El territori oblidat

Dels 947 municipis que hi ha a Catalunya, 735 tenen menys de 5.000 habitants. Això vol dir que en dues terceres parts del territori hi viuen 781.743 persones, el 10% del total de la població catalana. Són dades de l’Atles del món rural 2022, elaborat pel Departament de Geografia i Sociologia de la Universitat de Lleida. Per la seva banda, la Llei de l’Estatut de municipis rurals, aprovada pel Parlament de Catalunya al juliol del 2025, determina que 608 municipis tenen la consideració de rurals, és a dir, la seva població no supera els 2.000 habitants. 

Com a la metròpoli, a la ruralitat també hi passen coses que han de ser comunicades i ciutadans que tenen el dret de ser informats. Què és el periodisme rural? Qui s’encarrega de fer-lo? Què es comunica? De quina manera? Quins objectius hauria d’assolir aquest gènere periodístic? Tot i disposar ja de la tecnologia necessària que permet comunicar des de llocs recòndits, i amb la irrupció de la IA–que pot augmentar exponencialment la difusió de continguts locals–, continua existint un desequilibri entre la cobertura informativa de les àrees rurals i la de les grans ciutats com Barcelona, a més d’un biaix cap a la conflictivitat.

De fet, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (cac), en el seu últim informe Cartografia del territori a la televisió i a la ràdio lineals. La diversitat territorial en els continguts (2024), assenyala que els grans mitjans catalans tracten les zones rurals de manera “molt reduïda” amb un “nombre molt limitat de temes” i enfocats “molt sovint en adversitats”. 

Segons aquest estudi, mitjans com tv3 i Catalunya Ràdio dediquen el 50% del temps de les seves informacions a la comarca del Barcelonès, tot i que només representa el 28% de la població del país. Amb tot, aquest percentatge s’enfila fins al 62% en el cas de tve Catalunya i rac1. “De sobte, apareix una malaltia i tots corren, però la realitat és que els directors dels mitjans de comunicació no coneixen el sector i no el valoren”, es lamenta Lourdes Zuriaga, presidenta de l’Associació de Periodistes Agroalimentaris d’Espanya (apae).

Amb un superàvit de 26.000 milions d’euros, l’agroalimentari és l’àmbit comercial amb més volum de negoci a l’Estat. “Intentem lluitar contra les fake news amb informacions serioses, malgrat que és bastant complicat perquè la majoria de les notícies van lligades a la salut”, assegura Zuriaga. Recentment, n’hi ha hagut dos exemples clars a Catalunya: el brot de dermatosi nodular localitzat a l’Alt Empordà i el Gironès, i el focus de pesta porcina africana que ha afectat l’àrea metropolitana. Pel que fa a aquest últim, el conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, reconeixia en roda de premsa que “la gran paradoxa d’aquesta crisi ha estat que, a través de Collserola, hem generat un diàleg amb el món rural”.

Canvi de tendència

Tradicionalment, la ruralitat acostuma a omplir espais informatius associats a les problemàtiques de la pagesia, com els talls de carreteres en oposició a l’acord ue-Mercosur del gener passat o les tractorades del febrer del 2024 encapçalades pel moviment Revolta Pagesa arreu del país. Però, més enllà del fet que catàstrofes naturals i successos continuen sent el que més es mostra als mitjans, Ariadna Gombau, periodista del diari Regió7, creu que el periodisme rural “ha arribat per quedar-se”, tot i ser una modalitat incipient i poc estudiada en l’àmbit acadèmic.

Gombau, autora del treball Aproximació teòrica al periodisme rural fet a Catalunya: característiques d’una especialització incipient i necessària, defineix el periodisme rural com aquell que “es fa des d’aquestes zones” i que persegueix la vertebració del territori, mostrant els problemes que l’afecten i trencant els prejudicis que l’envolten. Alhora, produeix continguts periodístics des d’una perspectiva rural, “posant els testimonis al centre”, explicant-ne la realitat i la complexitat i fent ús, preferentment, de “gèneres interpretatius com el reportatge”. Per al seu treball, entre altres metodologies, Gombau ha enquestat vint periodistes rurals catalans, però també de Madrid, Ciudad Real i Terol. El 85% dels enquestats coincideixen que els principals objectius són la visibilització, el foment de l’autoestima, el sentit de pertinença i la identitat d’aquestes comunitats.

Gombau observa un canvi de tendència. Si fins ara el periodisme rural quedava reduït a publicacions especialitzades, i en el cas de les generalistes apareixia especialment en situacions de conflicte o fenòmens meteorològics adversos, des de la pandèmia està guanyant una presència més gran en el panorama mediàtic català. “El despoblament, la sequera, el canvi climàtic i la producció d’aliments són una mostra dels problemes i les necessitats obligades que ens fan tornar la mirada al camp”, assegura. D’aquí la necessitat d’incorporar temes rurals a l’agenda mediàtica. “Es consumeix més perquè els temes rurals interpel·len més els consumidors”, apunta.

Més enllà de les ciutats

Malgrat aquest tímid canvi en les dinàmiques, el cac encara alerta d’una “forta concentració” d’informacions dedicades a la capital catalana i el seu entorn. Conclou que aquest fet “pot afavorir una visió estereotipada d’aquests territoris” i una infrarepresentació del món rural. “A Catalunya existeixen deserts informatius, és a dir, hi ha pocs mitjans que parlin del que s’esdevé a llocs petits. Sempre ha passat, però ara hi ha un risc afegit, el de la desinformació que arriba a través de xarxes socials com X, WhatsApp i Facebook”, apunta Marta Pujantell, directora de Ràdio Seu. 

“Existeixen deserts informatius. Hi ha pocs mitjans que parlin del que passa a llocs petits”, Marta Pujantell, Ràdio Seu.

Precisament, l’emissora urgellenca –que el 2025 va complir quaranta anys en antena–, juntament amb la Fundació Planes Corts i el diari digital Viure als Pirineus, van organitzar a la primavera del 2024 la primera jornada “Ruralisme i Mitjans de Comunicació” a Estamariu, una població de 130 habitants de l’Alt Urgell. S’hi van aplegar una vuitantena de professionals dels mitjans de comunicació vinculats a la ruralitat. El clam va ser unànime: cal donar més visibilitat a tot allò que passa en aquest medi, més enllà de les àrees urbanes.

També es van posar sobre la taula qüestions com la responsabilitat dels mitjans locals a l’hora d’equilibrar una mica la informació, la importància d’aportar una comunicació positiva i de gènere –concedint més protagonisme a les dones del món rural per defugir l’estigmatització–, buscar fonts de finançament que garanteixin la viabilitat econòmica i implantar un sistema de quotes, tal com passa amb les informacions polítiques en període electoral, per revertir “l’oblit mediàtic”. Un capítol a part es va dedicar al ventall de possibilitats que obren les noves plataformes i la IA generativa per arribar a un públic més ampli. “Ens han donat l’oportunitat de no només estar tancats al municipi, sinó que ens pugui escoltar tota la comarca”, reconeix Pujantell.

“Tinc una altra mirada, ni més bona ni més dolenta. és una mirada diferent”, Annabel Roda, Salvaje.

La IA pot ajudar els periodistes a automatitzar les tasques intel·lectuals de menys valor afegit i arribar a un públic més ampli, facilitant, en el cas dels professionals de la comunicació de les zones rurals, la difusió dels seus continguts. En aquest sentit, Josep Maria Ganyet, professor de Comunicació de la UPF i cofundador de Sorensen –empresa d’IA aplicada a la comunicació–, posa com a exemple la plataforma d’intel·ligència artificial Larsson, dissenyada per a periodistes i que, entre altres coses, permet transcriure una entrevista automàticament. “Imagina’t que fas una crònica esportiva i que un fotògraf n’ha fet la cobertura gràfica. Amb només un URL, pots demanar a la ia que et faci un vídeo vertical per a TikTok, un reel per a Instagram i que el formati per a web, Twitch o LinkedIn”, assenyala aquest expert, que va participar en la jornada d’Estamariu. 

Professionals en xarxa

L’any 2019 va néixer la Red de Periodistas Rurales amb l’objectiu de reivindicar un futur en igualtat de condicions per a la població rural a l’Estat. “Nosaltres batallem contra la desigualtat. El 80% dels ciutadans d’aquest país vivim en només el 15% del territori. Busquem solucions intel·ligents i les comuniquem perquè puguin inspirar d’un territori a un altre”, explica el fundador d’aquesta xarxa, el periodista Manuel Campo Vidal, nascut a Camporrells, a la comarca de la Llitera. 

“Volem que la ciutat prengui consciència que necessita el món rural per a moltes coses”, Josep Sucarrats, Arrels.

Actualment, aquesta xarxa compta amb més de 350 integrants. Des de la xarxa també han publicat el primer mapa de la comunicació rural a Espanya, on apareixen 3.000 mitjans de comunicació locals amb cobertura regular. La realitat és que molts, tot i tenir una gran influència en la ruralitat, no són tinguts en compte per les administracions locals. “Els petits mitjans han de ser reconeguts”, reclama Campo Vidal, perquè, si no és així, informativament es desatén la meitat de la població del món rural. 

