Notícies

Els principis de la Programació Neurolingüística no estan exempts de polèmica. Les seves tècniques, de vegades, es vinculen al control mental i a la manipulació, però també hi ha força unanimitat a alertar que no compta amb evidència científica que avali mètodes o resultats. No obstant això, després de cinquanta anys, la disciplina resisteix la llarga ombra de la pseudociència, guanya adeptes més enllà de l’autoajuda i les seves tècniques de comunicació es despleguen en molts àmbits. “La no comunicació ja és comunicació” diuen des d’aquest enfocament, que incideix en el poder de la paraula per modelar el pensament i el món que ens envolta. 

Els morts mai són fotogènics, però sovint són notícia. En els darrers anys, la cobertura d’atemptats o de la pandèmia de la Covid han deixat clar que molts ciutadans no desitgen veure els cadàvers de la gent que pertany al seu entorn social i cultural, mentre que no s’alteren tant quan són cossos sense vida de països llunyans. El debat entre el dret a la intimitat i el dret a la informació es veu alterat pel tabú a la mort, per una hipocresia social i, també, per una certa infantilització d’una societat que fotografia a totes hores amb el mòbil encara que, després, quan té lloc una desgràcia, critica les fotografies que expliquen el que està passant.

En els darrers anys, els pòdcasts s’han convertit en tot un fenomen amb nombroses derivades. Una d’aquestes és ser una plataforma que permet realitzar una investigació periodística. I és que són de fàcil accés i producció, es poden compartir ràpidament i aconsegueixen arribar a audiències joves. Molts mitjans de comunicació tradicionals estan produint pòdcasts d’investigació amb un gran resultat d’audiències i de descàrregues. La clau de l’èxit d’aquesta fórmula són el temps i la dedicació, la implicació del periodista amb la història i també emprar una veu pròpia que enganxi els oients.

Sovint sembla que les novetats tecnològiques només les dominen la gent jove, però els que tenen una edat avançada també estan interessats a explorar-ne les possibilitats. Sobretot quan toca reinventar-se professionalment.Aquest és el cas de diversos periodistes veterans, que en lloc de girar l’esquena al món digital han decidit llançar-s’hi, aprofundir en un món que desconeixien, per seguir escorcollant els diferents camins que, davant seu, els ofereix el periodisme i la comunicació.

En l’espai digital, la informació periodística conviu amb un mar de continguts que actuen d’imants per captar lectors i conquerir anunciants. Una munió de texts es carreguen les 5w i repeteixen paraules obeint les dictadures del SEO i omplint les notícies de titulars pescaclics. Distingir-se de tot això amb qualitat té un preu, que el lector que ho valora sap on trobar i paga. Cada cop, doncs, hi ha més distància entre la informació gratuïta i la de pagament per subscripció. Cada cop es consolida més una divisió entre dos grups de lectors: els ben informats i els altres.

El que semblava un intent de robatori a la seu del Comitè Nacional del Partit Demòcrata a Washington es va convertir en
una investigació periodística que va finalitzar amb la dimissió de Richard Nixon. Un robatori frustrat –del qual enguany s’han complert cinquanta anys– que va ser el punt de partida en el qual Bob Woodward i Carl Bernstein, del Washington Post van començar a rascar. En aquest article -premiat con el millor del trimestre del Report.cat- es rememora aquella mítica investigació, que ens retorna a l’essència del que hauria de ser el periodisme: la recerca de la veritat.

Enguany, Catalunya Informació celebra el trigèsim aniversari en un panorama periodístic canviant en què els mitjans de comunicació clàssics busquen adaptar-s’hi, en un context ben diferent, per no perdre’n l’essència. En un moment donat, van ser innovadors, quan eren necessaris perquè hi havia demanda d’informació, però la truita s’ha girat i ara lluiten per mantenir el prestigi i la utilitat en una època en què, gràcies a la tecnologia digital, tenim informació a tot arreu i a totes hores.

Després de cinquanta anys en l’ofici, Josep Cuní, un dels periodistes més reconeguts de Catalunya, inicia l’enèsima aventura professional, aquest cop a RNE. Quan semblava que, després de quatre anys a la SER, feia un pas al costat pel que respecta a la informació diària, Cuní ha sorprès tothom –fins i tot a ell mateix–, posant-se una altra vegada al peu del canó. Aquest cop ho fa en castellà, des de Madrid, i davant d’una audiència que, majoritàriament, no el coneix. De nou, com ell ressalta, li toca picar pedra, tal com ha hagut de fer sempre en les diferents etapes que han conformat una de les trajectòries més consolidades de casa nostra.