• Toni Clapés: "Odio el periodisme sectari"

    Jordi Rovira
    -
    8 gener, 2024

    Des dels setze anys treballa a la ràdio i enguany compleix quaranta anys davant d'un micròfon, més de la meitat al capdavant del Versió, programa insígnia que va iniciar a Catalunya Ràdio i que continua a RAC1 des de fa divuit anys, allà és líder d'audiència indiscutible a la tarda. Però malgrat el lideratge, l'experiència acumulada i els premis obtinguts, Clapés -que el 7 de febrer va ser nomenat col·legiat d'honor juntament amb Rosa Matas, Lluïsa Bertomeu, Hèctor Aranda, Toni Orensanz i Miquel Ruiz (a títol pòstum) - reconeix en aquesta entrevista els problemes que ha hagut de superar pel camí, càncer inclòs. 

    Des dels setze anys treballa a la ràdio i enguany compleix quaranta anys davant d'un micròfon, més de la meitat al capdavant del Versió, programa insígnia que va iniciar a Catalunya Ràdio i que continua a RAC1 des de fa divuit anys, allà és líder d'audiència indiscutible a la tarda.
    Autor:
    Sergi Reboredo

    Tot comença amb la teva mare mirant anuncis de pisos a La Vanguardia.

    Correcte. El diumenge a la tarda agafava els anuncis classificats de La Vanguardia. Retallava els de pisos i els enganxava en una llibreta, i el diumenge al matí els anàvem a veure, però no en compràvem mai cap. I un dia va veure un anunci de mk3, una emissora de la Meridiana, que buscaven locutors. I com que m’agradava la ràdio, em va dir: “Per què no hi truques?”. I així vaig començar a la ràdio amb setze anys.

    El teu pare, que va morir fa poc, et va animar quan ho volies deixar.

    Dos o tres mesos més tard de començar a mk3, la mare va coincidir a la perruqueria amb la dona del cap de Programes de Radio Minuto. I el seu marit li havia dit que els faltava una persona a la ràdio i que, si m’interessava, em farien una prova. I em van agafar. Vaig haver de fer un batxillerat nocturn per combinar-m’ho. Jo tenia setze o disset anys mentre la resta, a la ràdio, en tenien divuit-vint, i vaig viure la competència, els cops de colze... En un moment determinat vaig caure en desgràcia i em van fer mobbing. Em van col·locar en una emissora, Radio Corazón, on tot eren dones, i després de tècnic al programa Tocadiscos flamenco. Tot per veure si marxava. I vaig dir al meu pare que ho volia deixar i que podia treballar amb ell, que tenia una sabateria. I em va dir: “Tu saps el que és estar-se en una sabateria? Et passes el dia esperant que vingui algú i quan venen et fan treure sis parells de sabates i al final no compren res. Això no ho vull per a tu. No abandonis, segueix”. I això em va salvar. I sort que no ho vaig fer, perquè dos o tres anys després el pare es va arruïnar.

    I com que s’arruïna, no pots estudiar Periodisme.

    Havien d’entrar diners, ja que les vam passar magres. Llavors, feien la carrera els que volien dedicar-se a feines periodístiques, i els que fèiem més entreteniment, com en Miquel Calçada, l’Andreu Buenafuente o jo mateix, ens dedicàvem a treballar a la ràdio.  A mi, en aquell moment, ja m’anava bé, perquè sempre em sortia feina.

    També vas fer les proves per a Catalunya Música. Si arribes a passar-les, ara en lloc del Versió estaries presentant el concert de piano número 1 en mi menor de Chopin...

    Exacte. Em vaig presentar a les proves de Catalunya Música perquè el meu objectiu era fer un programa convencional a Catalunya Ràdio. L’estratègia era aquesta. És el que vaig fer a l'entrar a la ser a través de Cadena Dial. I aquí sí que va funcionar, perquè a Cadena Dial vaig conèixer en Javier Pons, el nou cap de Programes, que em va donar l’oportunitat – i tota la vida li estaré agraït– de fer ràdio convencional a Ràdio Barcelona, on feien L’alegria de la casa, el programa d’en Jordi Hurtado. I després em va dir que arrancaven Ràdio Barcelona 2 i que vindria l’Andreu Buenafuente –que ningú sabia qui era– i el seu equip amb un programa que es diria El Terrat.

    Uns paios de Reus amb unes idees diferents...

    Exacte! I en Pons em va dir que necessitava algú de Barcelona que...

    ...controli a aquests de comarques.

    És clar. Perquè tots els que venien eren de Reus. I, llavors, deixo definitivament Cadena Dial i m’incorporo a Ràdio Barcelona.

