Quan no arribem a tot

“No puc”. “No arribo a la roda de premsa, intentaré seguir-la des de casa”. “He tirat això sense poder-ho revisar”. “He hagut d’entrar en directe sense llegir-ho sencer”. Són algunes de les frases que, malauradament, s’escolten cada vegada més sovint entre diferents grups de periodistes. Causes? Multitasking. Teletreball. Periodistes-orquestra. O els efectes de la pandèmia. Però, en definitiva, periodistes estressats. Cremats. Que no arriben a fer la feina com els agradaria.

Hi ha experts en matèria laboral que asseguren que, a poc a poc, es van produint baixes mèdiques. En qualsevol cas, i tot i que no sempre es tradueixi en problemes físics o mentals, el que sí que abunda és la sensació d’esgotament. I d’insatisfacció. Perquè anar sempre tard o no dedicar a una tasca el temps que t’agradaria acaba frustrant. 

“Els terminis són cada vegada més curts i, a la vegada, hem de tenir més nocions que mai. Abans havies de redactar, locutar… I ara cal saber de disseny, de gestió i de calendarització de xarxes socials, continguts web, etc. Sense horaris. I amb despeses que t’obliguen a agafar feines que t’agradaria rebutjar”, explica María Bosque, periodista freelance que, actualment, publica diferents peces a El Diario.es i que reconeix que és una de tantes professionals que rep mails “a hores intempestives”. “El problema és que saps, tems, que si no contestes… ho farà un altre. Sentim l’exigència que hem d’arribar a tot. I és angoixant”, admet. 

Bosque lamenta, però, que l’estrès no és propietat exclusiva dels freelances. Una postura que coincideix amb Bernat Vilaró, periodista de l’Agència Catalana de Notícies. “Hi ha companys i companyes de tots els mitjans, de tots els suports (agències, ràdio, televisió, premsa escrita, digitals...) que anem cremats perquè no arribem a tot. I arrosseguem problemes físics (alguns per dur alhora l’ordinador, una càmera de vídeo, una de fotos i un trípode), encara que també de saturació mental”, explica Vilaró. 

De les pitjors coses que viu aquest redactor de política és, precisament, no poder dedicar prou temps a contextualitzar les notícies. No cuinar les peces a un foc més lent. Periodistes que cada vegada més es perden, per exemple, les trobades amb els polítics. “Molts de nosaltres no podem atendre bé els off the record que es fan habitualment després d’una roda de premsa, ja que se’ns exigeix entrar en directe ràpidament. Pujar una primera entradeta del teletip, una foto o un tall de veu. O gravar una crònica de seguida. I això perjudica la nostra feina i ens debilita en comparació amb els companys afortunats que sí que poden atendre l’off”. I ja se sap que, moltes vegades, el que diu un dirigent polític fora de micro és igual o més important que allò que diu quan les càmeres estan engegades.

Per a tots els periodistes consultats, el problema de les noves tasques és que roben massa temps a la principal tasca, que hauria de ser preguntar i explicar les respostes obtingudes. Laura Fàbregas, redactora de The Objective, veu els companys dels diaris digitals immersos en temes de foto, estil, SEO, enllaços interns i externes a altres notícies, etc. “Hem d’alimentar els webs contínuament, i això et complica el dia si vols elaborar una peça amb el rigor que t’agradaria. I així és com pots arribar, per exemple, a escoltar una roda de premsa de Pedro Sánchez… mentre penses en més temes per cobrir per a l’endemà”, explica aquesta periodista catalana establerta a Madrid.    

Tenir cura d’un mateix

I aquest panorama, té solució? Tota una Premi Pulitzer diu que sí. La periodista Mar Cabra va ser guardonada el 2017 per la investigació dels “Papers de Panamà”. Amb tot, la seva carrera professional plena d’èxits amagava un final amb una enorme factura física i mental. Va haver de parar. “Em vaig cremar. I bona part de la culpa tenia a veure amb la hiperconnectivitat, amb una alta dependència tecnològica” explica tota una professional que ja no vol tornar a una redacció. Perquè ja fa temps que va detectar tots els símptomes de la falta de desconnexió. I de la mala salut que això genera. 

