Un congrés per a un nou temps

Dotze anys després del darrer congrés, els periodistes catalans van tornar a trobar-se per debatre sobre els reptes als quals s’enfronta la professió i analitzar les oportunitats que ofereixen els nous formats i les tecnologies de la informació. Havia arribat el moment, també, d’avalar el nou Codi deontològic, repensat per actualitzar-lo als nous temps.

L’11 de novembre, el palau Macaya de Barcelona –cedit per l’Obra Social de La Caixa– va ser l’escenari del sisè Congrés de Periodistes de Catalunya. L’acte, organitzat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, va durar quasi dotze hores, amb pauses incloses, durant les quals van intervenir una quarantena de ponents. L’assistència va ser tal –quatre-cents inscrits– que es van haver d’habilitar els espais externs a la sala d’actes per seguir el congrés a través de pantalles.

El rol dels professionals
En algunes de les intervencions del matí va quedar clar que la professió es troba en un procés de canvi. I és que tant Neus Bonet, degana dels periodistes, en el parlament de benvinguda, com de Carles Puigdemont, president de la Generalitat de Catalunya i periodista col·legiat, en la inauguració del congrés, van fer referència al moment històric que viu la professió.

“Els periodistes són més necessaris que mai perquè la seva professionalitat i el seu sentit ètic són el que dóna credibilitat a les informacions, en un món en el qual qualsevol persona pot ser informador a través de les xarxes socials”, va dir Bonet, mentre que Puigdemont, –que va recordar la seva faceta periodística (“aquest és el meu congrés”)– va encoratjar a plantar cara a la “dictadura del clic” que només busca el titular sensacionalista. Segons ell, no la combatran les grans empreses que en viuen i per això va reclamar un periodisme “conscient” en aquests “anys de trasbals en els quals Twitter colonitza l’imaginari dels mitjans”. “Qui pot plantar cara a aquesta pulsió és el periodisme”, va assegurar.

“Tothom genera informació, però qui es preocupa de tenir una societat de ciutadans informats? Això només ho pot fer el periodisme”, es va preguntar Puigdemont. “La propaganda i el pamflet –va afegir–han conquerit espais que abans tenien el territori vedat. I això fa que la societat no sigui millor democràticament. I la resposta davant d’això és el periodisme. Només hi ha una manera de fer periodisme i ha arribat el moment d’assumir aquest rol”.

Canvis al Codi
Tot i que al Congrés es van abordar diferents temàtiques, l’ètica periodística a Internet va ser un dels aspectes centrals de la trobada, ja que va ser el marc en què es va donar a conèixer l’actualització del Codi deontològic, adaptat a l’era digital. El Codi –el primer aprovat a Espanya, concretament al segon Congrés de Periodistes, celebrat el 1992– segueix vigent, tal com va constatar el grup de treball responsable de l’actualització format per Roger Jiménez –president del Consell de la Informació de Catalunya (CIC)–, Salvador Alsius, Llúcia Oliva, Santiago Ramentol i Moncho González Cabezas.

El Codi manté l’essència dels dotze punts que es van aprovar un quart de segle enrere, i la reforma –que va donar a conèixer Jiménez–  ha tingut lloc a instàncies dels problemes amb què s’anaven trobant els professionals de la informació. I és que a l’abril del 2012, des del CIC, ja es va plantejar la necessitat de revisar el Codi arran de les queixes insistents que els arribaven provocades per aspectes relacionats amb els canvis tecnològics. “Es pot dir que la reforma del Codi s’ha realitzat a instàncies del públic, com ha passat a la majoria de països europeus”, va explicar Jiménez.

Els principals canvis s’han plasmat en els criteris 1 i 2 i tracten del compromís dels professionals en la recerca de la veritat i d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible, així com evitar perjudicis en informacions sense fonament i donar oportunitat de resposta als afectats. “Però el centre de gravetat de la reforma –va detallar Jiménez– recau en els annexos, com el que tracta dels canvis tecnològics i els nous paranys ètics que genera la Xarxa”.  En total, s’han afegit sis annexos amb diferents consideracions referides a l’actualitat.

Hi destaquen, per exemple, que no està permès manipular les imatges dels fotoperiodistes de manera que alterin la informació visual i incideix en el fet que els comentaris als webs informatius han de ser moderats pels responsables editorials i evitar, així, missatges injuriosos o que convidin a l’odi, a la violència o a la discriminació. “Els grans principis de l’ètica periodística són d’aplicació per a tots els mitjans i suports, així com per a totes les modalitats i àmbits de la informació”, va concloure Jiménez.

En aquest sentit, una de les condicions que afecten la deontologia és la precarietat laboral. “Estem arribant a un moment que les condicions laborals cada cop són més precàries, sobretot per als periodistes més joves”, va apuntar Laura Fanals, del Diari de Girona i autora d’una tesina sobre els efectes de la precarietat laboral en l’ètica periodística. Segons Fanals, degut a això –i altres problemes–, la professió està dèbil, ha perdut credibilitat i capacitat de resposta. “I totes aquestes condicions laborals ens fan més vulnerables a l’hora de poder complir el Codi, sobretot per les pressions que rebem tant des de fora com des de dintre”, va reconèixer. “Ara bé, complir el codi és l’única manera de salvar la professió”, va concloure.