    També has fet molta televisió. Ets molt crític amb TV3.

    Quan un programa m’agrada, com El foraster, El convidat, Joc de cartes o Eufòria, l’he lloat. I en ser una televisió pública puc opinar del que no m’agrada. Hi ha coses que em grinyolen. Per exemple, fa temps que hauria invertit en uns nous decorats per als informatius, perquè el pal de paller de TV3 és la informació. Només cal mirar les audiències de segons quins programes. Soc crític amb aquestes coses i cada cop accentuo més la crítica en el fet que entre tres o quatre productores es reparteixen el pressupost de produccions externes de TV3. Em sembla greu i vergonyós. I passa des de fa molts anys per una sèrie de compromisos i de relacions amb persones que tenen prioritat davant d’altres. I tot això després es vesteix amb uns pseudoconcursos ja dictaminats i marcats. Hi ha un munt de persones amb propostes interessants, però mai hi poden accedir perquè sempre hi ha els mateixos.

    Seguim parlant de mitjans públics. Tu vas fer el Versió a Catalunya Ràdio entre els anys 1997 i 2005. Creus que s’estiren els cabells per haver-te deixat marxar?

    No. Vaig creuar la Diagonal per una sèrie de canvis a Catalunya Ràdio i, també, perquè era un nou projecte, una il·lusió. A RAC1 hi havia al·licients: era una emissora que encara no era líder, gent molt jove i, a més, treballava amb recursos amb els quals no havia treballat. Podia tenir talls de veu del Telenotícies al moment. A Catalunya Ràdio llavors era impossible. Havies de parlar amb el cap d’Emissions que buscava un tècnic que buscava el tall, etc., i quan el tall arribava, ja havies acabat el programa. A RAC1, si ho volies, ho tenies. I si no tenies unitat mòbil, s’entrava per telèfon. En canvi, a Catalunya Ràdio tenies set unitats mòbils, però no hi havia cap tècnic disponible... Aquests recursos van donar una immediatesa al Versió que abans no tenia. Era una altra dinàmica.

    Algun cop has definit el Versió com “un caos controlat”.

    Sempre m’ha agradat La Cubana, El Tricicle o quan l’Andreu feia El Terrat a Ràdio Barcelona. Em fascinava aquell rotllo amb personatges. Ara bé, quan a Catalunya Ràdio el programa va passar d’una a tres hores, no podia fer tres hores d’entreteniment i vam començar a barrejar-ho amb l’actualitat. És un caos controlat, però com deia un director que vaig tenir a Radio Minuto, “no hi ha millor improvisació que aquella preparada”. Ho vull tot preparat, mil·limetrat. Sempre dic que els fonaments del Versió són d’en Xavier Sardà, de qui vaig aprendre l’exigència de tenir-ho tot apamat. Ho passo malament quan la situació es descontrola.

    Tot i així, a vegades la vida es descontrola. “La mala notícia és que tens un limfoma, la bona és que un 90% es curen. Ja et pots vestir”, et va dir un dia el doctor Bosch.

    I em va costar pair-ho perquè aquell dia vaig al metge pensant que tenia un bony de greix sota l’aixella. Quan vaig haver de parar de treballar, vaig visitar la plaça Sant Felip Neri –que no coneixia–, l’edifici de Correus del passeig Colom, el restaurant Els 4 Gats, i també aprofitava per trobar-me amb amics que feia temps que no veia. Gaudia de la vida i feia coses que fins llavors no havia pogut fer.

    Vas dir que la lliçó del càncer és que s’ha de treballar menys i gaudir més de la vida, però has ampliat una hora més el Versió. Què no vas entendre?

    (Riu.) És que la malaltia es va encavalcar amb la pandèmia i davant la davallada d’ingressos, l’empresa em va demanar si podia assumir una hora més de programa durant un any. I com que em van donar suport mentre estava de baixa, ho vaig acceptar. El programa ampliat va anar molt bé, i és clar, com tires ara enrere aquesta hora de més?

    Has reconegut que no vols deixar RAC1 perquè tens despeses com la hipoteca, els estudis de la teva filla...

    Des de fa uns anys, tinc una responsabilitat amb la meva dona, la meva filla i la meva mare, a qui ajudo a pagar el pis. Perquè, com a autònoms, als pares els va quedar una pensió lamentable. Per tant, no em puc permetre segons quines lleugereses. D’altra banda, de propostes de noves aventures professionals, amb un projecte seriós i un pressupost, només n’he tingut una. Era creuant la Diagonal i hi perdia molts diners. A més, a RAC1 sempre han tingut la voluntat que em quedés i m’han cuidat bé. I pel que fa a la televisió, tinc l’etiqueta que no funciono i, per tant, fa anys i panys que no m’han ofert res. Per tot plegat, com deixes un projecte com el Versió? Tinc algun projecte més atractiu? Doncs no.