Històries de vida

Annabel Roda és redactora en cap de Salvaje, revista trimestral especialitzada en el món rural. Roda viu i treballa a Vall-de-roures, població de 2.517 habitants del Matarranya (Terol). “Tinc una altra mirada, ni més bona ni més dolenta; és una mirada diferent”, assegura. I adverteix que, com que la gran majoria de periodistes viuen a les grans ciutats, en certs temes adopten una mirada que no té en compte el punt de vista del periodista rural. 

Tot i que el lema de Salvaje és “la revista que et vol treure al camp”, no només s’hi parla del món rural, sinó també de la connexió perduda de l’ésser humà amb la natura. El seu naixement, el 2019, és una mostra de l’augment de l’interès dels lectors per les temàtiques rurals. I la premissa que tenen és que el contingut sempre tingui un vincle evident amb el territori. “No enviem els periodistes com a paracaigudistes a un poble determinat. El redactor, o el fotògraf o l’il·lustrador, un d’ells, ha de ser de la província o de la zona de la qual parla el reportatge en qüestió”, destaca Roda.

D’altra banda, al cor del Raval, a Barcelona, es troba la redacció de la revista Arrels. Amb una difusió de 5.000 exemplars, surt amb l’arribada de cada estació de l’any. “Una part filosòfica del nostre projecte és reconnectar el món urbà amb el món rural i trencar fronteres mentals”, proposa Josep Sucarrats, el seu director. 

La seva aparició, el 2021, reafirma el viratge del ciutadà urbanita cap a la ruralitat, motivat per la pandèmia. A les seves pàgines hi ha històries de vida de protagonistes instal·lats al camp, amb projectes engrescadors, i reportatges adreçats, sobretot, al lector urbà. A la revista tenen la convicció que moltes vegades aquesta part del món rural queda invisibilitzada. “Volem que la ciutat prengui consciència que necessita el món rural per a moltes coses”, afegeix.

Dispersió i precarietat

Una de les col·laboradores d’Arrels és Eva Clausó. “El terme rural no m’ha agradat mai, soc una periodista sense etiquetes. El corresponsal i periodista de proximitat hauria de ser una peça clau en tot mitjà per donar veu a tothom”, afirma aquesta periodista eng que ha treballat a mitjans com tv3, Televisió d’Andorra, Segre o Cadena ser cobrint l’actualitat de l’Alt Urgell, l’Alt Pirineu, l’Aran i Andorra. 

“Cal que les polítiques i els relats posin el territori al centre i que no només sigui un decorat”, Eva Clausó, Tatuats pels Pirineus.

El programa Tatuats pels Pirineus, del Canal 33, autogestionat per Clausó, és també un bon exemple del creixent interès dels espectadors pel món rural: “Sense sortir de casa viatges als Pirineus; la gent vol un entreteniment sa que els aporti coses”, explica. També reconeix que la dispersió geogràfica i la precarietat són les principals dificultats a l’hora de fer la seva feina, però assegura que, sense trepitjar el territori i només amb una senzilla trucada de telèfon, és complicat explicar les coses. Segons ella, el món rural reclama, sobretot, ser escoltat i tenir les mateixes oportunitats que les grans ciutats en termes de serveis bàsics, connexió, transport, sanitat i cultura. “Cal que les polítiques i els relats posin el territori al centre i que no només sigui un decorat”, reclama.

En aquest sentit, la periodista Laura Saula, que escriu a l’Ara i a La Mira i que és l’autora del llibre Terra de dones. Pageses de Catalunya (Editorial Fonoll, 2020), demana més inversió i compromís per part de les institucions per donar a conèixer “la bona feina que es fa a les zones rurals”. El cert és que, tot i els clixés d’un món antic, anacrònic i masculinitzat, moltes de les iniciatives d’èxit al camp estan encapçalades per dones. 

Al seu llibre, Saula narra vuit històries de pageses i ramaderes catalanes. Tradicionalment, no es consideraven pageses elles mateixes, sinó les dones dels pagesos. “Però ara les noves generacions volen reivindicar aquest paper”, explica. 

Saula creu que als mitjans de comunicació cada cop hi ha més visibilitat, però que s’ha de fer un gran esforç per trencar els estereotips que perviuen entre els periodistes a l’hora de parlar del món rural. “Quan ets allà veus que són persones com tu o com jo, que miren Netflix a la nit i que simplement fan la seva feina, que és ser al camp i donar menjar a la gent. Moltes vegades ens oblidem que si no fos per ells no menjaríem”, conclou.