“Però molt abans que arribés la precarietat –va recordar Milagros Pérez-Oliva (periodista d’El País i ex-Defensora del Lector d’aquest diari)–, quan no teníem por de perdre la feina, en molts casos no complíem el Codi deontològic. I, per tant, aquí tenim un problema, i és un problema professional”. “A les redaccions hi ha moltíssima por. Qui s’aixeca ara a fer una crítica?”, es va preguntar Pérez-Oliva, que també va criticar el “periodisme mandrós” que, diu, afecta de ple la qualitat de la feina i el control del relat.“Mai havíem trobat tanta poca resistència en els mitjans. “Hem perdut el control del relat publicant el que diuen alguns gabinets d’actors que tenen interessos determinats”, va afegir.

També, Pere Rusiñol (Alternativas Económicas, Mongolia) fou contundent: “En aquests anys els bancs s’han quedat els mitjans de comunicació, que estan en fallida. I, evidentment, aquest no és un bon escenari perquè el Codi deontològic es desenvolupi bé. Tenim, segurament, el millor text possible i el pitjor entorn possible”. Rusiñol va deixar clar que no té res contra els bancs, sempre que facin bé la feina, encara que “com a propietaris dels mitjans de comunicació, el conflicte d’interès és flagrant en la mesura que són els principals actors econòmics que, a més a més, afecten pràcticament tots els temes”.

Vicent Partal (director de VilaWeb i president del secretariat de l’European Journalism Centre) tampoc es va mossegar la llengua.“Internet ha permès moltes coses però n’ha permès una de molt perillosa, com és la irrupció del periodisme groc”. “El problema principal del Codi deontològic –va prosseguir– no és tant que l’escrivim com que siguem capaços de crear un entorn que faci que aquells que el violin hagin de ser-ne responsables”. I va assenyalar directament Facebook: “És la gran amenaça per al periodisme i per a la democràcia. És una empresa el negoci de la qual és que els lectors llegeixin notícies, com més sensacionalistes millor, si són falses no passa res, perquè la gent després les enviï de manera esbojarrada a tots els amics, hi hagi encara més clics i Facebook guanyi encara més diners”. En aquest sentit, Fanals va afegir que als Estats Units hi ha mitjans que paguen als periodistes en funció dels clics que generen les seves notícies. “Això és horrorós perquè llavors només es publiquen ximpleries”, va dir.

Tenint en compte tot això, tenen sentit els codis deontològics? Salvador Alsius (vicepresident del CAC i conseller del CIC) va advertir que molts periodistes creuen que els aspectes deontològics són “una collonada” i que la informació és una mercaderia com una altra. També va negar que quan es parli de codis deontològics s’estigui parlant d’autocensura, com alguns apunten. Alsius va recordar un estudi sobre l’ètica en la professió elaborat temps enrere des de la Universitat Pompeu Fabra i que, entre altres coses, concloïa que el grup amb menys convicció ètica eren els joves.

Vocació de servei
El debat sobre el codi el van seguir taules i ponències en què es van abordar els nous models de negoci, el món de la universitat respecte a l’empresa o el paper dels diaris en la societat digital, entre altres. En el tram final del congrés, es van lliurar els VIII Premis Gabinets de Comunicació que atorga el Col·legi de Periodistes. Uns guardons que busquen reconèixer la feina dels gabinets i que es convoquen tenint com a referència el Manual de bones pràctiques, elaborat pel grup de treball dels Gabinets de comunicació. Enguany, els guardonats van ser la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona–premi al Millor Pla de Comunicació–, la Diputació de Barcelona –premi a la Millor Estratègia de Comunicació Interna– i Cristina Gallach, responsable de Comunicació de les Nacions Unides –premi al millor portaveu.

Precisament, després del lliurament de guardons, Gallach va conversar amb Carles Prats, periodista de TV3. Durant la conversa, Gallach va referir-se a la feina dels responsables de comunicació de les institucions. El seu cas és paradigmàtic, ja que ha tingut càrrecs de primer nivell a l’OTAN, la UE i ara a les Nacions Unides. “No he deixat mai de ser periodista ni he deixat de pensar que tinc una responsabilitat com a comunicadora”, va afirmar. “No es pot informar sent conscient que estàs utilitzant dades que no són certes o que estàs contribuint a difondre missatges incorrectes. Si n’ets conscient, és l’últim que has de fer. L’ètica de la professió consisteix en això”, va afirmar. Gallach també va destacar que a través de la informació de la comunicació “és possible transformar situacions per millorar el benestar i avançar en el progrés”.

Crida a la unitat
Finalment, després d’un dia de ponències, taules, debats i nombroses preguntes del públic, el congrés va arribar al tram final amb les conclusions que van anar a càrrec de Mònica Planas, periodista i crítica de televisió. En un to distès, que a aquelles hores de la tarda el públic va agrair, va bromejar sobre algunes curiositats del congrés, com el fet que la taula dedicada als nous mitjans hagués estat, precisament, la que va defensar “un periodisme més clàssic, més tradicional” o quan va referir-se al clickbait, un tema recurrent en moltes taules i que ella va definir com “el cargol poma del periodisme”. Després de Planas, Neus Bonet va fer un petit resum i un missatge final que va ser una crida a la unitat professional davant els reptes que van sorgir al llarg del congrés. “Fem falta tots perquè si no és col·lectivament, no ens en sortirem”, va concloure.