Les contracròniques de la XIV Setmana dels Rahola

Lluís Falgàs i Cristina Puig: «El poder el tenen els polítics, però els polítics encara temen els periodistes»

Per Jordi Prat

Són de generacions diferents, però les seves trajectòries han acabat traçant molts punts coincidents. Tant és així que, en moltes ocasions, han compartit plató de televisió, sempre amb la política com a eix central dels seus programes. Tenen una sintonia professional i una complementarietat l’un amb l’altre que s’ha deixat notar durant l’hora i escaig en què Lluís Falgàs (Girona, 1957) i Cristina Puig (Barcelona, 1972) han reflexionat sobre l’estat del periodisme actual i les seves relacions, molts cops tibants, amb l’esfera política. Una conversa farcida d’anècdotes, conduïda pel periodista Emili Gispert, que ha servit per engegar amb força la XIV Setmana dels Rahola.

«Quan va morir Salvador Espriu [febrer del 1985], era al Congrés dels Diputats, a Madrid. Just al mig d’un passadís, m’hi vaig trobar el vicepresident del Govern espanyol, Alfonso Guerra, i li vaig demanar una reacció. No hi va haver cap problema. Això, ara, seria del tot impossible». Amb aquest passatge, sobre una anècdota de les milers que ha viscut en quatre dècades com a professional de referència en la informació política, Lluís Falgàs ha descrit el canvi de tarannà en les relacions amb la classe política. Del tracte proper i humà a les barreres imposades pels gabinets de comunicació: «Tot és molt més complicat. Hi ha molta més gent pel mig abans no arribes a la informació».

Cristina Puig rebla el clau i apunta directament a la irrupció de les xarxes socials com la causant del refredament de les relacions entre polítics i periodistes: «Hi ha molta por que un gest o una frase fora de lloc es pugui fer viral i els pugui perjudicar. Davant aquesta desconfiança, opten per posar una barrera de seguretat i utilitzar canals propis per tal de contactar amb el públic, sense haver de passar el tràngol de preguntes incòmodes». Que es vulgui prescindir del periodista té una lectura clara, a parer de Puig: «El poder el tenen els polítics, però els polítics encara temen els periodistes perquè són conscients que podem girar la truita amb un article. El periodisme és una eina de poder molt important».

El món actual, no únicament en l’àmbit polític, ha democratitzat la informació i això porta implícit un perill latent: que la societat no sàpiga destriar el gra de la palla, el que és informació contrastada de la que neix voluntàriament esbiaixada. «Manipular és molt fàcil. Qualsevol persona amb un mòbil pot generar informació, però hem de lluitar per la credibilitat que dona qui emet una notícia i d’on, de quin mitjà, ha sortit», ha subratllat Lluís Falgàs, fent referència al dia en què, no fa gaire, va córrer per les xarxes socials que Jordi Pujol i Pasqual Maragall havien mort, i gairebé al mateix temps. Un exemple de fake news que va trobar adeptes en els addictes als pescaclics, però que va tenir, lògicament, escàs recorregut. 

En aquest sentit, Cristina Puig, en to molt pessimista, ha afegit: «Les xarxes socials han acostumat la gent jove a consumir titulars, a deixar escapar el gruix de la informació. No compren diaris, no consumeixen televisió i no tenen un pensament crític». Una inèrcia que veu reforçada entre els estudiants del seminari de televisió que imparteix a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna: «Cada cop trobo a faltar més ofici, ganes de qüestionar tot el que els arriba i explicar què passa realment al món». 

«No podem deixar que els mitjans de comunicació o el món empresarial claudiquin a Instagram o a la viralitat. És a les nostres mans conservar-ho», destaca la que va ser presentadora del FAQS (Preguntes freqüents) de TV3 i de 59 segons a TVE Catalunya, entre molts altres programes de televisió i ràdio. I en aquest punt Lluís Falgàs recorda: «Un dels grans drames del periodisme actual és que està subvencionat. Això comporta pressions perquè no es publiquin segons quins temes, trucades de telèfon per fer saber que un article no ha agradat o, fins i tot, que es practiqui directament l’autocensura. Això, sense comptar els mitjans que actualment obeeixen a una ideologia determinada». 

Madrid i Barcelona, dos mons

En la seva trajectòria professional, Falgàs ha tingut contacte amb centenars de polítics de tots els partits. En destaca tres per la seva loquacitat, «capaços de vendre motos i tractors si calia»: Alfredo Pérez Rubalcaba, Felipe González i Jordi Pujol. En l’actualitat, però, no veu «a ningú» amb aquesta capacitat de lideratge que tenien ells. 

Justifica les formes i els combats dialèctics que es viuen constantment al Congrés dels Diputats —«són conscients que, si no la diuen grossa, no sortiran enlloc; seran invisibles»— i creu que a Madrid hi ha més agressivitat política: «Hi ha més mala llet que a Catalunya. Allà van ser capaços, en el seu moment, d’ajuntar-se Julio Anguita i José Maria Aznar, amb el diari El Mundo, amb Pedro J. Ramírez al capdavant, per fer caure el govern de Felipe González. Al Parlament, hi falta aquest consens per tirar endavant grans coses».

Sigui com sigui, tots dos coincideixen que la conjuntura actual no és propícia per atraure ciutadans cap a la política, per bé que han recordat irònicament que «cada cop hi ha més periodistes que són diputats al Parlament». Molts tenen recels per la possibilitat que els apareguin draps bruts, piulades antigues que els comprometin o rebin amenaces i insults a través de les xarxes socials. «Actualment, ser polític és un esport de risc», conclou, amb un somriure, Cristina Puig.