• Amenaça o oportunitat?

    Laura Saula
    -
    22 febrer, 2021

    Avui en dia, a Instagram, trobem reconeguts xefs i nutricionistes com Carlos Ríos, Carla Zaplana o Raquel Bernácer que expliquen en detall què cal menjar i com fer-ho, o fins i tot hi pengen les seves receptes cuiners com Nandu Jubany, convertit en tot un referent a Instagram. Ara bé, és possible que l'èxit de la gastronomia en aquest entorn digital suposi una amenaça per als periodistes gastronòmics de sempre? En quina situació es troba la disciplina davant del rol preponderant de les xarxes socials?

    Instagram s'ha convertit en un entorn ideal per als temes relacionats amb la gastronomia. Foto: Hans Vivek (Unsplash)

    Des de fa uns anys, sembla que les xarxes socials s’ho mengin tot. En aquest cas, literalment pot semblar que també s’estan menjant un tipus de periodisme enfocat en la gastronomia que fins ara tenia espais i normes pròpies. Tot i això, els experts no sembla que vegin amb mals ulls l’aparició de certs fenòmens, com el boom de perfils que s’han creat a Instagram al voltant del menjar.

    Un sector molt atraient en què nombrosos nutricionistes i altres especialistes del ram han aconseguit milers de seguidors als respectius perfils. “Jo no soc ni dietista ni nutricionista, soc periodista gastronòmica”, remarca Trinitat Gilbert, periodista freelance que dirigeix l’Ara Mengem i professora de Comunicació gastronòmica en el grau de Ciències culinàries i gastronòmiques (Escola Universitària d’Hosteleria i Turisme cett, centre adscrit a la Universitat de Barcelona).

    En aquest sentit, Gilbert considera que aquests perfils no l’eclipsen com a professional, sinó que l’ajuden a descobrir idees i tendències actuals. És a dir, són perfils que li serveixen com una font d’informació més a l’hora de treballar. Tot i això, també assegura que hi ha moltes més maneres d’aconseguir fonts i material que no passen per Instagram, com per exemple tenir el contacte directe amb els xefs i cuiners de primera línia. Una estratègia de treball més en consonància amb el que sempre s’ha fet dins del periodisme gastronòmic.

    En la mateixa línia, Ruth Troyano, periodista especialitzada en turisme enològic, creu que és positiu que els xefs i nutricionistes tinguin el seu espai a Instagram perquè suposen una font originària per als periodistes. “Tenir la font original és una oportunitat: com més veus hi hagi millor, perquè són una manera d’explorar nous territoris i noves maneres de fer. A més, dóna arguments com a periodista”, assegura. Tanmateix, considera necessari seguir explorant altres veus que no apareixen a les xarxes per evitar ser “reduccionista a nivell periodístic”. “Com a periodistes tenim la tasca de buscar totes les veus”, afegeix.

    “El periodisme gastronòmic és molt llaminer i a tothom li agrada menjar bé”, afegeix Carme Gasull, periodista, comunicadora gastronòmica i cofundadora de Gastronomistas, que entén que experts en àmbits com la dietètica i la nutrició tinguin els seus espais a les xarxes, però assegura no fer-ne gaire cas. “M’interessa més el producte”, afirma Gasull, que admet que, com a periodistes, no poden saber-ho i dominar-ho tot. “Igual que la cuina necessita el seu xup-xup, el periodisme també”, assegura.

    L’auge influencer

    “Els influenciadors sí que em molesten”, canvia de to Ruth Troyano. “Cal diferenciar el que és un periodista professional i el que només es ven per M’agrada i que està pagat per marques”, afegeix. Troyano insisteix que darrere de la feina d’un periodista gastronòmic hi ha d’haver sempre una reflexió. “S’ha de saber discernir on hi ha qualitat i on no n’hi ha, i com a periodista em molesta, perquè sembla que tothom ho pugui fer i en realitat es necessita rigor, honestedat i objectivitat a l’hora de treballar”, explica aquesta periodista.

    També fa al·lusió a les rodes de premsa en què les marques, sobretot petites, intenten resoldre la falta de visibilitat convidant  molts influenciadors, que només van a fer la foto i algunes piulades. “Però això és pa per a avui i gana per a demà”, lamenta. “Molta informació es queda a la superfície i no va més enllà per culpa de les xarxes socials, on molts cops només arriben els titulars”, assegura Troyano, per qui l’ideal és publicar en un mitjà de comunicació que aposti pel tema gastronòmic, “però, lamentablement, hi ha molt poques publicacions així i poc espai per a la reflexió”. “A les rodes de premsa hi solem anar tres periodistes mal comptats”, resumeix.

    Per a Gasull, el problema és que la publicitat en aquest mercat no està regulada, i dins el batibull “entren els que saben fer bones fotos i se saben vendre, encara que no són periodistes”. En els darrers temps, ha entrat tot un circuit de gent en el món de les xarxes socials, normalment més jove i entrenada, que promet omplir els restaurants “i molts periodistes gastronòmics no han sabut evolucionar igual”, reflexiona. “Molts de nosaltres no rendibilitzem perquè no en sabem”, admet.

    Qui assegura no tenir conflicte amb el sorgiment dels anomenats influencers és Trinitat Gilbert, qui no només considera que no suposen cap amenaça, sinó que troba “inútils” les rodes de premsa i jan fa temps que hi ha deixat d’anar. “Els bons gabinets de comunicació ja tenen clar que no han de barrejar els influenciadors, que tenen les seves pròpies guerres entre ells, amb els periodistes”. De fet, considera ser “molt afortunada” de poder escriure reportatges sense que hi hagi publicitat ni compromisos pel mig. “Em moc pel calendari i, a banda de fer actualitat amb notícies breus, puc escriure temes llargs escollits per mi”, assegura.

    Continguts lliures?

    Ara bé, la situació de Gilbert és la norma o l’excepció? Troyano lamenta que, en general, predomina molt el contingut pagat i fins i tot encobert. “La capacitat d’influència de moltes empreses són més altes que les d’un petit celler”, explica. I encara que, evidentment, no tots els continguts són pagats, Gasull creu que un dels problemes és que no hi ha un codi deontològic clar i al final “tot s’hi val”. “La publicitat i els mitjans de comunicació estan molt barrejats, i qui digui que no, menteix”, assegura la periodista, que creu que això es pot aplicar a moltes altres branques del periodisme. “Ni tan sols als blocs s’indica quan un text és, en realitat, publicitat”.

    A més, Gasull considera que, avui dia, els periodistes gastronòmics acostumen a parlar de restaurants i personatges bastant recurrents. Un dels motius és que abans els mitjans on treballaven els crítics gastronòmics pagaven els tiquets dels restaurants. En canvi, ara els restaurants els conviden a dinars especials per a provar els seus nous menús. “No deixa de ser una manera de comprar-nos, perquè saben que fent això ens veurem obligats a publicar alguna cosa, quan no hauria de ser sempre així”, lamenta.

    Comunicació gastronòmica

    Una de les altres realitats del sector és que els mateixos restaurants cada vegada ofereixen més continguts i fan una millor estratègia de comunicació a través de les xarxes socials. Això ho sap bé Trinitat Gilbert, que és professora de Comunicació gastronòmica en el grau de Ciències culinàries i gastronòmiques (cett-ub). “Fins i tot veig notes de premsa dels restaurants publicades abans als seus comptes d’Instagram que no pas al meu correu”, assegura.

    També, Rafa Gimena, periodista gastronòmic freelance i membre de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya, considera que, actualment, les mateixes marques estan seduint molt més que el mateix periodisme del sector. “Aposten més per fer la comunicació a través de les xarxes socials i de l’storytelling, i s’estan allunyant cada vegada més del món del periodisme i de la premsa especialitzada”, diu Gimena.

    En aquest sentit, assegura que els restaurants estan agafant força fent continguts propis, oferint gratuïtament vídeos i articles d’entreteniment en què parlen de temes com ara quins són els productes de temporada, “una informació que en realitat l’haurien de fer els periodistes especialitzats”. I el cas és que, tot i que no són continguts contrastats, “sembla que els consumidors els prefereixin, i això deixa el periodisme sense espai”, lamenta.

    També considera que, cada vegada més, les informacions gastronòmiques que apareixen als mitjans són en realitat publireportatges que només arraconen la informació periodística: “si una marca ha de posar mil euros de publicitat en un diari, li surt molt millor fer un publireportatge que no pas posar un anunci”. Tot plegat una situació que, segons Gimena, fa que sigui més difícil “aconseguir un equilibri per fer un bon periodisme gastronòmic”.

    Futur incert

    Per tot plegat, les percepcions sobre el futur del sector no són massa alentidores: “El periodisme gastronòmic no està ben valorat, malgrat que els articles són molt ben rebuts i acostumen a ser molt llegits”, reflexiona Trinitat Gilbert. “Un dels plaers del dia és menjar, i la informació gastronòmica funciona per això, en canvi, els mitjans destinen més recursos a altres seccions”, afegeix. Ruth Troyano lamenta que, vivint en un país on hi ha “una cultura tan potent en el món del vi, hi hagi tant poc espai als mitjans on recollir tot aquest bagatge i tradició”.

    Encara que el futur del periodisme gastronòmic és incert, Carme Gasull es mostra optimista i creu que al final es reconduirà la “fe cega en els seguidors a les xarxes” i cada vegada sorgirà més gent que buscarà informació “amb una veritat al darrere”. “Hem de ser honestos amb nosaltres mateixos i fidels als nostres valors i ideals”, afegeix. Ara bé, tal com indica Rafa Gimena, el periodisme gastronòmic “està en una crisi tan potent com la de qualsevol altra mena de periodisme especialitzat”. La solució? “Educar la ciutadania: si no paguen la informació, deixaran de tenir informació contrastada”, conclou. 

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari