• Pablo Luis Torrents, el fotògraf oblidat

    18 setembre, 2014
    Un dels fotògrafs més rellevants del primer terç del passat segle segueix sent pràcticament desconegut. La figura i obra de Pablo Luis Torrents encara paga un preu massa alt per l’arribada de la dictadura franquista.
    Efectes del bombardeig a la Barceloneta (Archivo General de la Administración). © Gabriela Torrents
    Efectes del bombardeig a la Barceloneta (Archivo General de la Administración). © Gabriela Torrents

    ANDRÉS ANTEBI I PABLO GONZÁLEZ

    Tot i ser un dels professionals del periodisme gràfic més prolífics i rellevants a la Barcelona del primer terç del segle XX, el nom de Pablo Luís Torrents (Montevideo 1893-1966), com el de tants altres col·legues, ha passat fins avui del tot desapercebut. La seva biografia, marcada pels estralls d’una guerra i l’anar i tornar transoceànic, ha deixat al seu pas un bon nombre d’enigmes que potser mai seran del tot resolts.

    El seu cas, i el de desenes de repòrters gràfics oblidats com ell, mostra fins a quin punt la construcció de la nostra memòria fotogràfica, memòria històrica, o memòria a seques, ha estat marcada des del final de la Guerra Civil i fins avui per amplíssimes zones d’ombra.

    Torrents exemplifica l’oblit en què van caure els fotògrafs de premsa compromesos amb la República després de la victòria franquista i com, incomprensiblement, aquest menysteniment s’ha mantingut també en democràcia. Parlem d’una de les generacions més brillants de la història del fotoperiodisme català.

    Les fotografies de Torrents i dels seus contemporanis, conformen una detallada crònica a peu de carrer de la vida a Barcelona durant les dècades de 1920-1930. Per a aquesta generació de repòrters, l’edat d’or, però, acabà abruptament. Al 1939, va haver d’exiliar-se i no va tornar mai més a Catalunya. Fugí a França a corre-cuita, amb una part del llegat fotogràfic amagat en un cotxe. Centenars de plaques de vidre, mai trobades, símbol d’un arxiu esmicolat ?entre tants altres? part del qual es troba, com s’ha començat a reconèixer encara tímidament, en fons d’altres fotògrafs del seu temps com Pérez de Rozas, Josep Maria Sagarra o Agustí Centelles.

    Montevideo-Barcelona

    De pares catalans, nascut a Montevideo en el si d’una família de classe mitjana, Torrents va passar la primera infància a l’Uruguai, però va instal·lar-se a Barcelona encara nen, a set anys. De jove, va treballar on va poder per ajudar a casa, i la trajectòria periodística començà, l’any 1923, amb publicacions ocasionals a La Jornada Deportiva, un setmanari esportiu de prestigi a on publicaven d’altres desconeguts de primer nivell com Colomé, Casas, Florit, Gaspar, Domínguez o Maymó. Amb el primer carnet de redactor gràfic a la butxaca, va entregar-se en cos i ànima al nou ofici. A poc a poc, va anar teixint una xarxa de contactes a través dels quals va començar a col·laborar amb alguns diaris de Madrid i la trajectòria professional es consolidà definitivament al voltant de la feina que l’Exposició Internacional de 1929 generà a Barcelona.

    La formació aquell mateix any de la societat Gaspar-Sagarra-Torrents amb seu a la Via Laietana, 54 va suposar l’eclosió definitiva de la seva carrera. L’equip de repòrters gràfics va funcionar durant quatre anys com un rellotge i va esdevenir l’empresa fotoperiodística de referència a la ciutat. Els col·legues, que els anomenaven “els Tres Reis Mags” reconeixien explícitament l’enorme capacitat de cobertura dels esdeveniments noticiables, l’acurat treball de laboratori i la solvència en les entregues. Tots tres es repartien amb molta intel·ligència cobertures i corresponsalies. Torrents s’encarregava sobretot de les publicacions madrilenyes, exercint com a corresponsal a Barcelona de Prensa Gráfica sa, un dels grups de premsa més importants, que editava setmanaris gràfics de referència com Crónica, Mundo Gráfico o La Esfera. Entre les publicacions periòdiques de Barcelona, els seus treballs més significatius van ser per a La Rambla, on va estar en plantilla entre 1933 i 1939.

    Totalment entregat a la feina, pulcre, obsessiu i molt estricte, de vegades intransigent, no admetia altres punts de vista sobre com procedir amb la càmera a la mà. Molts dels ajudants en patiren l’extrema exigència i la poca llibertat que els deixava a l‘hora de col·locar-se o d’enquadrar.

    Mestre i aprenent

    Agustí Centelles va ser un d’aquells aprenents als quals el fort caràcter de Torrents incomodà. L’any 1932, quan tenia poc més de vint anys, el valencià va començar a treballar a l’empresa dels Tres Reis Mags com a dependent i ajudant al laboratori. I, a poc a poc, amb l’equip que l’empresa li proporcionà, va anar sortint al carrer. Torrents el marcava de ben a prop. La relació jerarquitzada entre Torrents i Centelles mai no va ser del tot bona.

    Enmig d’un ambient enrarit, aquella empresa va acabar extingint-se l’any 1934 i Centelles portà a judici (i el guanyà) als seus patrons per acomiadar-lo de manera improcedent. A partir d’aleshores Centelles començà a treballar en solitari.

    Malgrat el trist final d’un grup que havia revolucionat el negoci, Torrents ja era un dels pesos pesants del reporterisme gràfic català. Va continuar treballant pel seu compte, servint còpies a múltiples publicacions i escollint les tasques que més li agradaven, mentre ensenyava al seu fill Pablo René els ets i uts de l’ofici.

    L’esclat de la Guerra Civil va tornar a unir el destí del tàndem Torrents-Centelles. Van treballar ben a prop l’un de l’altre, fent fotografies al centre de Barcelona durant el 19 de Juliol i mesos més tard al front d’Aragó, fent colze a colze diversos reportatges sobre la quotidianitat de la vida a les trinxeres.

    Compromès amb la causa republicana, Torrents va ser una de les ànimes de l’anomenat pool de fotògrafs, format durant la guerra per bona part dels fotoperiodistes en exercici. La finalitat de l’agrupació era protegir-se mútuament, cooperar i sumar esforços en la cobertura de les múltiples notícies que dia a dia es generaven. Repòrters com Sagarra, Puig Farran, Badosa i Brangulí, compartiren la feina, jornada a jornada, amb el laboratori de Torrents com a base d’operacions.

    El fotògraf de les bombes

    A partir del 1937, va rebre l’encàrrec que el marcaria per sempre més: documentar els terribles efectes dels bombardejos de l’aviació feixista. Segons el testimoni de Pablo René, que acompanyava el pare, l’aleshores cap de l’arxiu i laboratori fotogràfic del Ministeri de Propaganda, Lluis Lladó, li va proposar la missió. Les fotografies d’horror i destrucció preses per la seva càmera, serien utilitzades de manera recurrent pels serveis propagandístics republicans i enviades a l’estranger per denunciar els atacs aeris i l’acarnissament contra la població civil.

    Amb les tropes franquistes a les portes de Barcelona, va fugir a l’exili, convençut que si l’enxampaven l’esperava l’escamot d’afusellament. Tot just va arreplegar una petita part del seu comprometedor arxiu. Aquelles fotografies es van perdre a la frontera, a prop del Voló, i el seu destí encara avui és un misteri.

    Durant una breu estada a França, va intentar ajudar els periodistes espanyols que estaven ingressats en els diferents camps de concentració. I, finalment, una nit d’hivern de 1940, al port de Marsella, embarcà amb la família amb rumb a l’Uruguai. A la terra natal va viure nostàlgic i enyorat, intentant, sense èxit, una sèrie d’aventures comercials vinculades a la fotografia, però no al reporterisme. Entre altres activitats lligades als catalans d’Amèrica, Torrents fou membre de la junta directiva del Casal Català a Montevideo. Va morir l’any 1966, desitjant tornar, i amb les imatges borroses dels efectes de les bombes clavades encara a les retines. Borroses pel mateix fum que, tants anys desprès, segueix emboirant la seva memòria.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari