Entrevista a Josep Maria Cadena: “Soc un supervivent”

Quan es publiqui aquesta entrevista ja tindrà 90 anys. Primer de tot, com es troba?

Em trobo bé, amb les limitacions de saber que tinc aquesta edat. No he tingut grans malalties, però estic en una edat que he de deixar de fer coses i cuidar-me. 

Vostè neix el 1935. És un nen de la guerra.

Tenia deu mesos quan va esclatar la guerra. 

El seu pare era a la presó per “roig separatista”.

Sí, era funcionari de la Generalitat, i a la guerra va estar a Antiaeris. Va anar a l’exili, va estar en un camp de concentració i un cop alliberat, després d’uns mesos a França, va tornar a Barcelona. Però no l’admeten a la Diputació, el denuncien com a republicà i el tanquen a la presó, on s’està sis mesos. 

Vostè va començar a estudiar Dret, però al final va canviar a Periodisme, una carrera més curta, perquè era fill únic i necessitava portar ingressos a casa. Si la seva família hagués estat benestant, ara estaria parlant amb un advocat

Possiblement. Vaig fer Periodisme perquè era una carrera curta, però, també, perquè a l’escola havia destacat per saber escriure. També actuava en el quadre escènic del col·legi i tenia una certa gràcia per relacionar-me amb la gent.

Vocació de periodista n’havia tingut mai?

D’adolescent llegia La Vanguardia, el Diario de Barcelona i La Prensa, diaris que el pare portava a casa. Vaig estudiar a l’Escola Oficial de Periodisme, dirigida per en Claudio Colomer Marquès, director d’El Correo Catalán. Poc abans que jo, per l’escola hi havien passat en Josep Pernau i en Josep Faulí, i treballàvem per a en Colomer Marquès, que és qui em va descobrir i em va oferir treballar, a l’estiu, a la seva editorial, Ediciones Generales.

Comença a treballar el 1958, amb 22 anys. Llavors a les redaccions dels diaris hi havia força gent gran.  La immensa majoria de periodistes de la República s’havien exiliat...

Al Diario de Barcelona, on vaig començar, a la redacció hi havia gent tolerada pel franquisme. Era un diari d’oposició, perquè era monàrquic, i el primer que hi vaig aprendre va ser posar les notícies sobre el Príncep d’Espanya i la seva dona amb el titular següent: SS. MM. RR., Sus Majestades Reales. Que quedés ben clar!

Combinava la feina al Diario de Barcelona amb l’agència efe, un mitjà més oficial. Ha explicat que al diari tenia més llibertat. En quin sentit?

Vaig començar a fer articles en una secció diària sobre l’actualitat barcelonina. Em partia la secció amb en Félix Tejada, redactor de tribunals. Firmàvem amb el pseudònim conjunt Chaflán. I allà feia uns articles més lliures del que es permetia llavors, tot i que anava amb compte per la censura. Aquells articles em creaven una certa sensació que jo era lliure, que també era el que buscava. 

El 1966, vostè és un dels onze periodistes que en una reunió al restaurant del Col·legi d’Arquitectes creen el clandestí Grup Democràtic de Periodistes. Què buscaven?

Renovar l’Associació de la Premsa de Barcelona, un organisme previ al franquisme, però dominat pel règim. I defensàvem que els editorials fossin més lliures, que no haguéssim de passar moltes coses per la censura de premsa... I tot això ho fèiem parlant d’amagat amb altres periodistes a les redaccions. 

I es van presentar a les eleccions de l’Associació de la Premsa.

M’hi vaig presentar jo contra l’Antonio Martínez Tomás, president de La Vanguardia. Sabíem que perdríem, però volíem infiltrar-nos a la junta. Nosaltres defensàvem la llibertat del periodista. Pensa que llavors no teníem ni Seguretat Social. Érem com les dones de la neteja i els toreros, que tampoc en tenien. En canvi, l’Associació de la Premsa disposava d’un servei mèdic molt bo per als periodistes i per a les seves famílies. Com que tenien diners, també et pagaven unes vacances d’estiu.

Quin va ser el principal èxit del Grup Democràtic de Periodistes?

Recuperar els periodistes depurats pel franquisme. Amb l’excusa que podien utilitzar el servei mèdic, els fèiem socis de l’Associació i, així, s’acabava la depuració. D’aquesta manera també teníem allà dins més gent dels nostres.

En alguna ocasió ha explicat que van aprendre a escriure entre línies la convocatòria de les manifestacions. 

Jo treballava a la secció local del Diario de Barcelona. Hi rebíem notícies de manifestacions i les muntàvem, o d’un llibre, per exemple, d’en Manolo Vázquez Montalbán, i en fèiem la crítica. Si no fos per la gent del grup, aquestes coses no haurien sortit als mitjans. 

El 1976 neix l’Avui, impulsat per uns promotors que no saben fer un diari. Vostè havia de ser-ne el primer director...

Sí. Jo havia organitzat a l’Associació de la Premsa de Barcelona una conferència sobre els diaris anteriors a la Guerra Civil. I els promotors de l’Avui van venir a veure què deia. “Aquest noi serveix”, van pensar. Primer volien que el director fos en Manuel Ibáñez Escofet, que va dir-los que no perquè no volia signar, com a director, la petició del diari al Ministeri d’Informació i Turisme. No es volia comprometre. Llavors en Jordi Maluquer em va trucar i vam quedar al restaurant La Pera, a la Rambla. Em va proposar que jo signés la petició com a director. I li vaig dir que sí.

I signa la petició oficial per treure el primer diari en català després del final de la guerra.

Exacte. Jo tenia clar que en seria el director fins que un dia, al passadís del Diario de Barcelona, en Josep Faulí m’explica que li han trucat els promotors de l’Avui i que creu que és perquè en sigui el director. “Si t’ho proposen, accepta”, vaig dir-li. “Però tu n’ets el director!”, em va respondre. Li vaig dir que cap problema, i després de trucar-los em va confirmar que era per ser-ne el director. “Hi he accedit amb una condició: que tu en siguis el sotsdirector”, em va dir. I així és com vam deixar el Diario de Barcelona i vam començar a contactar amb gent per fer l’Avui. 

Com recorda la sortida del diari?

Hi havia moltes ganes de tenir el diari. La primera nit en llançàvem exemplars a la gent que hi havia congregada. Ho recordo amb molta satisfacció, perquè jo no tenia cap passió per ser-ne el director, tenia passió perquè sortís el diari. 

Vostè, però, acaba malament a l’Avui.

Primer es carreguen en Faulí, perquè s’enfrontava als promotors. I llavors nomenen com a director en Jordi Maluquer, bona persona, col·laborador de temes musicals, però que no sabia portar un diari.  A més, jo era el representant de la redacció al Consell d’Administració i els exposava els problemes que teníem. Ells volien fer la seva i em veien com un entrebanc. 

De fundar l’Avui, un mitjà innovador, passa a tancar, com a director de l’Hoja del Lunes, un diari antic. Tanca perquè acaba el descans dominical dels periodistes i els diaris tornen a sortir dilluns. Fins llavors només ho feia l’Hoja del Lunes, del qual n’hi havia un a cada província. I l’Hoja del Lunes entra en crisi. 

I la desaparició de les diverses Hoja del Lunes enfonsen econòmicament les associacions de premsa, que eren qui les editaven. 

La crisi de l’Associació de la Premsa fa que neixi el Col·legi de Periodistes, que agrupa les associacions de la premsa provincials. Ho fan per supervivència o per una qüestió d’oportunitat?

Ho fem per continuar. I vam escollir la forma col·legial perquè un col·legi té prestigi. I també, com que les eleccions serien lliures, seríem a tot Catalunya i ajudaríem a revifar la professió. I vam acabar amb el fet que si no tenies estudis de Periodisme no eres ningú. Nosaltres respectàvem tothom, vingués qui vingués, mentre fos periodista.

Quins altres objectius tenia la creació del Col·legi?

El primer, la independència periodística del poder. I en Carles Sentís, el primer degà, ho tenia clar. Havia treballat en mitjans que depenien molt del poder, i ell volia ser independent. 

El canvi de Carles Sentís a Josep Pernau implica passar d’un periodista identificat amb el franquisme, i que havia estat un degà de consens, a un periodista d’esquerres.

Sí, perquè en Pernau era una persona significada políticament. I també representa la victòria del Grup Democràtic de Periodistes. Era un dels onze fundadors del grup. 

A mitjan vuitanta, vostè comença a treballar a El Periódico de Catalunya, on es va estar vint-i-cinc anys.

Em van cridar quan el director era l’Enrique Arias Vega perquè fes Cultura. Entre altres coses, vaig ocupar-me de la crítica d’art. Allà em vaig sentir estimat tant per l’Arias Vega com, després, per l’Antonio Franco. Hi vaig treballar fins al 2010, quan em vaig jubilar.

A la seva promoció de l’Escola Oficial de Periodisme eren vint persones. Ara hi ha centenars de graduats cada any, però la majoria desconeixen referents com Pernau, Huertas, Sentís o vostè mateix. 

No cal que els coneguin. Cada generació creu que ella és la que ha d’arreglar les coses i que les anteriors són dolentes. Nosaltres, amb el Grup Democràtic de Periodistes, vam fer el que vam poder. 

La seva generació tampoc coneixia qui eren els periodistes anteriors?

No, no els coneixien. Perquè no els ho havien ensenyat. Però jo volia saber-ho. Jo vaig conviure amb diverses generacions.

Per cert, a la seva època els homes li posaven un pis a la querida. Vostè ha posat un pis als seus llibres...

Sí. El pis és al carrer Provença. És el pis dels meus pares, on vaig viure de petit. Hi dec tenir uns cinc o sis mil llibres. A part de tots els que tinc a casa. 

Amb 90 anys i tot el que ha viscut, és nostàlgic?

No, gens. He fet el que he considerat que podia fer. Si, per exemple, he escrit sobre la història de la premsa, és perquè he volgut fer-ho.

Tot i les circumstàncies, s’ha sentit lliure?

Sí, perquè els diferents directors del Diario de Barcelona em van respectar bastant pels meus articles. Jo tenia una secció, “Gentes de pluma y lápiz”, en la qual parlava d’artistes i dibuixants, com en Picarol o en Junceda, dels quals ningú, en molts anys, havia parlat. I això ho vaig fer a gust. 

En aquesta entrevista hem parlat de molts periodistes que ha conegut o amb els quals ha treballat. La gran majoria ja són morts. Com ho porta?

Jo soc un supervivent. Pels 90 anys, no per una altra cosa. Ho porto bé. De tant en tant parlo amb en Jaume Fabre o amb en Josep Maria Casasús. Ara parlo amb tu! Parlo amb poca gent, però és el que hi ha. Estic acostumat, en la qüestió de la premsa, a viure-ho sol. Perquè hi havia moltes coses que jo era l’únic que les sabia.

Està acostumat que certes coses de la professió vostè sigui l’únic que les sap? És això?

Sí. Jo tot allò ho vaig viure. Als diaris on he treballat a vegades deien “pregunteu-ho a en Cadena”, perquè ells no ho sabien. Jo, en canvi, sabia qui eren moltes persones. I a vegades també sabia coses que valia més callar. Com alguns locutors de ràdio als quals els regalaven un pis.  Jo fugia d’això. 
No es volia vendre. 
Mai vaig voler cobrar extra dels diaris. Això no passava gaire abans, perquè et temptaven, però jo no em vaig vendre mai. I això em fa sentir bé.