Glòria Serra, molt més que el seu personatge

Per Anna Estartús

Sentir parlar la Glòria Serra és un plaer. La Glòria de veritat, «no el personatge», com diu ella. Està enamorada del periodisme, i ho transmet amb un discurs vibrant, vital, directe i molt ben estructurat. Sense divagacions, sense floritures. Això no treu que de tant en tant no deixi caure alguna broma -sempre ben posada, i sempre sense exageracions- que provoca les rialles dels assistents, absolutament hipnitzats pel seu discurs. 

La conversa que manté amb el periodista Xavier Pi -menció especial per a ell, que condueix l’acte amb un savoir-faire d’escàndol- és una delícia. No hi ha pauses, ni interrupcions, ni cap sotragada en el tercer acte de la XIV Setmana dels Rahola. Tot el que s’hi diu, interessa. I no només als periodistes -a la sala, som uns quants-: a tot el públic que s’ha apropat a la Casa de Cultura de la Diputació de Girona per veure i sentir de prop aquesta Glòria Serra relaxada, apassionada i divertida. Ha repassat la seva trajectòria, ha detallat les llargues —i imprevisibles— jornades de rodatge, i ha reivindicat que el periodisme d’investigació és més necessari que mai, especialment en el moment actual, quan les xarxes socials i les notícies falses amenacen la pervivència de l’ofici. 

Explica alguns dels secrets de l’èxit del programa que l’ha duta a la fama, Equipo de investigación: «Hem pogut canviar-lo sempre que hem volgut. Aquesta llibertat de canvi constant ha estat clau». Als inicis, el programa no deixava de ser un espai de denúncia i investigació, però no destacava en la graella dels divendres. «Sabíem que el producte era bo, però no tenia bona audiència». Fins que algú va considerar que calia «donar-li intensitat». Va ser quan van començar a posar-hi «entonació i musiquetes», i quan va néixer el personatge de la Glòria Serra. Ella engola la veu i se’n fot d’ella mateixa: «Analizamos la harina [pausa]. Es integral». 

Però no deixa el fil i remarca el repte que va suposar «canviar la forma del programa però no el fons. Com canvies la forma sense caure en el periodisme groc?» Ella mateixa respon: «nosaltres no mentim ni exagerem». 

Recorda que, als inicis, la gran majoria de programes eren sobre corrupció (i explica el cas de l’alcaldessa d’un poble petit que va decidir pagar un viatge al Carib a tots els seus veïns. «Amb diners públics, clar»). «Era depriment: hi havia corrupció a tot  arreu», diu. I ho remata: «No hi ha res pitjor que el poder polític». Davant les seves pressions, els periodistes només podem «intentar aguantar drets fins que passi la ventada». 

Es mostra molt agraïda a Atresmedia perquè sempre els han donat suport quan han rebut trucades «de gent important» exigint rectificacions, fins i tot quan els han portat als jutjats. «La nostra credibilitat és un motiu d’orgull molt important -remarca-. No tenim pare ni mare», i insisteix en què, per fer bon periodisme, cal «distància i honradesa». 

Destaca la gran feina d’equip -«som 65 periodistes»- que hi ha rere cada programa. Des de la investigació prèvia fins a la documentació, passant per l’educació -assegura que alguna vegada s’han salvat de ser agredits gràcies a ser extremadament educats- i l’honradesa. «Fem bon periodisme, no manipulem res: això ens dona un plus de credibilitat». 

I com s’escullen els temes? Hi ha tres possibilitats: que siguin temes que no es coneguin, que siguin coneguts però que «encara quedin coses per explicar», o que siguin coneguts «però hagin quedat en l’oblit i hi puguem aportar alguna novetat». Es mostra especialment satisfeta del resultat final dels programes dedicats als crims d’Alcàsser (que van centrar en què havia passat amb Antonio Anglés) i al crim de Tailàndia, que van dedicar a la víctima de Daniel Sancho. I és que a la Glòria li sembla «terrible» la romantització que alguns programes de true crime acaben fent dels assassins. «Oblidem que aquestes històries expliquen fets reals: hi ha víctimes i famílies destrossades». 

També se sent orgullosa del programes en els que «donem veu als que no en tenen: a persones desvalgudes, a víctimes de petites estafes… Això justifica la nostra feina». 

I com s’ho maneguen per mantenir la distància emocional? La periodista té clar que és necessària, però «no podem deixar de ser persones i sentir emocions: pena, ràbia...». Recorda que, quan tot just començava a treballar, va haver-hi l’atemptat d’ETA a Hipercor. «Els meus companys amb més experiència em van ensenyar que la nostra feina no és transmetre sentiments, és mostrar què ha passat». Els periodistes han d’aportar les dades, el context… tot el que faci falta, «però no podem posar l’adjectiu. L’adjectiu s’ha de posar a casa». 

En aquesta mateixa línia raona que es doni veu a l’extrema dreta: «La nostra obligació és posar-los el micro, però després donar totes les dades per contextualitzar el que hagin dit. Si no, explicaran ells el que voldran a través de les seves xarxes».

Les xarxes, un altre gran tema. Per a ella, han entrat en la societat com ho va fer en el seu moment l’heroïna, arrasant amb tot. «Però vam ser capaços de corregir el desastre que suposar l’heroïna, i hem de fer el mateix amb l’addicció a les xarxes que tenen molts joves: lluitar-hi amb totes les eines que tinguem». Tot i això, també els veu la part bona: «Cadascú de nosaltres és un emissor, i podem comentar o desmuntar notícies que no són certes». Recorda als assistents que ells, com a consumidors d’informació, també tenen una responsabilitat quan elegeixen un mitjà o un altre. Adverteix que els mitjans de comunicació que es vulguin limitar a la seva versió tradicional tenen els dies comptats: s’està produint una reformulació que requereix imaginació, canvis i relleu generacional. No renega de la Intel·ligència Artificial, tot i que considera que encara li falta rodatge i, ara mateix, no és fiable. Però, tot i així, és optimista: «Hi ha gana d’informació, de que t’expliquin les coses i te les expliquin bé. El periodisme és una necessitat social: ens en sortirem». 

I un consell final per als nois i noies que vulguin dedicar-se al periodisme: «Que estiguin segurs que estan enamorats d’aquesta professió, perquè demana una entrega total. I que li dediquin tot el temps que el cor els demani: això serà el seu èxit, que treballis en una feina que t’ompli i et faci feliç».