Jordi Basté: “El periodisme català és a les antípodes del de Madrid”

El 27 de setembre va fer cinquanta anys que et vas posar, per primer cop, davant d’un micròfon. Penses sovint en quan, amb 10 anys, Agustín Rodríguez, presentador i director del programa infantil Peques Únic, de Ràdio Joventut, et va veure a l’Ateneu d’Horta i et va fitxar per al programa?

Sí, sí que hi penso. Recordo perfectament el dia i on érem, com si fos una pel·lícula. Jo era a l’Ateneu d’Horta i vaig veure un senyor parlant amb el meu pare a la barra. A partir d’aquí el meu pare em va dir que anés a Via Augusta, 17, a Ràdio Joventut. Així vaig començar i així em va canviar la vida aquell dia.

De Ràdio Joventut, on vas començar amb 10 anys, vas anar a Catalunya Ràdio, on vas entrar amb 17. Ets igual de precoç en tot?

No, però he tingut molt bona gent al meu voltant. Recordo el dia que amb 16 anys, quan feia els esports a Ràdio Joventut, Joan Manuel Surroca, el cap d’Esports, em va trucar per dir-me que començava una emissora nova i que m’hauria de presentar a la convocatòria. “Em fas fora?”, li vaig preguntar. I un segon record impecable és la meva mare dient-me que tenia en Lluís Canut al telèfon, que volia parlar amb mi. “Et truco per dir-te que sí que entres”, em va dir.

Quan et van proposar fer El món a RAC1 vas dir que no t’hi veies, però ja fa dinou anys que hi ets. T’equivoques tant a la vida amb les prediccions?

Sí, sí. L’Eugeni Sallent, el director, m’havia dit que en Xavi Bosch plegava i no trobàvem qui ho volgués fer. Vam proposar a en Xavi Coral, Xavi Roca i Toni Soler, però ens van dir que no. I un dia que tenia festa em truca l’Eugeni. “Pots venir?”, em va preguntar. I a la ràdio m’esperava amb en Carlos Godó. “Hem decidit que el nom sigui el teu”, em van dir. 

A l’últim EGM vas aconseguir 790.000 oients diaris. Hi ha influencers que, dient el que diuen i fent el que fan, tenen més gent que tu. Això, com a fenomen, espanta?

És una pregunta molt interessant. Els 790.000 oients són a través d’un programa que té una trajectòria no només dels meus dinou anys, sinó també dels que van fer-lo abans, com en Xavi Bosch. Els influencers, en canvi, els tenen tots de cop. Però quant dura això? Dinou anys? Dotze? És una experiència relativament nova i ja veurem com va. Hi ha influencers que han tingut molts oients i després pràcticament han desaparegut del mapa. I hi ha gent com l’Ibai Llanos, a qui vaig entrevistar quan no el coneixia ningú, que va fer un pet bestial. Quant durarà? No ho sabem. Com passa a tots els mitjans, mantenir-te és el més important.

Cada cop que refermes el teu lideratge a RAC1, et recordes dels que et van convidar a marxar de Catalunya Ràdio després de dues dècades?

No. Més d’una vegada, amb en Toni Clapés, que va marxar amb un any de decalatge, hem parlat del que va passar. Es van prendre decisions que, amb el pas dels anys, s’han demostrat equivocades. Però tothom té dret a equivocar-se. Fins i tot jo, que vaig tenir un atac d’egolatria i vaig fer un comiat que no es mereixia ni Catalunya Ràdio, ni tan sols la Montserrat Minobis –la directora d’aquell moment–, ni els companys. Però suposo que vaig parlar per la ferida. Allò va ser un error global i col·lectiu. Durant molt de temps no he volgut entrar a Catalunya Ràdio, i les poques vegades que hi he entrat he tingut la sensació no només que allò forma part de la meva vida, sinó que encara és meva.

És com aquella ex que no oblides.

Sí, sí. I un dia em vaig adonar que m’havia endut la clau de la redacció d’Esports i la tinc a casa com si fos una relíquia. Me’n recordo, d’allò, i sobretot mantinc molt bona relació amb molta gent d’allà.

Parlant de bona relació, et portes bé amb Mònica Terribas, Laura Rosel, Ricard Ustrell... Fa anys, a Madrid, un periodista em va explicar que allà era impossible que dos periodistes de mitjans enfrontats anessin a sopar plegats. L’oasi català és això també?

Sí, deu ser-ho. Comunicativament, aquí no ens matem entre nosaltres. Quan vaig arribar a RAC1, a Catalunya Ràdio hi havia en Bassas, amb qui vam començar junts a Ràdio Joventut. Després, la Neus Bonet, a qui coneixia de treballar plegats els caps de setmana a Catalunya Ràdio. Després, en Manel Fuentes, a qui coneixia menys. Després, la Mònica Terribas, amb qui som com germans. Després, la Laura Rosel, que va treballar amb mi a RAC1. I amb en Ricard Ustrell també ens coneixíem d’abans. Així que ni jo ni ells volem entrar en cap guerra. Això no és com aquestes ràdios madrilenyes que moltes vegades es piquen molt entre elles.

Ara també fas Pla seqüència a La2Cat, on han desembarcat molts professionals de RAC1. Hi ha qui ho relaciona amb l’actitud de TV3. En una entrevista a l’Ara, Joan Maria Pou va dir: “No sé què els hem fet, però no ens poden ni veure”. Tu et sents igual?

Jo he fet coses a TV3, però quan surten els EGM, a RAC1 la gent s’emprenya i s’indigna perquè la majoria de vegades        la lectura que en fan és absolutament esbiaixada. I això ens dol. Quan la Terribas era directora de TV3, sempre deia que els anava molt bé que RAC1 els promocionés els productes. Sempre m’he estimat TV3 com si fos meva i no hi tinc cap tipus de problema, però en els darrers anys hi ha un moment que, en lloc de com uns aliats, ens veuen com uns rivals, i això ens estranya. Hi ha treballadors de TV3 que ens diuen que no poden parlar de nosaltres.

En alguna ocasió has dit que mai has rebut pressions polítiques de cap mena, ni als mitjans públics ni als privats. I això amb el Procés pel mig. Costa de creure...

Ja ho sé, i ho entenc. Però si fos per pressions polítiques a les èpoques del Procés, jo tindria el cap rodolant per la Diagonal de Barcelona. M’haurien matat per raons òbvies, perquè el grup en general no és un grup independentista...

Doncs, a Madrid, a RAC1 no us veuen com un grup espanyolista...

Aquesta és una altra de les coses que demostra clarament que el periodisme català és a les antípodes del de Madrid. Si mires els programes de televisió matinals de Madrid, veus que parlen de temes que aquí ens sonen a xinès. I hi ha un oasi radiofònic, però no només passa a El món a RAC1. També a El matí de Catalunya Ràdio i a Aquí Catalunya de la SER. Tenim unes visions respecte a Espanya que no tenen res a veure amb el que es parla als matins a les televisions. Són agendes diferents. I per això a Madrid ens veuen com una ràdio independentista.

Si estàs d’acord amb un referèndum ja et titllen d’independentista.

O per dir que l’1 d’octubre van pegar a la ciutadania. Tot això ens converteix en gent molt rara i perillosa. Sempre agrairé al grup on treballo que un dia em tornessin a enganxar el cap al coll perquè la Soraya Sáenz de Santamaría va demanar el meu cap. I la resposta del president del grup va ser extraordinària. Que una persona com en Javier Godó, als antípodes dels meus pensaments polítics, defensés la seva marca per sobre de la ideologia i de les forces que el pressionaven fa que només pugui estar-li molt agraït. Perquè estava mort. Em volien matar. Tinc entès que en Javier Godó va contestar a la Soraya: “Si quieres, habla con el director de la radio, pero te felicito porque no sabía que entendías el catalán”. És una resposta brillantíssima. 

Segons una enquesta del Col·legi de Periodistes, la ràdio és el mitjà preferit (67,1%) dels estudiants de Periodisme que aspiren a treballar als mitjans, però només el 52,7% s’informen per la ràdio...

Això és molt interessant. Per què volen aquest camí i no escolten el mitjà on volen treballar? Vist amb perspectiva, però, a la meva joventut, el 90% dels joves no escoltaven la ràdio. Només quan pujàvem al cotxe dels pares i la posaven. 

Parlem dels futurs periodistes...

És veritat, però la gent que anava amb mi a la facultat –ara tots treballen als mitjans– només escoltaven Gomaespuma d’Antena3 Radio. No escoltaven res més. Ningú parlava del que havia dit en Gabilondo, en Del Olmo o en Cuní. Un nen petit escolta contes, un adolescent escolta música i un adult que se’n va a la feina vol escoltar informació. A El món a RAC1 tenim 790.000 oients i RAC1 té un milió d’oients, tot i que hi ha més mitjans que mai en català. Això vol dir que la ràdio continua creixent. Per què? Perquè la gent es fa gran i es vol informar.

La major part dels nois que estudien Periodisme volen informar del Barça. Això és una prova de la banalització del periodisme o de la infantilització de la societat?

Quina gran pregunta! Jo crec que totes dues coses. Fer informació del Barça és molt llaminer, perquè implica anar al camp, conèixer els futbolistes... i perquè és el recurs fàcil. És molt més fàcil parlar del Barça que parlar dels Estats Units. És molt més fàcil parlar d’en Lamine Yamal que d’en Donald Trump. Això ens ha passat a tots. Jo vaig començar fent els esports. La societat està més infantilitzada? Sí. I la política està molt futbolitzada. Tot és una competència, una lluita. 

Al pòdcast Sense filtres vas admetre que et van diagnosticar trastorn obsessiu compulsiu (toc). En Toni Clapés ha admès que va al psicòleg per la síndrome de l’impostor i la Núria Solé, de TV3, ha parlat de la depressió que va patir. Parlar de la salut mental a la professió era una assignatura pendent que teníem?

Totalment. Als inicis de la covid, vaig donar positiu i vaig trucar al doctor Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges. “Què faig?”, li vaig preguntar. El primer que em va dir és que em tranquil·litzés. I la segona cosa, que ho expliqués. Això implicava despullar-me davant dels oients. Però que en Toni expliqui que té la síndrome de l’impostor i que la Núria digui que ha tingut depressió és meravellós. Perquè ens calen referències. Encara ens cal fer molts passos, però com a mínim s’ha obert el meló.

Et llegeixo comentaris de l’entrevista que et van fer a Col·lapse, penjada a YouTube: “Sectari progre fastigós!”, “No té res a oferir”, “En Basté és patètic”... Com portes les crítiques destructives gratuïtes?

Les xarxes s’han convertit en un àmbit democràticament dictatorial on tothom pot dir-hi la seva. Estic molt a favor de la llibertat d’expressió i va haver-hi un moment en què Twitter i Instagram eren meravellosos, però ara, quan veig la quantitat de comentaris despectius, masclistes..., és que no tinc paraules. I és constant amb cada personatge públic. 

I tu com ho gestiones?

Bona pregunta. Depèn. Ho parlo molts cops amb la meva psicòloga. D’un temps cap aquí, com que el nivell ha augmentat tant, hi dono molta menys importància. En són tantes, que ja no ve d’una...

Fa poc va morir Joan Armengol.  El 2024, a punt de complir 90 anys, en una entrevista a Capçalera va admetre que, en lloc de 40.000 o 50.000 entrevistes que havia fet, amb la meitat n’hi hauria hagut prou i que s’hauria d’haver dedicat més a la família. Amb 90 anys, diràs el mateix?

Sí, sí. La meva família ara ja és gran i, per tant, ho hauria d’haver fet abans, però no és patrimoni meu. És una feina que captiva. Quan els estudiants em pregunten què han de tenir per ser periodistes, els dic que han de tenir paciència i no tenir rellotge. Si no tens paciència i tens rellotge, ja pots abandonar, perquè, per ser periodista, has de tenir un àlien dins. És veritat que hi ha molta gent que amb vuit hores a la feina en té prou, però, hòstia!, que passi alguna cosa i tu vulguis ser-hi, això és impagable!