• “Informen els de dalt, mai els de baix”

    6 juny, 2013
    El seu perfil com a diputat de la CUP ha deixat en un segon pla la vessant periodística, però David Fernández ja fa anys que treballa en els mitjans alternatius. En aquesta entrevista reflexiona i fa autocrítica sobre aquest tipus de periodisme.
    David Fernández (Foto: Sergio Ruiz)
    David Fernández (Foto: Sergio Ruiz)

    JORDI ROVIRA

    Et defineixes com un periodista de base. Els altres què són?

    Mmm, és una bona pregunta... És una definició de la gent de La Directa i d’altres mitjans alternatius perquè entenem que hi ha pràctiques que no són de base sinó d’altura, ja que estan en un altre nivell de realitat, mentre que el nostre periodisme trepitja el carrer i s’oblida de gabinets oficials. Una altra lectura és que potser hi ha més periodistes fora del “periodisme oficial” que a dins. I també hi ha una lectura crítica de les empreses de comunicació perquè s’han convertit en una fàbrica de productes informatius. Per tant, l’expressió és una reivindicació del periodisme.

    Amb la que ens està caient, els periodistes no estem prou indignats?

    El periodisme està vivint un moment molt complicat. Hem viscut un cicle en el qual ens hem aproximat amb la professió. Nosaltres vam començar la contrainformació als noranta. Fèiem un butlletí informatiu dels moviments socials. Allò era una lluita ideològica. A poc a poc, vam començar a fer periodisme i, al final, ens hem trobat amb la resta de la professió. Uns perquè estàvem a la base i els altres perquè la crisi, l’ero o el que sigui els ha portat cap aquí.

    Abans us desmarcàveu.

    Hem estat molt outsiders. Hem fet periodisme des de fora del periodisme. Un periodisme amb tradició pròpia, el de la premsa d’abans de la Guerra Civil, el de la premsa obrera sota el franquisme, el dels huertamaros... Una premsa de molta qualitat amb gent com Eugeni Xammar, Tísner, Irene Polo... Venim d’aquesta escola i ens hi hem retrobat. Però hem tingut una fase de conflicte obert i en certs moments hem fet –afortunadament en termes dialèctics– autèntiques batalles campals amb la premsa. Hi va haver un moment en què la màxima tensió era amb els periodistes, no pas amb els polítics. Ara bé, com en tota lògica de conflicte, n’aprens, creues el pont i entens les raons de l’altre bàndol.

    Els de l’altre bàndol treballen en grans mitjans. Per fer-ho, no són lliures?

    Els matisos són molt importants, i més venint del periodisme. No és blanc o negre. Les cròniques de Rafael Poch o Andy Robinson a La Vanguardia són molt lliures. Es podrien publicar a La Directa. Els grans emporis de la comunicació han canviat i saben quines són les tendències i preocupacions. La crisi és una preocupació i, per tant, ara hi ha més sensibilitat informativa. Tot i que sempre diem que els grans mitjans són cadenes de producció. Allò és una empresa.

    Sovint parles de grans mitjans i et refereixes a manipulacions informatives, interessos ocults i els fas partícips de la cultura de la por. Abans deies que els matisos són importants, però aquest discurs és de blanc o negre.

    No, és clar, és molt més complex. Nosaltres ens hem implicat en la construcció de mitjans alternatius perquè a la premsa trobàvem la rèplica dels que tenen capacitat de generar imatge i discurs, com institucions i grans gabinets de comunicació, mentre que, en canvi, costava trobar-hi el moviment veïnal. Afortunadament tot això ha canviat molt. Actualment, per exemple, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) apareix a molts llocs, malgrat que sigui més fàcil trobar-la en alguns mitjans que no pas en d’altres...

    A vegades t’has referit al control social i a la “informació unidireccional”. Aquest discurs, quinze anys enrere, podia tenir sentit, si bé amb Internet, les xarxes socials i l’actual fragmentació d’audiències no és atrevit mantenir-lo?

    És atrevit si parlem de la revolució democratitzadora de la Xarxa, però si parlem de mitjans convencionals continua passant. En l’àmbit de la comunicació el que és vell continua existint, perfeccionant-se i subtilitzant-se, i conviu amb la comunicació en xarxa, multidireccional i democratitzadora. I encara hi ha molt més consum massiu en el sistema vell que en el nou.

    Els catalans que consumeixen grans mitjans tampoc són lliures?

