Fotoperiodisme a la intempèrie

Els fotoperiodistes s’enfilen per tot arreu. Se’ls veu pujats a fanals, mobiliari urbà, bastides o excavadores en plena manifestació, amb mig cos enfora d’un balcó per tenir el millor angle del que passa al carrer, o agenollats i estirats a terra per aconseguir una mirada diferent del que veu la resta. I la majoria de vegades ho fan entortolligats amb cintes que els emboliquen, bosses que els pengen dels braços o maletes que carreguen a l’esquena i que amaguen pes en forma d’òptiques, recanvis o bateries. 

Aquest pes, segons El fotoperiodisme i la prevenció dels riscos laborals, la primera guia de consells del sector, recentment editada pel Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya, no baixa mai dels sis quilograms i pot arribar als trenta. I, tot i que són “forts” físicament, flexibles, resolutius i creatius, i afronten mil obstacles cada dia, no han tingut mai un pla de prevenció, ni una descripció de la seva activitat professional. “Res del que ens passa es considera malaltia laboral”, explica Ana Jiménez, fotoperiodista de La Vanguardia des de fa més de vint anys i una de les impulsores a Catalunya de l’informe que busca canviar les condicions d’un sector històricament invisibilitzat.

Atomització i bretxa de gènere 

El fotoperiodisme acostuma a quedar “amagat” entre altres sectors. Els càmeres de televisió, que carreguen pesos similars, tenen certa regularització, i els fotògrafs de laboratori disposaven en el seu moment d’una descripció de riscos clara pels materials tòxics que manipulaven. Però, en canvi, els fotògrafs de l’àmbit del fotoperiodisme, que trepitgen el carrer, havien quedat oblidats, i el Departament d’Empresa i Treball no comptava amb cap referència o descripció sobre el sector, malgrat que, des de l’any 1995, les empreses estiguin obligades a tenir plans de prevenció. 

De fet, avui no hi ha ni un epígraf descriptiu específic. Ho sap bé Fernando Rodríguez, de l’Associació Professional de Fotògrafs Asturians (APFA), que es va quedar clavat al terra de la seu d’El Periódico, a causa d’una hèrnia, el dia que feia les fotografies d’un candidat a la presidència. Després que l’ambulància se l’emportés i de rebre l’alta a l’hospital, la mútua li va comunicar que un comitè havia de valorar “si allò era o no una baixa laboral”. Va estar cinc mesos amb una baixa mèdica no associada a la seva activitat laboral, fet que el va portar a optar per la via judicial i interposar una de les primeres demandes d’aquest tipus en el sector.

Però aquell episodi també va fer que Rodríguez volgués indagar més sobre el que podien estar patint altres companys de professió. Tant és així que, des de l’associació de la qual forma part, va engegar una enquesta entre professionals del sector després de veure que, d’aquest tema, no se’n sabia res. “I vam veure que la situació se’ns n'anava de les mans”, assegura. Algunes dades que cal tenir en compte: es tracta d’un camp molt atomitzat i híbrid (ja que molts dels professionals són autònoms), amb una mitjana d’edat d’uns 55 anys, una mitjana d’antiguitat laboral de 24 anys i una bretxa de gènere altíssima, amb un 82% d’homes i només un 18% de dones.

“La nostra feina és de risc, no hi ha relleu generacional i és un àmbit molt masculinitzat”, resumeix Jiménez. Això té diverses implicacions. La primera, que hi ha certa “resistència” dels homes a queixar-se per molèsties considerades “lleus”, i la segona, que moltes dones ho deixen quan es queden embarassades, o quan veuen que exercir menstruant o amb la menopausa és més que complicat. “Com pots enfilar-te a llocs estant embarassada o córrer enmig d’una manifestació amb disturbis, amb 60 anys i una motxilla de més de set quilos a l’esquena?”, es pregunta aquesta fotoperiodista. 

Protecció legal

Però alguna cosa s’està movent arreu del territori. A més de l’esmentat informe que ha publicat el Departament d’Empresa i Treball, aquest 2025 s’ha celebrat a Astúries el Primer Simposi sobre Riscos Laborals en Fotoperiodistes i Professionals dels Mitjans de Comunicació, convocat per l’APFA. I no és casual que s’hagi celebrat a Astúries, ja que la tradició minera d’aquelles terres sempre ha fet que, des de la comunitat mèdica, es doni molta importància a la prevenció dels riscos laborals.

En el cas dels fotoperiodistes, aquesta prevenció passaria per fer una preparació física i postural, d’una banda, i, de l’altra, per tenir definida la protecció legal de cara a les baixes mèdiques o les jubilacions. “Les mútues no sabien ni que existíem”, recorda Rodríguez, que afegeix que el més important per a ell és que el sector “s’està organitzant”. “Ens agradava tant la nostra feina, teníem tanta vocació, que atribuíem, o relacionàvem, tots els dolors a la nostra vida personal”, afirma. Una perspectiva que creu que comença a canviar.

Ara bé, la falta de relleu generacional no és un tema menor. Posa entre les cordes un sector que, després d’estar gestionant la crisi econòmica que va reduir dràsticament el nombre de professionals als mitjans (en una redacció on fa dues dècades n’eren vint, avui en són cinc), ara veu que l’amenaça real és potser qui assumirà el pes del que fan. “Des del punt de vista històric, hi ha hagut un menysteniment estructural dels professionals gràfics als mitjans, moltes vegades per ignorància –explica Jiménez–, però en plena era de la imatge no podem permetre’ns no tenir cultura de la imatge. Estem desaprofitant el fotoperiodisme com a eina de denúncia social”. Ho diu després de veure com els gabinets de comunicació ofereixen gratis, cada dia, imatges als mitjans, o com certes institucions difonen les imatges pròpies que els interessa per agenda. Rodríguez ho puntualitza: “Hi ha molta aposta per la fotografia, però no pels fotoperiodistes”.

Lesions habituals

L’hèrnia descrita per Fernando Rodríguez és una de les lesions més esteses entre la professió, com també els esquinços, els trencaments o l’anomenat “múscul esquelètic”. S’ha avançat en la prevenció, la detecció i el tractament, però no n’hi ha prou. Des dels cops que molts professionals van rebre durant els disturbis del Pla Bolonya, ara fa més de quinze anys,  per iniciativa del Col·legi, hi ha hagut un pacte de no-agressió amb la policia arran del qual es va implementar una armilla identificativa que havia d’ajudar a exercir la professió de manera més segura. “Però va arribar un punt en què la tenia tothom”, recorden des del Sindicat de Periodistes. Ara, i gràcies el Col·legi de Periodistes, la Unió de Professionals de la Imatge i la Fotografia de Catalunya (upifc) i el Sindicat de Periodistes, les armilles s’han renovat amb un codi numèric i un segell, i sembla que tornen a ser d’utilitat. Això sempre que no es vulgui acabar amb els fotoperiodistes, ja que són molestos. Els professionals que fan clic davant de conflictes, manifestacions, protestes i injustícies incomoden, tot i ser absolutament necessaris per oferir a la ciutadania el dret a la informació. Aquest és un mantra que no paren de posar en evidència les grans organitzacions internacionals, que sí que han alertat, en diverses ocasions, dels perills que comporta l’exercici de la professió arreu del món. 

Reporters Sense Fronteres publica 
cada any l’Índex Mundial de Llibertat de Premsa, en què denuncia reiteradament el perill que corren els fotoperiodistes en zones perilloses com Gaza, Síria o Mèxic. El Comitè per a la Protecció dels Periodistes publica sistemàticament informes sobre com la fotografia de conflictes és una de les disciplines més dures dins del periodisme, i Human Rights Watch o Amnistia Internacional han posat el focus moltes vegades en casos concrets de fotoperiodistes en situacions límit, molt vinculades a posteriors problemes de salut mental.

Vocació i salut mental

Una d’aquestes situacions va ser la viscuda per Manu Brabo, reconegudíssim fotògraf i Premi Pulitzer 2013, que fa uns anys va ser detingut a Líbia amb altres companys de professió (entre ells, James Foley, Clare Morgana Gillis i Anton Hammerl). La mort de Hammerl en aquella detenció, la mort un any després de Foley i l’estrès posttraumàtic del que va viure van fer que es replantegés “l’extrema perillositat del fotoperiodisme en zones de guerra”. 

De fet, com que era freelance i no formava part d’Associated Press durant el període que va estar detingut, Brabo no va rebre cap remuneració. Per tot això, assegura, quan va tornar va haver de “calibrar riscos personals i professionals, mantenint viva la vocació d’estar al costat de qui pateix i narrar-ho a la resta del món”. Un equilibri difícil que mai va tenir l’acompanyament necessari, ni els recursos mèdics ni laborals, per facilitar un procés, el de tornar de les zones de conflicte, que pot ser extremament complex. Es tracta d’una causa-conseqüència claríssima que “sorprèn”, en paraules dels professionals redactors de l’informe que ara veu la llum, que no s’hagi abordat abans.

Des de la professió diuen que segurament és perquè són pocs (es calcula que hi ha entre 2.000 i 3.000 fotoperiodistes a tot l’Estat). Potser perquè ni tan sols des del periodisme mateix sovint se sap ben bé en quines condicions de treball exerceixen. Però el fet que la Conselleria de Treball hagi elaborat un manual de prevenció de la professió, possible gràcies a l’aportació econòmica del Sindicat de Periodistes, o que associacions d’arreu de l’Estat comencin a preguntar-se com cal treballar per definir el que fan, és un pas endavant titànic. 

Perquè els que “sempre expliquen el que passa a fora”, en paraules de Jiménez, els que denuncien, els que fan que el món tingui ulls crítics envers les injustícies, els que entrevisten, documenten i deixen testimoni gràfic del nostre temps, s’havien oblidat de mirar cap endins. D’entendre el que els estava passant, d’escoltar aquells cossos que els han permès veure, comunicar, difondre, explicar. Però que també han carregat massa. Uns cossos als quals ara els toca fer una mirada col·lectiva i defensar el que és seu. Fer entendre per què cal que la seva tasca, absolutament necessària, es desenvolupi en un context segur i protegit. Només així, també des de la perspectiva dels riscos laborals, el col·lectiu començarà a existir.