• Òscar Garcia

    Els partits d’ultradreta tenen una presència cada cop més significativa als parlaments dels països europeus i, des de fa poc, també a Espanya. Amb una estratègia comunicativa, aquestes formacions utilitzen els mitjans de comunicació com a altaveu de les seves reivindicacions o els critiquen quan no els fan seguidisme. Tenint això en compte, com cal presentar-los davant de l’audiència? Els mitjans es debaten entre la por a la sobreinformació o a perdre l’equanimitat a l’hora de parlar d’ells. El debat està obert.

    Jordi Rovira

    Està malalt però està fort. No vol escriure les memòries perquè assegura que es deu al secret professional, i per això la conversa amb qui va fundar El Periódico de Catalunya i va viure temps convulsos està plena d’off the records. Malgrat tot, parla clar i les seves conviccions segueixen vigents, com el primer dia. Són les mateixes idees que han guiat la seva trajectòria professional i la seva vida. Antonio Franco en estat pur.

    Francesc Ponsa

    La proliferació de notícies falses a la Xarxa és un fenomen creixent, clau per a l’ascens electoral de determinades posicions ideològiques. Estaments com la Comissió Europea s’han posat en alerta per frenar aquesta amenaça per a la democràcia. Una major regulació, la transparència sobre l’origen de les informacions, l’alfabetització mediàtica o la cooperació amb els organismes verificadors són algunes de les principals mesures adoptades, mentre que diferents organismes i entitats segueixen debatent al voltant d’un tema candent. Prova d’això és que el Col·legi de Periodistes va coorganitzar amb el CAC una jornada al Parlament de Catalunya per reflexionar sobre aquesta problemàtica. 

    Neus Bonet

    En el número 181 de la revista Capçalera trobareu com els periodistes més joves veuen la professió. 

    Jordi Rovira

    La iniciativa de dos joves andalusos en ple franquisme va suposar, en pocs anys, una revolució en la fotografia espanyola que, per fi, va poder veure’s a l’estranger, al costat de les avantguardes europees. El grup Afal –que va pivotar al voltant d’una revista del mateix nom– va acollir fotògrafs de tot l’Estat, els millors de l’època, que explicaven la realitat amb una mirada moderna, transgressora i sense complexos. En els darrers anys, diferents iniciatives estan reivindicant la figura del col·lectiu.

    Josep Maria Figueres

    Quan es repassa la història de les publicacions catalanes, en sobresurt una: D’Ací i d’Allà. S’han complert cent anys del primer número i una anàlisi amb perspectiva permet observar com aquesta revista va aconseguir captar l’atenció d’una burgesia culta i cosmopolita. Periodistes, escriptors i artistes de renom van col·laborar-hi al llarg dels divuit anys d’existència, durant els quals els impulsors van demostrar com es podia fer una capçalera de qualitat que estigués al nivell de les grans publicacions del Vell Continent.

    Francesc Ponsa

    En la professió periodística hi ha algunes coses –almenys sobre el paper– que semblen estar clares, com la separació entre fets i opinions. La ciutadania, però, no sempre sap diferenciar-ho. Prova d’això és un estudi elaborat als Estats Units pel prestigiós Pew Research Center, que ha demostrat que moltes persones confonen la informació amb l’opinió. Aquest reportatge, guanyador ex aequo al millor reportatge de Report.cat del trimestre, reflexiona sobre aquest fet.

    Karma Peiró

    Les mentides disfressades d’informació, conegudes com fake news, s’han convertit en un problema de primer ordre. Davant d’aquest greu problema, el blockchain, la nova tecnologia descentralitzada i encriptada promet transformar el periodisme i acabar l’espiral de desinformació automatitzada que corre per les xarxes socials. Diferents veus crítiques alerten, però, sobre aquests vaticinis que, fins avui, no han passat de la teoria a la pràctica.

    Susana Pérez

    Al gener, tancava l’edició espanyola de BuzzFeed, mentre que PlayGround i Vice anunciaven retallades en les plantilles. Aquest tipus de mitjans ha deixat petjada en els mitjans tradicionals en forma de titulars pescaclics, contingut viral i notícies frívoles, però també en la visibilitat de col·lectius menystinguts i en l’entreteniment creatiu. Uns objectius d’ingressos inassolibles, un entorn publicitari incert i el canvi d’algoritme de Facebook són algunes causes d’aquesta deriva. Els analistes apunten que és el final d’un model i que som davant d’una reestructuració necessària per ajustar-se al mercat.

    Adrián Caballero

    Els mitjans digitals han d’apostar per un model basat en les subscripcions. Aquesta és la conclusió de diferents estudis i estadístiques i ja s’ha exposat amb anterioritat en aquesta revista. Ara, però, es presenta un nou dilema per a les empreses periodístiques: com aconseguir que els subscriptors renovin? És a dir, com fidelitzar-ne l’usuari? El repte a les redaccions és consolidar el que per a molts mitjans, tant grans com petits, s’està convertint en la principal font d’ingressos.

    Carme Escales

    Dotze escoles de Periodisme i un examen estatal posen cada any a Itàlia uns tres-cents nous periodistes en un mercat laboral inhòspit. Blindats per una assumida autocensura per evitar amenaces i querelles que desacrediten tot allò que desvetlla interessos, sobretot econòmics, extremats i enfortits per grans monopolis de poder mediàtic, però també tacats per grups de tipus mafiós, els professionals de la informació trampegen, com tot Europa, la precarietat econòmica a les redaccions.

    Carmen Costa-Sanchez

    La influència del factor audiovisual no para de créixer i, per tant, la tendència dels ciutadans a consumir cada cop més vídeos, al marge de la televisió, també afecta qualsevol estratègia informativa. El llibre Comunicación corporativa. Audiovisual y online. Innovación y tendencias (UOC, 2018) analitza aspectes vinculats als nous hàbits de la ciutadania i en com condicionen les noves maneres de comunicar. En aquestes pàgines, reproduïm extractes d’un dels capítols, concretament el que se centra en l’estratègia que haurien de seguir els professionals dels gabinets de comunicació.

    Alberto Gómez

    Mentre que els televisors són cada vegada més grans i emeten en major qualitat, alguns periodistes fan la feina amb mòbils, sense operadors de càmera. Per a uns això és fer passos enrere. Altres, en canvi, defensen que són els nous temps i que les imatges gravades des d’un telèfon aporten frescor i permeten una immediatesa que no s’aconsegueix amb les càmeres convencionals. Un debat fruit del canvi tecnològic que ha comportat el paradigma digital. 

    Adrián Caballero

    “Ni la gent ha parat de llegir en paper ni llegeix menys a Internet”. Així de contundents es mostren des de redaccions de mitjans de comunicació com Panenka o Jot Down, els quals fan una aposta clara pel periodisme reposat i de lectura llarga, fins i tot a Internet. L’analítica web mostra, alhora, que si bé una gran part de les visites a mitjans duren menys d’un minut, existeix un 40% d’usuaris que estan disposats a passar una estona llegint sempre que, és clar, la informació o el reportatge ho mereixin.

    Francesc Farré

    Cada cop més, els mitjans de comunicació –molts de referència– estan sumant els podcasts a l’oferta informativa com a nous canals de distribució de contingut. En aquest reportatge –guanyador ex aequo a la millor peça periodística del Report.cat del trimestre– s’analitza el seu auge, s’expliquen alguns casos d’èxit tant a casa nostra com a l’estranger i es detalla per què, tot i l’augment de l’ús, la majoria dels mitjans de comunicació nacionals encara no s’han atrevit a endinsar-se en el format. 

    Jordi Rovira

    Eldiario.es és una història d’èxit creada a partir de la confiança amb el lector, la transparència i un periodisme de qualitat. Darrere d’aquest mitjà hi ha Ignacio Escolar, que ha consolidat un model de negoci gràcies a entendre la professió amb uns principis en què destaquen el compromís i l’honestedat. Els sis anys de vida d’Eldiario.es, però, no només ens diuen molt sobre com s’han de fer les coses, sinó que també, per un efecte mirall, retraten certs vicis i carències heretats del passat.

    Josep Carles Rius

    Els mitjans s’enfronten al repte de sempre: servir una comunitat de lectors. Actualment, ho fan amb les noves eines digitals, però també amb notables riscos, com el poder de les grans plataformes, el tot gratis de la Xarxa, la lluita pel clic a qualsevol preu o la dispersió d’audiències, entre altres hàndicaps. L’alternativa exigeix convèncer els lectors perquè s’impliquin en els mitjans i una bona fórmula són les entitats sense ànim de lucre i les cooperatives. En aquest article, Josep Carles Rius, exdegà del Col·legi de Periodistes, autor de Periodismo en reconstrucción (Publicacions i Edicions UB, 2016) i impulsor de la fundació Catalunya Plural, analitza la creació de les noves comunitats de lectors. 

    Francesc Ponsa

    Fa uns anys que s’ha detectat un greu problema en la desinformació i l’augment de les fake news, fins al punt que aquestes estan condicionant processos electorals. Per combatre-ho, des de diferents països i organismes s’està potenciant l’alfabetització mediàtica i informacional amb l’objectiu d’aconseguir una ciutadania crítica en el seu consum informatiu. Només a Catalunya, amb pocs dies de diferència, es va presentar el projecte educac i es va organitzar una jornada a la uab amb la participació de ponents de diferents àmbits per reflexionar sobre aquest fenomen.

    Carme Escales

    Les dones van obrint-se pas per senders on només hi havien transitat homes. Però el periodisme no reflecteix aquesta realitat emergent, amb visió i enriquiment de gènere. Ens sentim identificades amb les informacions dels mitjans? Com condiciona la direcció masculina d’aquests la tria i el tractament dels continguts? Informem homes i dones de manera diferent? Dones periodistes aplegades al tercer Fòrum de dones periodistes del Mediterrani, que es va celebrar entre el 22 i el 25 de novembre a Bari i Lecce (Itàlia), han parlat dels murs que el gènere manté en la informació.

    Beatrice Duodu

    Un estudi acadèmic reflecteix amb dades la infrarepresentació de les dones negres als principals diaris catalans. I quan aquestes finalment hi apareixen, acostumen a fer-ho supeditades a l’home, estigmatitzades i sense que se’n reculli la veu. Beatrice Duodu (Ghana, 1996), periodista catalana d’origen africà i autora de l’estudi, repassa en aquestes pàgines les principals conclusions del treball que deixa ben clar la poca representativitat mediàtica d’aquest col·lectiu.