    Per cert, la teva entrada de Viquipèdia et defineix com a “presentador de televisió i ràdio, imitador i humorista”. No hi diu “periodista”.

    Ara com que soc col·legiat d’honor del Col·legi, ja pot dir “periodista”. No sé qui és que fa la meva entrada a Viquipèdia, però em sembla que està bastant deixada de la mà de Déu.

    Alguna vegada has admès que tenies recança de no haver-te pogut col·legiar.

    Ja fa uns anys que em sentia orfe. Si pogués tirar enrere, estudiaria Periodisme. Aquesta professió m’ha portat a fer moltes entrevistes i sempre m’hagués agradat tenir un nexe d’unió amb el Col·legi. Perquè jo entretinc la gent, si bé també em sento periodista. Tinc un bagatge, però em faltava que algú em digués que també soc periodista. Aquest és un dels motius pels quals vaig anar al psicòleg, per la síndrome de l’impostor.

    Però Toni, el 2024, farà quaranta anys que fas ràdio. Has guanyat l’Ondas, el premi Ràdio Associació, el Premi Nacional de Comunicació... Quan vas dir al teu psicòleg que tenies la síndrome de l’impostor, no es va posar a riure?

    Vam estar cinc o sis sessions fent teràpia. No exagero. A mi i a altres companys ens passa que tenim actituds rares, dèspotes o de mal humor degut a la inseguretat de quan ens enfrontem al micro i anem a entrevistar a algú.

    I encara ho notes?

    No tant, ja que gràcies al psicòleg –hi vaig anar de setembre de 2021 a juny del 2022– ho he reconduït. En tenia tant, de pànic, que a les entrevistes volia que vingués el guionista i, segons com, li deia que seguís ell perquè jo no m’hi atrevia. La passada temporada vam anar al Romea a entrevistar a en José Sacristán i el pànic va poder amb mi. Només li vaig fer tres preguntes. Era incapaç de fer-ne més. Va arribar un moment que li vaig dir a l’África Pallero, productora del Versió, que no em posés entrevistes. La síndrome de l’impostor fa que creguis que no et mereixes ser a on ets perquè no has fet prou mèrits. I això va lligat amb el fet de no haver estudiat Periodisme. Mentalment, t’ho vas repetint i, unit a les crítiques a les xarxes socials, et va minant. Ara també m’ho passo malament, encara que m’ho plantejo des d’un altre punt de vista. I si hi ha gent que no vull entrevistar, doncs no ho faig. Ja em sento més segur de mi mateix.

    No tothom reconeix que va al psicòleg, que té càncer o que ha de pagar hipoteques. Despullar-te públicament, et dona seguretat o senzillament ets honest?

    Crec que és honestedat. Vull que la gent tingui la percepció que soc honest. Jo no enganyo. La meva percepció és que els oients em veuen com una persona propera que comparteix les seves merdes, des de la hipoteca fins al soroll que fa el veí de sota. I, a més, tampoc no soc de ningú. En aquest país de capelletes, jo soc com el meu pare, no em crec cap polític. Soc crític amb tots. Odio el periodisme sectari, el que ensabona. I, aleshores, com que segons quin tipus d’entrevista no la puc fer, doncs no la faig i em quedo tan ample.

    Si a setze anys, a aquell nano que comença a la ràdio per un anunci que la seva mare troba a La Vanguardia li diguessis que acabarà sent el líder de la ràdio del grup de La Vanguardia...

    Ostres, és molt bona aquesta, no hi havia pensat!

    ..què hagués pensat aquell nano?

    Que era impossible. Sempre dic que soc un afortunat. He coincidit amb professionals dels quals he après molt. Soc un privilegiat en tot: la feina, em guanyo bé la vida, la sanitat pública m’ha pagat el tractament de la malaltia, tinc una filla fantàstica, un pare collonut, una mare que ja no mira pisos... No em puc queixar de res. 

    Aquesta entrevista es va publicar el juny de 2023 a la revista Capçalera número 193.

    2 Comentaris

    1. (no verificat)
      Molt bona entrevista. El Clapés és molt crack!!!
    2. (no verificat)
      Una gran entrevista, initimista i honesta, felicitats a en Jordi Rovira, En dona l'oportunitat de conèixer a en Clapés en la seva facteta privada.

    Deixa el teu comentari