• “Haurien d’existir mitjans menys sectaris”

    Jordi Rovira
    -
    5 juny, 2018

    Des d’una taula del Café Gijón de Madrid, Soledad Gallego-Díaz repassa la seva trajectòria i reflexiona sobre una professió que li ha permès viure a mig món per explicar tot el que hi veia. Aquesta degana del periodisme espanyol, que va exercir durant quasi quatre dècades a El País, segueix en actiu col·laborant en diferents mitjans. La seva mirada, lúcida i crítica, és la d’una persona que ha passat un munt d’anys immersa en un ofici que en poc temps està canviant a marxes forçades.

    Foto Manolo Finish (Ctxt)

    Vas néixer a Madrid, de mare cubana i pare andalús, de petita vas viure a Palo Alto i Nashville i has estat corresponsal a Brussel·les, París, Londres, Buenos Aires i Nova York per a El País. De vocació cosmopolita, cul de mal seure o afortunada?

    Cul de mal seure afortunat. He estat molts anys al mateix mitjà i quan passava molt de temps fent el mateix, els deia que volia marxar i l’empresa em buscava alguna destinació que quedés lliure. En aquest sentit, he tingut molta sort.

     

    Les empreses ara diuen que els corresponsals són cars i a alguns se’ls carreguen. Un símptoma que la professió no va bé?

    Un símptoma que les empreses no van bé. Els mitjans pateixen una crisi econòmica important. Els nous mitjans encara no tenen prou múscul financer per mantenir una xarxa internacional important, mentre els mitjans tradicionals que ja la tenien tampoc perquè han perdut moltes fonts d’ingressos.

     

    La teva primera feina fou a l’agència de notícies Pyresa, on amb dinou anys t’acomiadaren per participar en una vaga en defensa de la professió.

    Una vaga per Huertas Claveria, tancat a la presó per un reportatge sobre els prostíbuls regentats per vídues de militars franquistes. A l’Associació de la Premsa de Madrid hi havia infiltrats d’esquerres que crearen una Junta de Defensa de la Professió, que va convocar una vaga per denunciar la situació. Cada mitjà feia vaga com podia, i a Pyresa vam decidir que, durant un matí, faríem una vaga de silenci.

     

    Vaga de silenci?

    Treballàvem en silenci, no responíem al telèfon, etc. El director em va acomiadar per participar a la vaga i quan ja estava a l’escala, marxant, em vaig creuar amb Bonifacio de la Quadra, un periodista més gran que jo. “On vas?”, em va preguntar. Li vaig explicar que m’havien acomiadat per fer vaga i llavors va anar al despatx del director i li va dir que ell també es donava per acomiadat perquè secundava la vaga. I vam marxar plegats. Després seríem parella professional molts anys.

     

    Un bon mitjà periodístic no hauria de ser una finalitat en ella mateixa?

    En això tens raó. Aconseguir un mitjà que, bàsicament, no sigui sectari hauria de ser una finalitat per ella mateixa. En el fons, acollir diferents punts de vista hauria de ser una de les obligacions d’un gran mitjà de comunicació. Haurien d’existir mitjans de comunicació menys sectaris dels que hi ha ara.

     

    Parlant de línies editorials, a Jot Down vas dir que “El País no és un diari d’esquerres, mai ho ha estat i mai ha pretès ser-ho”. Ho dissimulàveu bé...

    El País mai va ser un diari d’esquerres des d’un punt de vista econòmic. Tenia uns pilars bàsics com la defensa de la democràcia, la integració d’Espanya en un projecte comú europeu i el fet de ser progressista en els usos socials. I coincidia que la majoria dels redactors –no pas el mitjà ni els propietaris– tenien una afinitat d’esquerres. Quasi no hi havia periodistes de dretes.

     

    Vas refusar dirigir El País. En algun moment te’n vas penedir?

    No, mai, perquè, a més, el director que van nomenar –Joaquín Estefania– era un magnífic periodista i un bon amic meu.

     

    Vas notar la pressió que suposava refusar ser la primera dona que dirigia el diari més important d’Espanya?

    Una mica sí perquè la gent pensa que si una dona diu que no a un càrrec com aquest és perquè totes les dones diuen que no quan se’ls ofereix. I no és així. Però jo no creia que hagués de representar tot el col·lectiu de dones. Jo sóc jo i no volia deixar el que feia com a directora adjunta, que era portar tota una redacció gran com la del diari. Era una feina esgotadora, encara que apassionant. 

     

    Ens trobem al Café Gijón de Madrid, amb 130 anys d’història i que ha viscut el màxim esplendor quan l’han regentat dones. Per què costa tant veure dones al capdavant dels projectes periodístics?

    Perquè al periodisme hi ha zones de poder, i les dones no hi accedim. A la meva generació hi havia moltes periodistes, tanmateix, a partir de determinats càrrecs ja no hi érem. I, sobretot, tampoc en les zones d’opinió, on s’exerceix la influència. Estava totalment masculinitzada!

     

    Vas deixar El País el 2012. En aquests anys la premsa escrita ha perdut molts lectors. Sembla que la culpa és de les empreses, d’Internet i dels hàbits de lectura, però la professió alguna cosa haurà fet malament, no? 

    Hem fet moltes coses malament. Periodistes de diferents generacions hem comès un error monumental, no parlar entre nosaltres. Els joves pensaven que els més grans no enteníem, i érem reticents, a les noves tecnologies, mentre que els més grans pensàvem que als joves només els interessaven els aparells i no prou el contingut. I era absurd per ambdues parts. Per això ha faltat aquest diàleg, que ha comportat que no defenséssim el nostre espai, que va anar a parar a experts en comunicació, en tecnologia, etc. Hauríem de refer aquell diàleg que no vam tenir.

     

    La pèrdua de lectors d’El País s’ha donat també a Catalunya. Molts catalans s’han sorprès per la bel·ligerància del diari cap a l’independentisme.

    El País és un diari constitucional. En la declaració de principis està la defensa de la Constitució com a element de cohesió i avenç democràtic. És bel·ligerant contra l’independentisme? És bel·ligerant contra l’independentisme que no respecta la Constitució, perquè les polítiques dels partits independentistes suposen una ruptura constitucional. I el diari no hi està d’acord. De fet, defensa una reforma constitucional i un projecte federal.

     

    Alguns periodistes de l’edició catalana d’El País m’han dit, en referència als col·legues de Madrid, que “no entenen res” respecte al Procés.

    Entendre la situació catalana no és fàcil. És extraordinàriament complexa i plural, i cal afinar molt. I els companys de Barcelona, probablement, tenen una sensibilitat més fina que els de fora, però també s’ha d’entendre a l’altre costat. Hauríem de ser capaços de trobar les coses sobre les quals ens podem entendre. Dit això, voldria dir que tinc una enorme admiració pels companys d’El País a Barcelona. Són grans professionals i no es mereixen la desconfiança que viuen per part de molts catalans.

     

    Però més enllà de les línies editorials, com vas dir al recollir el premi Ortega y Gasset, “el periodisme tracta de fets, no d’opinions”. Quan, d’una banda, llegeixes l’ara i, per l’altra, l’abc o El País, et planteges que no sempre expliquen els mateixos fets?

    Estàs parlant de l’ara, El País o La Razón, si bé hem de tenir en compte que ara hi ha molts digitals amb actituds diferents, com eldiario.es, Infolibre, Publico, Ctxt, etc. Les capçaleres de referència també tenen tota una història i un pensament elaborat amb els anys...

     

    Parlem de periodisme d’investigació. A part de casos puntuals com el del Màster de Cifuentes, on és el periodisme d’investigació al nostre país?

    Algun cop he escrit de les “armes de distracció massiva”. Estem contínuament sotmesos a impulsos de coses que no són importants. I les realment importants sempre han estat ocultes i la feina dels periodistes és treure-les a la llum. Ara bé, cal temps, diners, contactes, etc., i no és fàcil d’aconseguir en època de crisi. Tanmateix, no és cert que no hi hagi periodisme d’investigació. Tenim, per exemple, el Consorci de Periodistes d’Investigació, on hi ha molts espanyols implicats.

     

    Per acabar, què desapareixerà abans, el Café Gijón o la premsa en paper?

    Espero que cap dels dos desaparegui. Amb tot, no pot ser que el contingut en paper i en digital sigui el mateix. Estic molt agraïda a la premsa en paper i els seus lectors m’han permès poder exercir durant molts anys un periodisme que ha estat meravellós, però no em moriré de pena si desapareix. Em moriré de pena i del disgust si desapareix el periodisme. Perquè estaríem en una societat espantosa. 

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari