En temps de xarxes socials i polaritzacions, la premsa és, més que mai, objecte d'atacs de tot tipus. S'ha vist, per exemple, en manifestacions dels negacionistes de la pandèmia o en actes de Vox. Per no parlar dels insults constants de Donald Trump. L'origen d'aquesta creixent mala fama pot trobar-se en com les afinitats ideològiques i les subvencions als mitjans concentrats en poques mans que blinden interessos econòmics han alimentat entre la ciutadania la percepció d'un periodisme que perd credibilitat, al mateix temps que es dilueix i es confon amb el "magma volcànic" de vies informatives en línia en constant erupció.
Tenen moltes coses a dir, però els periodistes només ens hi apropem per preguntar-los sobre la seva discapacitat, com si no estiguessin capacitats també per parlar de política, d'esports o d'economia, per posar-ne només alguns exemples. Com a professionals de la informació estem oberts a les seves demandes, encara que sovint les notícies sobre ells, que no acostumen a anar gaire grans, amaguen la mateixa condescendència que els brinda la resta de la gent. I això només alimenta l’estigma. La conclusió és, doncs, que la seva veu escara no s’escolta amb la força suficient.
Els mitjans mantenen els enfocaments equivocats o esbiaixats sobre la discapacitat intel·lectual i la salut mental. Diferents entitats intenten reduir el pes de l'estigma en l'elaboració de les informacions.
