Opacitat, fatiga i empatia

LAURA SAULA

Probablement, la primera imatge que vingui al cap dels ciutadans quan penseu en la crisi dels refugiats és la del petit Aylan Kurdi, aquell nen mort a la platja que va commocionar el món el setembre de 2015. Però, és possible que tots aquells periodistes arribats en veure la imatge, ja haguessin fet tard? Això es pregunta Miguel Pajares, president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. “ Els mitjans no es van fixar en la magnitud de la crisi fins que els refugiats van començar a entrar a Europa”, es lamenta.

De fet, no només els periodistes es van mobilitzar en massa, sinó que també van fer-ho organitzacions humanitàries com Proactiva Open Arms, l’ONG de Badalona que va desplegar tot el seu dispositiu a partir d’aquella lamentable fotografia. “Els primers que ens van entrevistar i ens van donar a conèixer van ser la BBC”, explica Laura Lanuza, responsable de Comunicació de l’organització. Les limitacions de temps i pressupost són alguns dels factors que van endarrerir la cobertura sobre terreny de la crisi, segons Óscar Gutiérrez, periodista de la secció d’Internacional d’ El País. “Això i que als mitjans espanyols ens costa llançar-nos a la carretera”, admet.

Aprovats, si bé cal millorar

Segons l’informe Moving stories. International Review of how media cover migration , publicat el passat desembre per l’Ethical Journalism Network, i en el qual s’analitza la cobertura dels fluxos migratoris en catorze països del món, en indrets com Alemanya o el Regne Unit els mitjans s’han mogut entre línies editorials de caire humanitari i solidari i altres més obertament xenòfobes, amb discursos oportunistes i estereotipats. Del nostre país no s’ha registrat cap dada, per tant, encara és un tema bastant inexplorat en el sector.

En aquest sentit, però, Miguel Pajares detecta als mitjans estatals un discurs “entre neutre i solidari”. Tot i això, adverteix que els periodistes haurien de demanar més transparència a la Comissió Europea. “Fins i tot entitats governamentals com l’ACNUR estan denunciant fets que no estan essent reflectits pels periodistes”, lamenta.

Per a Zouhair El Hairan, periodista marroquí del Dow Jones especialitzat en el món àrab i resident a Barcelona, un altre dels “suspensos” dels periodistes en la cobertura és la tendència a la generalització i insinuar que tots els refugiats són de confessió musulmana. “Les persones que arriben dels diferents països tenen moltes confessions religioses, com la cristiana”, explica. D’altra banda, el periodista marroquí remarca com els mitjans europeus acostumen a fer un discurs molt paternalista i eurocentrista, “com si els únics responsables d’arreglar aquesta crisi fossin els europeus”.

La realitat, segons El Hairan, és que “a països com Turquia, Iran, Líban o Jordània hi ha molts més refugiats instal·lats que en tota la Unió Europea”. Precisament, en aquest punt Cristina Mas, periodista de la secció d’Internacional del diari Ara, fa autocrítica per a la professió, ja que creu que els mitjans estan donant una visió d’allau de refugiats en territori europeu desproporcionada. “I no només això sinó que els mitjans de comunicació tenen una tendència a victimitzar els refugiats”, critica. “No se’ls tracta com a subjectes de dret i com a persones que han decidit agafar les regnes de la seva vida per millorar una situació”, remarca la periodista.

Una guerra oblidada?

Sovint és fàcil perdre de vista l’origen dels problemes. En aquest cas, el principal desencadenant d’aquesta fugida massiva és la guerra de Síria. Des que els mitjans de comunicació estan centrats en els desplaçaments de refugiats, la cobertura de la guerra siriana ha disminuït. Tot i això, per a Joan Roura, periodista d’Internacional dels Informatius de TV3, aquest no és un fet negatiu, perquè “s’ha aconseguit que molta gent es pregunti per què es desplacen aquestes persones”.

Precisament, una de les grans dificultats que tenen actualment els periodistes i fotògrafs que estan cobrint aquesta crisi és poder treballar no només a Síria, sinó a les seves fronteres. Edu Ponces, fotògraf de l’agència RuidoPhoto que va seguir la ruta dels refugiats entre Jordània, Grècia i els Balcans, explica com l’autèntica censura informativa del moment ha recaigut en la “dificultat d’aconseguir informació sobre els punts fronterers del país sirià, on hi ha milers de persones retingudes sense cap mena d’ajuda humanitària”.Qui també està patint la falta d’informació és Javier Triana, col·laborador d’ El Periódico instal·lat a Istanbul, qui assegura que, des de l’acord entre Brussel·les i Turquia, “hi ha desinformació i molt poca transparència”.

Segons Óscar Gutiérrez, un altre dels reptes dels periodistes que retraten la part més humana del conflicte és que, tot i que la gran majoria de persones estan disposades a parlar amb els corresponsals, “molts volen tornar al seu país quan acabi la guerra, i aparèixer en un mitjà de comunicació els pot comportar un risc”. Un fet que els periodistes han de tenir molt en compte, recorda Gutiérrez. Tot i que la crisi dels refugiats se segueix tractant als mitjans i la gravetat del conflicte està augmentant, Miguel Pajares considera que el volum d’informació que es publica ha anat a la baixa en els últims mesos. Óscar Gutiérrez reconeix que s’està arribant a una certa “ fatiga en l’audiència i s’està normalitzant el tema”. Tot i això, segons aquest periodista, encara hi ha moltes coses per explicar i, sobretot, falta narrar el final d’aquest camí que tantes persones estan recorrent.