aristotèlica, al servei de la justícia i dels interessos generals. Oliver i Maragall mantenien posicions ideològiques que els allunyaven de la funció de guies de la burgesia catalana que Mañé va exercir durant quasi quaranta anys.

Descobridor de Gaziel
Abans de fer el salt definitiu cap a Barcelona −on havia estudiat Dret−, Oliver havia destacat a Mallorca com un jove periodista que enllaçava amb els nous corrents de la premsa europea. A la redacció de La Almudaina, Oliver va fer una carrera reeixida, completada, en aquesta etapa insular, amb els treballs del temps en què va dirigir revistes ( La Roqueta, Nova Palma) i col·laboracions en altres publicacions illenques ( La Palma, Museo Balear). De Mallorca estant, Miquel dels Sants Oliver ja publicava en diaris de la Catalunya peninsular, com Catalònia, Catalunya i Lo Catalanista, però, principalment, en el Diario de Barcelona i en la Il·lustració Catalana.

Decidit a establir-se a Barcelona, Maragall li va trobar, l’any 1904, feina d’administratiu a l’Ateneu Barcelonès, i de periodista al Diario de Barcelona. En aquest periòdic, que havia estat el més important del segle XIX, la capacitat periodística d’Oliver va excel·lir ben aviat. Tenia un tarannà professional modern i destacava en la pràctica d’un periodisme exigent, competent i documentat que ressaltaven en una premsa que era totalment esclava de la improvisació, les rutines, la incultura i les febleses autodidactes.

Un any després d’haver entrat a la r edacció del Brusi, Oliver en fou nomenat director. Duraria molt poc allà. En va sortir, el 1906, per discrepar de les posicions refractàries del Brusi respecte del moviment Solidaritat Catalana. Va entrar a La Vanguardia, on va compartir la direcció amb Ezequiel Boixet i Alfred Opisso. La personalitat d’Oliver va acabar per imposar-se en aquell triumvirat de directors. Un dels encerts d’Oliver va ser revigoritzar la redacció amb la incorporació de periodistes joves que, com A gustí Calvet ( Gaziel), desplegarien una reeixida carrera professional.

Malgrat la malaltia que, el 9 de gener de 1920, el va conduir a una mort prematura al seu pis barceloní del carrer de la Cucurulla, Oliver va treballar amb intensitat. A més de dirigir diaris, va seguir col·laborant en publicacions de Barcelona i Madrid, ( Lectura Popular, La Senyera, ABC, Alma Española, Revista Luliana, La España Moderna, España, La España Regional, Ateneo, La Ilustración Artística). També va deixar una rica bibliografia en matèria d’història moderna.

Gir catalanista
L’entrada, el 1906, d’Oliver a La Vanguardia va suposar un revulsiu en el món periodístic català. Oliver va aportar al diari de la burgesia catalana un to intel·lectual i una orientació de catalanitat més accentuada que la de l’etapa anterior, tot i que s’enfrontava quasi cada dia amb la forta resistència que Ramón Godó li plantejava en aquesta matèria. Cal dir, però, que Oliver s’havia inclinat cada cop més a favor de la causa de Maura, sobretot després de la Setmana Tràgica, el 1909. Aquesta posició política personal el distanciaria dels prohoms de la Lliga Regionalista.

Malgrat l’evolució d’Oliver cap a postulats més conservadors, aquest període va estar marcat per les tensions constants que mantenia amb Ramón Godó a propòsit del catalanisme. A la tardor del 1922, l’Ateneo de Madrid va dedicar un homenatge a Oliver. Hi van participar personatges de relleu dins l’escena madrilenya com Ramiro de Maeztu, Osorio y Gallardo i els germans Quintero, a més d’altres escriptors. Ramón Godó, però, no hi va assistir. Alguns periodistes i lectors catalans li van fer retrets per aquesta absència.

Mentre Miquel dels Sants Oliver treballà a La Vanguardia mai no va faltar el seu article setmanal, que sortia el dissabte sota la rúbrica Hojas del sábado. Una selecció d’aquestes peces periodístiques va ser aplegada en sis volums que va editar Gustavo Gili en els darrers anys de vida del periodista. L’obra articulística de Miquel dels Sants Oliver reflecteix una voluntat cívica i orientadora que revifava en part −si més no, en la força persuasiva− la tradició que s’inicià en Balmes i Quadrado, que va assolir una fita polèmica en Mañé i Flaquer, i que Joan Maragall va renovar des d’una posició independent i en certa mesura minoritària. Oliver la va reprendre amb una prosa culta i reposada. Va ser, doncs, l’anella necessària en la cadena d’un articulisme doctrinal que travessa gairebé tota la història de la periodística catalana.