• La vida d'Horacio Seguí

    Marga Durá
    -
    24 març, 2022

    A noranta-dos anys, Horacio Seguí és un dels grans noms de la fotografia catalana i espanyola. Malgrat que es va especialitzar en la fotografia esportiva, també va immortalitzar altres àmbits com el musical i el polític. I va ser dels que va defensar, amb convicció, els drets d’autoria del col·lectiu. El seu valuós llegat és la crònica d’una època i per això el Col·legi de Periodistes va preparar una exposició sobre l’obra d’aquest veterà de la professió que manté intacta la pulsió que l’empenyé a treballar intensament. “Segueixo sent fotoperiodista”, assegura.

    El veterà fotògraf, tot un referent del fotoperiodisme, va retratar una època

    És un pioner del periodisme gràfic que amb la seva càmera ha congelat l’essència de quatre dècades decisives: va començar als anys seixanta, un temps en què el fotoperiodisme estava per definir, i va continuar fins ben entrats els noranta, lluitant pels drets de la professió. En un pis de barri barceloní de les Corts, es troben dues habitacions que contenen un tros de la nostra història. En una, Ringo Starr dona cops a la bateria presidint l’elenc d’estrelles de futbol, de mites de la música, de polítics i de celebritats de tots els pelatges que decoren les parets. Ens trobem al domicili del fotògraf Horaci Seguí.

    No només les parets abarrotades de retrats conserven l’empremta de la història recent. Amb noranta-dos anys, aquest mestre del fotoperiodisme conserva una memòria prodigiosa, capaç de recordar fins al més mínim detall succeït abans i després que disparés cada imatge. 

    Fotògraf per casualitat

    Seguí va créixer en la cultura de la pluriocupació de la postguerra, en la qual la por a la fam atiava la creativitat. Va iniciar la vida laboral amb dues feines: al Banco Hispanoamericano i en una sabateria. Al soterrani d’aquest establiment, el fill dels propietaris havia muntat un rudimentari laboratori de revelatge que, immediatament, li va cridar l’atenció. El jove, en veure el seu interès, li va vendre una càmera que ja llavors era antiga: s’havia fabricat el 1920. Seguí encara conserva aquesta petita relíquia negra rectangular de cent dos anys, que mostra amb orgull i que obre amb destresa per explicar-ne el funcionament. 

    Amb aquesta càmera va idear una manera d’augmentar els seus ingressos: retratar els equips de futbol de barri durant els partits. Ell en formava part d’un i feia la foto d’equip dels contrincants per després sol·licitar a un d’ells perquè premés el disparador per retratar el seu propi equip amb ell inclòs. Posteriorment, revelava les fotos, tot seguint les indicacions que li donaven o llegint les recomanacions d’una revista especialitzada, i les venia. 

    Paral·lelament, depurava la tècnica fotografiant els companys de banc. Aquests van recaptar fons per regalar-li una nova càmera, amb la qual es va foguejar quan l’entitat va obrir el club Hispamer, que el dissabte a la nit oferia concerts amb joves promeses de la cançó. També va captar un altre panorama musical menys normatiu i elegant, el que tenia lloc als cabarets de mala reputació on s’ajuntaven transvestits i prostitutes. «Cada nit feia fotos fins a les tres o les quatre de la matinada i l’endemà a les vuit ja estava a l’oficina», recorda l’infatigable fotògraf. 

    Al banc, quan hi havia un casament o qualsevol esdeveniment, sempre es repetia la mateixa cantarella que va acabar sent una lletania coneguda per tots: “Que vingui l’Horaci”. I de tant anar i demanar dies lliures que descomptava de les vacances, el 1963 va descobrir que s’havia fos les de dos anys. En aquell moment, va prendre una determinació: dedicar-se en exclusiva a la fotografia.

    Professional independent

    Va saltar sense xarxa. Va rebutjar l’excedència que li va oferir el banc i mai no va treballar en plantilla per a cap mitjà de comunicació. “Quan un periodista s’acredita en el nom d’un diari, deixa de ser periodista”, considera aquest vers lliure que va arribar a col·laborar amb vint-i-dos diaris sense casar-s’hi amb cap. 

    Tampoc no va transigir amb cap imposició. “Jo no feia fotos artístiques, captava la realitat. Per això, quan retratava grups per a portades de discs, ho feia a l’aire lliure i no permetia que els artistes dirigissin la sessió ni decidissin com volien sortir”, comenta. Trencadores, per exemple, van ser les seves fotos del grup Los Salvajes en els miralls còncaus i convexos del Tibidabo. 

    Amb aquest estil innovador es va guanyar el favor de la indústria discogràfica que el va contractar per a concerts i portades de discos. “Soc l’únic fotògraf d’aquest país que ha treballat per a totes les cases de discos”, recorda amb orgull. Així va documentar els festivals més cèlebres del moment, des del de San Remo, al de la Cançó Mediterrània i el d’Eurovisió. D’aquest últim es van fer famoses les seves fotos de l’edició de 1968, a Londres, en què apareixia Massiel entonant el La, la, la que va resultar guanyadora. Per la seva òptica van desfilar Charles Aznavour, Carmen Sevilla, Lola Flores, Julio Iglesias, els Sirex, els Mustang, Guillermina Motta, Montserrat Caballé, Tom Jones... per citar-ne alguns.

    Esports amunt i avall

    La càmera de Seguí no només es va alimentar del glamur musical. També va destacar en la fotografia esportiva. El diumenge, el dia que es disputaven la majoria dels partits de futbol, assistia als diferents estadis en els quals se celebraven, ja fos en cotxe o en avió. Les hostesses de l’últim vol de Madrid a Barcelona el saludaven amb familiaritat quan embarcava i li indicaven que ja podia emprar el bany. Allà revelava els negatius per sortir del vol amb la feina feta i arribar a temps al tancament de l’edició. “He revelat fotos en avions, cotxes, hotels, en un safareig i fins i tot en una tauleta de nit... No he tingut caps de setmana i tampoc he fet vacances”, assegura el prolífic periodista gràfic que també va obrir una botiga de fotografia amb laboratori de revelatge que va regentar durant vint-i-set anys, fins a la jubilació el 1995.

    A ell devem, a més, els cromos i els pòsters de futbolistes i equips que col·leccionaven els nens des dels anys seixanta fins als noranta. De tots els retrats d’estrelles de la pilota, els que recorda amb més afecte són els que li va fer a Johan Cruyff, a qui va conèixer el 1970, tres anys abans que fitxés pel Barça.

    Aquell any el futbolista va estiuejar a Palma de Mallorca i quan va tenir notícia d’això, Seguí va informar el director de la revista Barça que ràpidament va convidar l’holandès a passar un dia a Barcelona perquè el fotoperiodista li fes un reportatge.

    El jugador volia visitar la platja de Castelldefels i després d’acompanyar-lo, Seguí li va fer de Cicerone per la Sagrada Família i la Rambla per acabar al Camp Nou, on es va enfundar la samarreta blaugrana i es va fer unes fotos signant uns documents que suggerien la seva incorporació al club. Aquí es va forjar una amistat entre tots dos, bastant curiosa tenint en compte que llavors cap parlava l’idioma de l’altre. Es van retrobar a Holanda i després, quan va fitxar pel Barça, aquest cop de veritat, Seguí es va convertir en el fotògraf oficial dels esdeveniments privats de la família Cruyff.

    Lluitador pels drets d'autor

    La faceta com a fotoperiodista esportiu és la més coneguda, però la càmera d’Horaci Seguí no es va encasellar en aquest àmbit. També va retratar, entre altres personatges, Salvador Dalí, Charlie Rivel, Rita Pavone, Salvador Allende, Joan Miró i va immortalitzar l’arribada de Josep Tarradellas a Catalunya després de l’exili. Les seves fotos són la crònica d’una època i d’un ofici, el del fotoperiodista. “Cap notícia era creïble sense una fotografia. Un redactor podia canviar el que havia succeït, si bé la foto, en aquell moment en el qual no es podia manipular com ara, testificava el que havia passat. Els fotoperiodistes som els que més ens la juguem, perquè som en primera línia, enganxats a la realitat”, reivindica.

    Aquest orgull i convicció el va portar a rebel·lar-se contra normes que considerava injustes. En aquells dies, era habitual que el nom del fotògraf no aparegués en la notícia i que únicament la rubriqués el redactor. El nom de l’agència, del diari o un succint “arxiu” emmascaraven l’autoria desvalorant la professió. Aquestes fotografies posteriorment es reproduïen en altres mitjans, sense que el fotògraf fos reconegut i sense que cobrés drets d’autor.

    Horaci Seguí va ser un dels primers a alçar la veu contra aquella discriminació. I ho va fer formant part del grup de fotògrafs de tot Espanya que es va declarar en vaga de càmeres caigudes el 1987 durant un Barça-Madrid. Mesos després es va aprovar la Llei de la propietat intel·lectual que va incloure la protecció a l’obra dels fotògrafs.

    Els temps estaven canviant i el gremi es professionalitzava. Els fotògrafs que com Seguí havien après a enquadrar a força d’intuïció i a revelar de manera autodidàctica convivien amb aquells que clavaven els colzes per accedir a aquest coneixement i apropar-se al talent.

    Seguí va continuar a peu del canó i va esdevenir el mentor d’alguns d’aquells joves i va retratar el curs d’una història molt diferent de la de les primeres fotografies. La seva obra –que es va poder veure en una exposició al Col·legi de Periodistes– va començar en l’ostracisme de la dictadura i va acabar amb la democràcia ben assentada. Més de quatre dècades van passar pel seu objectiu que es nega a descansar. “Jo no em vaig jubilar. El que va passar és que mai vaig entendre el funcionament de les càmeres digitals, que són les que ara utilitzen tots els mitjans. Ara bé, jo segueixo sent fotoperiodista”, comenta mirant de reüll la seva primera càmera.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari