Carrers sense periodistes

La convocatòria era molt explícita. “Organitzem un esmorzar de premsa, on podreu gaudir d’una bona estona off i prendre declaracions”. Però la proposta no va convèncer més d’un periodista. La raó és tan explícita com sorprenent. “Ja gairebé no sortim de la redacció. Entre anar i tornar seria perdre tot el matí. I si em quedo puc fer dues o tres peces”, assegura un dels professionals que va ser convocat a l’acte.

Aquesta anècdota real forma part de la sensació que comparteixen molts professionals del sector que cada cop hi ha menys periodistes al carrer; sensació que es té des d’abans del 2020, però que es va intensificar arran de la pandèmia i de l’aparició obligada de les rodes de premsa i les entrevistes telemàtiques. La necessitat de cobrir diferents notícies en un sol matí amb una plantilla més reduïda o la diversificació (i complicació) de les maneres de publicar les informacions, havent d’oferir no només text i fotografia sinó també vídeo i tall d’àudio, tot alhora, han generat en més d’un mitjà de comunicació un cert sedentarisme laboral. 

“En moltes ocasions, a l’hora de tancar una entrevista, et demanen si podries fer-la per Zoom, i sempre intento dir que no. Durant la pandèmia tenia una certa justificació que ara no existeix. Presencialment, sempre podràs treure una millor informació, però és veritat que cada vegada més entrevistes s’acaben fent de manera telemàtica”, explica Olga Domènech, màxima responsable de la secció de Televisió de l’Agència EFE a Catalunya, que afegeix que “encara és pitjor el moment en què et diuen que no a una entrevista, però que sí que t’ofereixen un parell de respostes enregistrades i editades”.

Tendència a l’alça

A l’altra banda d’aquesta situació, en què els professionals no poden treballar de manera presencial, hi ha els departaments i agències de comunicació, tant d’institucions com d’entitats, que faciliten notes de premsa, àudios, vídeos i, cada cop més, videoconferències. En moltes ocasions, però, ho fan per facilitar la tasca del periodista, que no pot sortir de la redacció o que és a centenars de quilòmetres de la persona a qui voldria entrevistar. “Sí que hi ha menys periodistes al carrer”, reconeix Claudia Safont, directora a l’agència Tinkle, “però no és negatiu, és part d’una tendència. Les persones que treballem en comunicació ens vam reinventar arran de la pandèmia i ara disposem d’unes eines que fan que moltes vegades la presencialitat no sigui 100% necessària o imprescindible”. 

Safont, amb més de trenta anys d’experiència en comunicació corporativa, també defensa l’intent que fan a la seva empresa per ser creatius: “Cada vegada hi ha més gent comunicant i més temes per comunicar, la competència és molt alta. I cal atreure l’atenció d’un periodista perquè vulgui venir a un esdeveniment o a una roda de premsa. I és aquí on intentem ser prou atractius, en el contingut i en el continent, perquè el periodista vingui i no opti perquè li enviïs el material”.

Facilitar fotos o vídeos gravats des de dalt de tot d’un gran monument en construcció o de concerts de música que s’ofereixen a la matinada és part de la feina de Xavier Purcallà i Gustavo Sánchez, director de Comunicació de la Sagrada Família i exdirector de Premsa del festival Sónar, respectivament. “És una tendència que clarament va a l’alça. Cada cop surten menys al terreny per fer cobertures. Les dinàmiques de producció, l’optimització de recursos i la immediatesa dels formats digitals han canviat la manera de treballar en molts mitjans”, assegura Purcallà, que agraeix que molts periodistes vegin en viu i de manera presencial l’evolució del temple. “El que sí que noto molt és el gran interès que hi ha per part dels mitjans internacionals, però cada vegada els costa més desplaçar-se fins a Barcelona”, explica. 

“Més que un replegament del periodisme cap a la redacció, el que percebo és una reconfiguració de rols, dinàmiques, ritmes i prioritats, molt condicionada per la precarització del sector i la reducció de plantilles”, afegeix Sánchez, a qui li preocupa “la pressió creixent per produir més contingut en menys temps, la qual cosa transforma les formes de cobertura, no tant en termes de presència com de profunditat, temps i enfocament”. 

Aquest expert en temes de comunicació cultural curiosament observa que els periodistes “tradicionals” ara ja no treballen sols al carrer. “Ha canviat l’ecosistema d’actors que cobreixen els esdeveniments, on han guanyat molt de pes els prescriptors culturals, els creadors de contingut especialitzats i els perfils híbrids que combinen criteris periodístics amb narratives pròpies de les xarxes socials. En molts casos, aquests perfils fins i tot estan més presents físicament, ja que el seu model de treball es basa en l’experiència directa i en la generació de contingut en temps real”, explica.