“Si som capaços, quan editem una notícia, de saber què és l’important i què no ho és, per què no ens ho sabem aplicar a nosaltres mateixos? Fa uns anys, per exemple, durant els caps de setmana només hi havia una persona de guàrdia a molts mitjans. Per què ara sembla que tots estiguin de guàrdia?”, es qüestiona aquesta periodista, que ja fa temps que va deixar de creure en el famós “24/7”. 

María Bosque creu que part de la solució resideix en els mateixos professionals. “No podem dir que sí a tot. Hauríem de començar per ser responsables. Autocrítics. Posar el focus en nosaltres mateixos. Tractar de cuidar-nos. I, en comptes de treballar fins a les tantes de la nit, pensar que demà serà un altre dia”, assegura la periodista que, com a mínim, gaudeix d’una vida allunyada de les grans ciutats. 

“Fa temps que vaig decidir traslladar-me a un poble petit. I sí, aparco davant de casa meva. Ara bé, les feines que em surten m’obliguen a fer llargs desplaçaments. I haig d’avançar la benzina”. I amb aquesta relativa tranquil·litat Bosque tracta de compatibilitzar vida personal i feina. “Si aprenem, si arribem a fer moltes coses, ens semblarem a la gent del Renaixement. Però jo exigeixo, a canvi, temps. Temps per fer una feina de qualitat i temps per a mi. Si ens hi posem unes certes normes, podríem optar a unes millors condicions. I conciliar amb nosaltres mateixos”, demana a la vegada que resumeix, de manera eloqüent, que “si un periodista no porta una bona vida, no pot fer una bona feina”. 

Informació malmesa

Bernat Vilaró també reconeix que una part de la culpa “recau en els periodistes, sí, però realment és una problemàtica estructural i sistèmica. El periodisme és cada vegada més precari. I qui primer en pateix les conseqüències és la classe treballadora del sector. I en segon terme és sempre la ciutadania, en rebre una informació de menys qualitat”. El periodista de l’ACN insisteix en el fet que, si amb tantes situacions d’estrès surt perjudicat el periodisme, “el problema és que la mateixa informació, la que arriba a la ciutadania, arriba malmesa”.

“Hem de frenar”, quasi suplica Laura Fàbregas. “Quan publiques una peça et jugues el prestigi, el crèdit de la teva signatura. I, si estem a punt de publicar, però no tenim del tot clara tota la informació, si aquell dia tenim dubtes, hem de poder parlar amb les persones que calgui, resoldre tot el que necessitis i publicar-ho vint-i-quatre hores més tard, si cal, això sí, amb totes les dades”, explica la periodista de The Objective.

D’altra banda, Mar Cabra reclama que els mitjans estableixin dues estratègies amb els treballadors i col·laboradors. Per una banda, un marc d’expectatives de resposta. Quan contestar? Hi ha estudis que demostren que molts periodistes senten que han de respondre un missatge en menys de trenta minuts, termini habitualment més curt del que espera la persona que ha enviat el missatge. 

I, per una altra banda, un marc de comunicació digital: “Hauríem de parlar dels nostres límits, de quan ens va millor rebre o contestar missatges i trucades. I establir per quins canals ens arribaran les comunicacions. En definitiva, igual que tenim en compte la piràmide invertida a l’hora d’escriure una notícia, també hauríem de tenir clara la nostra mateixa piràmide sobre què és urgent, què és important… i què pot esperar”.

Vivim temps de pur vertigen. De periodisme a tota velocitat. En què tot és per ara. O pitjor. Per ahir. Temps en què hem de córrer per diferents raons que no compartim i que de vegades ni entenem. I fent tantes coses a la vegada que ens assemblem a aquells artistes de circ que fan ballar nombrosos platets alhora. El problema és que, si els artistes s’acaben cansant, cauran els platets a terra. I si el periodisme cau a terra, tots hi sortirem perdent.  

Aquest article es va publicar el juny de 2023 a la revista Capçalera número 193.