    Nosaltres diem això, encara que no des de cap supèrbia, sinó des de la nostra realitat. Consumeixen informació parcial. Els falta molta informació del món, del país i dels barris. Cap gran diari diu que cada dia paguem sis milions d’euros d’interessos del deute als mercats financers. I ho hem dit tres mil vegades!

    Estem mediàticament colonitzats?

    La major part dels ciutadans s’informen a través dels grans mitjans de comunicació que, tal com expliquen a les escoles liberals dels Estats Units, reprodueixen l’opinió de les elits. És la teoria segons la qual l’elit ha de dirigir l’opinió de la població. I no ho va dir Goebbels, sinó Walter Lippman, degà dels periodistes nord-americans.

    Però el seu ecosistema mediàtic era molt diferent. El discurs dels moviments socials sobre els mitjans de comunicació no s’hauria de regenerar?

    Sí, segur. És possible que ens quedin aspectes de discursos i realitats antigues. A mitjans dels anys noranta, era molt difícil que els mitjans atenguessin víctimes de violència policial i avui són portades dels diaris! Per tant, alguna cosa ha canviat i alguna cosa hem aportat en la democratització de la informació.

    Has escrit que un 90% d’informacions publicades són de gabinets de premsa. Com ho saps?

    És una dada antiga, ara s’ha aguditzat més. Ho vam estudiar a principi del 2000. No és una dada científica. Miràvem la procedència de les informacions i la majoria eren de gabinets de premsa governamentals, del de ”La Caixa”, etc. No sé si un 90% prové dels gabinets, però sí que està precuinat i sorgeix dels centres de poder. I els mitjans reprodueixen la jerarquia i l’estratificació social. Informen els de dalt, mai els de baix. Com deia el meu avi, “els diaris són els pamflets que els rics reparteixen als barris pobres”.

    En la campanya electoral, durant una entrevista a RAC1, vas dir el nom i cognom del mosso d’esquadra que et va atonyinar a la plaça de Catalunya. Aquesta és la teva idea de transparència?

    No és la meva idea de transparència. Potser ara no ho personalitzaria tant. En aquell moment, vaig fer-ho perquè s’estava justificant la violència i la impunitat policial. Dir-ho era fer un pas més enllà. Va ser un gest democratitzador. Ells sabien el meu nom.

    Fem una mirada crítica a mitjans com La Directa. Abans de llegir-lo ja sé que els dolents seran els governs, la policia i els bancs. Una mica previsible, no?

    (Riu) Sí, i amb raó. Som subjectius perquè estem posicionats cap a un bàndol, però no ho amaguem. Per tant, no és un prejudici. Però això també ha canviat. La contrainformació dels noranta era de xocs. Blanc o negre. Ara som mitjans alternatius, tot i que no som premsa alternativa. Ja ho voldríem ser! Som complementaris perquè no disposem de capacitat, força ni recursos per explicar tot el món. Fem una part de la realitat i, com dius, i tens tota la raó, la sotmetem a una anàlisi profundament...

    ...maniqueista?

    No, crítica. Ens diuen maniqueistes, en canvi, nosaltres diem que allò que està polaritzat, allò que és blanc o negre, és la realitat. Els mitjans oficials ens volen vendre una realitat profundament desigual, com si fos un oasi.

    Parleu de sentit crític, però em costa trobar autocrítica.

    És clar que hi ha autocrítica. Des del primer número de La Directa, el 2006, fins avui hem canviat molt, tot i que queda molt camí per fer. No hi ha res com aprendre dels errors. A mi em criticaven que adjectivava massa, amb una càrrega ideològica o negativa, condicionant la lectura del relat. Hem tingut una tendència –encara ara– a la retroalimentació. A explicar-nos el món a nosaltres mateixos. No sabem trencar i codificar-ho perquè ho entengui la meva àvia. No és el mateix dir “La reestructuració del capitalisme segueix els dictats de l’escola de Milton Friedman” que “Els rics han guanyat 80.000 milions en els últims cinc anys”. Tenim un problema de codis molt propis i especialitzats.

    Dieu que voleu impulsar el debat, si bé em costa trobar veus diferents que sí que trobo, en canvi, en tertúlies dels grans mitjans...

    Aquest debat es viu a La Directa. Quan van detenir la Núria Pòrtulas vam sospesar la possibilitat d’entrevistar a doble pàgina el director dels Mossos. Però no ho vam fer. El valor afegit de La Directa seria fer-li una entrevista a Felip Puig o al president de la Generalitat. Jo no sé què pensa Artur Mas de la insubmissió, de l’okupació, de la pah o del cooperativisme. Seria molt interessant. El periodisme també és això.

    Tinc la sensació que copieu certs defectes dels grans mitjans. Critiqueu que no entrevistin a líders de moviments socials però feu el mateix amb determinats responsables polítics.

    M’encanta que em facis aquestes crítiques. Això és veritat i entra dins aquesta dinàmica complementària. No ho fem per una lògica d’exclusió, sinó perquè entenem que els que surten cada dia per la televisió ja donen la seva versió. És la nostra lògica inicial i està justificada. Fora d’aquesta lògica, el valor afegit seria entrevistar-los. Periodisme en estat pur. Estic imaginant-me alguns dels nostres periodistes entrevistant determinats polítics o banquers... Podria ser un duel de titans!

    A la vostra redacció ningú cobra. Sense professionalització, un es limita.

    Aquest ha estat un debat de La Directa. Tenim por a créixer, de perdre una pràctica i una essència. Però torno a dir que han canviat moltes coses, com la relació amb els altres periodistes. El Departament d’Interior és molt conscient de les bones relacions que hi ha entre els periodistes de La Directa i els de la resta de diaris. I això és bonic. És fruit d’una lògica de conflicte. En el fons, ha estat una crisi de comunicació. Els ponts estan per creuar-los en les dues direccions. Nosaltres hem anat a l’altra banda i hem entès perquè passaven segons quines coses i, fins i tot, quins eren els nostres problemes. Perquè la crítica que el 1996 fèiem als mitjans de comunicació en part era injusta. Ens crèiem que érem el centre del món. Personalment, en aquest procés he après moltíssim. Fa quinze anys, dèiem que fèiem contrainformació. Ara, en canvi, diem que fem periodisme.

    Tot un canvi.

    El 1986, no ens identificàvem amb Huertas Claveria, mentre que avui ens agrada dir que som huertamaros del segle xxi. Recordo quan va venir a la Festa Major Alternativa de la plaça del Diamant i es va interessar per nosaltres. Després vam descobrir que era el periodista que havia escrit sobre els barris. Com deia en Huertas, nosaltres fem periodisme de la Diagonal en avall. Em pots dir simplista, però el 29 de novembre del 2012, pocs dies després de les eleccions, el director d’un dels cinc diaris més importants de Catalunya ens va convocar i vam anar a fer un cafè. Ens va dir: “Estem oberts a tot el que ens digueu. Ens interessen els temes de qualitat democràtica i les noves formes de fer política. Tan sols hi ha tres excepcions”.

    Quines?

    “BBVA, Santander i La Caixa. Són els crèdits ponts que tenim”, ens va dir. I ens va explicar els problemes que havien tingut per una notícia contra una d’aquestes entitats financeres. I ara em diràs que això és una metàfora del blanc o negre...

    No. Això és la realitat. Parlem del futur. La revolució es podrà fer sense els grans mitjans? Si la resposta és “sí” explica’m com, I si és “no”, no hi ha revolució.

    (Riu) Molt bona! Una bona notícia d’aquestes temps convulsos és que els grans mitjans ja no tenen el monopoli sobre la realitat. Des de la cup, creiem que els mitjans públics són fonamentals perquè presten un servei públic com el dret a la informació, i deixar-lo al mercat privat és pervers. Seria com posar Herodes enmig d’una festa infantil. Però els mitjans públics han d’estar despolititzats. L’actual director d’Informatius de Catalunya Ràdio havia signat un manifest de suport a ciu abans de ser nomenat al càrrec. I també hi ha les portes giratòries. El director de la ACN prové de 8TV, i el de TV3 de RAC1. Per a mi, el futur són els projectes de mitjans comunitaris i cooperatius. Tot i així, som en un moment de trànsit...

    ...en què la professió no sap on va.

    Hem de veure cap a on va i reflexionar sobre la qualitat periodística. L’economia de la societat de l’espectacle ho està trinxant tot. En el periodisme passarà com en la crisi econòmica: o en sortim més lliures o més esclaus. Davant dinàmiques que reforcen la desinformació i l’entreteniment, i davant la concentració de poder en estructures profundament antidemocràtiques, el periodisme és una taula de salvació. Per això ara és més imprescindible que mai.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari

  • Índex del #160