No és el mateix

En el que sí que coincideixen tots els professionals consultats és que la manca de presencialitat fa minvar la qualitat de la informació. Pablo Tallón, de llarga trajectòria a la Cadena SER i molt acostumat a fer entrevistes a dirigents polítics, creu que “si ets allà, al Parlament o al Congrés, copses elements impossibles de captar a distància. També perds una de les coses més importants per als periodistes: crear fonts. Per telèfon és impossible fer-ho, t’ho has de treballar en persona”, assegura Tallón, el qual destaca que quan els periodistes es mouen per les seus dels partits o durant un míting “és quan un partit sap que no ho té tot controlat. Ells pensen que és el mateix si no hi vas i t’envien les imatges. I no és així. Tu saps que hi haurà una part de la informació que no t’enviaran o que no et diran ni amb el micro a la mà ni, encara menys, en una videotrucada. Però, si ets allà, la sabràs i la faràs servir perquè la necessites. Per muntar un bon puzle d’una informació, necessites trepitjar els llocs”.

En aquest sentit, Purcallà coincideix que “el contacte directe amb les persones, amb l’espai on vagis, aporta context, matisos, profunditat… Tota una sèrie de valors difícils de substituir si no surts de la redacció. La informació sempre tindrà un valor afegit. I serà de millor qualitat”. 

Safont, per la seva banda, creu que “assistir presencialment t’aporta diferents coses. D’una banda, perquè de la relació personal que estableixes poden sortir sinergies, futures col·laboracions o temes que ni l’un ni l’altre han pensat. Sempre serà millor una conversa entre la persona portaveu i el periodista, més enllà del discurs oficial, perquè es genera empatia, proximitat. I, a més, et dona una visió del sector, et permet entendre’n les casuístiques. El ‘moment cafè’ forma part del que s’està explicant i d’on segurament sortiran idees i converses igual d’interessants que el que s’ha explicat amb el micro encès”.

Amb tants anys a l’esquena, Domènech és de les que, senzillament, no comparteix que determinades informacions no es puguin cobrir com abans. “Quan hi ha una entrega de premis, un acte polític, un judici o un entrenament del Barça, cada vegada més sovint et trobes que no hi pots anar amb la càmera o el micro. I així és normal que més d’un periodista es quedi a la redacció. Però aquest estil pot acabar avorrint la informació”, assegura la periodista de l’Agència EFE. 

“No pot ser que una entitat acudeixi a una reunió, marxi sense fer declaracions i t’enviï un vídeo editat al cap de mitja hora. Això no és facilitar la informació”, aclareix Domènech. També reconeix que, “en canvi, si vols cobrir els efectes d’un temporal en diverses localitats, que els departaments de premsa dels ajuntaments t’enviïn o pengin imatges sí que ajuda des del punt de vista logístic, perquè segurament no podràs accedir per carretera a tots els pobles que t’agradaria”.    

Un model diferent

Què s’ha de fer davant d’aquesta sensació de redaccions plenes i carrers buits? “El periodisme no tornarà exactament al model anterior, perquè les condicions laborals, tecnològiques i econòmiques han canviat. Però en moments excepcionals –com l’apagada del 2025–, quan la realitat ho exigeix, el periodisme torna a sortir al carrer. Els professionals han de defensar internament el valor de la cobertura presencial i, alhora, entendre la comunicació no només com una provisió de continguts, sinó com una aliança basada en la qualitat informativa. Quan periodistes i comunicadors entenem més bé el treball de l’altre, el contingut guanya profunditat i, sobretot, l’audiència rep informació més rica, més honesta i més rellevant”, assegura Sánchez, després de portar les regnes comunicatives del Sónar durant gairebé vint anys.

“Hem de fer una reflexió, però tinc confiança. Quan hi hagi un fet noticiable ens hem de mobilitzar. Potser els mitjans grans ho tenim més fàcil, però els petits també intenten seleccionar la que segurament serà la notícia del dia per cobrir-la in situ, per poder gratar coses que no pots gratar des de la redacció. Sé que la precarització de les plantilles no afavoreix aquesta aposta pel periodisme, però ho hem d’intentar”, afirma Tallón. 

En aquest escenari, de mitjans amb menys personal, però que intenten cobrir més temes que abans, Safont creu que “s’ha de trobar el punt mitjà, una balança entre poder cobrir una notícia presencialment i assumir que actualment hi ha eines que permeten amplificar o maximitzar la capacitat d’informar. La comunicació i el periodisme van de persones que informen altres persones. Per això ens hem d’entendre i, si cal, fer servir les eines que tenim a la nostra disposició gràcies a les tecnologies, no com una excusa ni com una drecera, sinó com una ajuda en el nostre dia a dia per fer arribar les històries a la resta de persones”.