Notícies

Els mitjans de comunicació de les facultats de Periodisme elaborats per estudiants de grau són una eina excel·lent per posar en pràctica els coneixements adquirits durant l’etapa universitària. Permeten que els alumnes es familiaritzin amb les rutines periodístiques, que comencin a crear una agenda de fonts pròpia i que assumeixin la responsabilitat d’allò que diuen. Als Estats Units, aquest tipus de publicacions han destapat exclusives d’impacte nacional i han format periodistes amb una sòlida trajectòria professional. A Catalunya, la implantació d’aquestes publicacions encara és incipient, però comencen a haver-hi propostes destacables. 

L’autocensura és la forma més subtil de censura. En l’àmbit periodístic, es produeix per múltiples raons. I una d’aquestes es deu al conflicte del periodista amb els interessos empresarials del mitjà de comunicació on treballa. Això explica que els professionals de la informació dels mitjans petits i independents se sentin més lliures, si bé es topen amb una altra realitat: la manca de recursos. Com diu la dita: "en aquesta vida no es pot tenir tot".

En el paradís de la polarització i la crispació, com són les xarxes socials, els periodistes prefereixen l’autocensura i el contingut asèptic. No és tant una qüestió de perdre la feina, sinó la por que, en un context on tot es magnifica, a algú se l’assenyali i acabi afectant la credibilitat de la seva informació. Amb tot, la prudència o l’autocensura també es traslladen a la comunicació política i als gabinets i agències de comunicació.

La publicació d’un article pot provocar el linxament virtual de l’autor. Insults i amenaces que qüestionen el periodista sense debatre la feina feta. Aquesta és una nova realitat que planteja nous dilemes ètics a la professió. Un condicionant que acaba afectant de ple els professionals de la informació, que sovint prefereixen autocensurar-se per no haver de donar peu a un atac en massa contra la seva persona a les xarxes socials.

Actualment som en l’era dels mitjans de comunicació híbrids. La premsa escrita compta amb audiovisuals informatius, mentre que les televisions i les ràdios publiquen notícies en línia com ho fa qualsevol diari digital. Internet s’ha convertit, doncs, en l’espai per on circula informació en qualsevol vehicle. Podcasts, newslettters, apps, vídeos, audiosèries i xarxes socials són alguns dels nous contenidors a l’abast dels mitjans, tant els tradicionals com els emergents, els nous tentacles que busquen atraure audiència, crear-la o fidelitzar-la, allà on es trobi.

Durant molt de temps, el món rural i la pagesia han estat tractats de manera més aviat superficial en els mitjans de comunicació generalistes, que sempre acabaven caient en els tòpics associats a aquest entorn. Una situació que, en els darrers anys, ha anat evolucionant amb el sorgiment de noves publicacions que donen valor i que situen en primera línia tant la vida al camp com les seves històries més personals. En les pàgines següents, responsables de mitjans que aposten pel món rural expliquen què els ha portat a prendre aquesta decisió.

El greuge històric que arrossegaven quan, als anys vint del segle passat, arriba l’invent de la ràdio a casa nostra, sumat al moment polític en què sorgeix el mitjà –la dictadura de Primo de Rivera–, fa que les dones comencin en la història de les ones amb un clar desavantatge respecte dels homes. Després, amb el pas dels anys, ha anat oscil·lant segons l’etapa historicopolítica. Però les dones, amb més o menys visibilitat, hi han estat des del començament. Rescatar-les de l’oblit del gairebé un segle d’història del mitjà és la missió del projecte “Dones a les ones”.

La cobertura del negacionisme de la COVID-19 i de les diferents teories “conspiranoiques” sobre el virus generen controvèrsia a les redaccions dels mitjans de comunicació. Els periodistes, a grans trets, es debaten entre ignorar-les o parlar-ne. El repte és alertar sense amplificar i esperonar el pensament crític, així com les converses constructives. En un context més que delicat –amb desenes de milers de morts als hospitals degut a un virus que és entre nosaltres des fa més d’un any–, el debat sobre com actuar és tan necessari com complex.

Un grup de fotògrafs de l’Estat –molts d’ells catalans– han impulsat l’Arxiu Covid, un repositori digital de fotografia i vídeo sobre la pandèmia amb l’objectiu que quedin registrades el màxim d’imatges de tot el que està passant. El projecte, concebut com un gran llegat documental, ha estat un èxit de participació i ha permès crear una memòria visual i col·lectiva sobre la crisi de la COVID-19 a Espanya.