El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
El 2017, Ismael Nafría, periodista, escriptor, professor i conferenciant, relatava a La reinvención de “The NewYorkTimes” com el diari més icònic de tots s’havia transformat en el mitjà amb més subscriptors digitals del món. Ara Nafría publica “Clarín”, actualizado. El relato de la transformación digital del diario “Clarín” (Galaxia Gutenberg, 2023), on explica que, en menys de sis anys, aquest diari argentí s’ha convertit en el mitjà en espanyol amb més abonats del planeta. En aquestes pàgines reproduïm un extracte del llibre on s’analitza el fenomen de les notes decisives, que és com en aquest rotatiu anomenen els continguts que permeten augmentar el nombre de subscriptors.
La fatiga informativa i l’abandonament del consum de notícies empenyen els mitjans de comunicació a buscar noves fórmules per atraure la ciutadania. Els darrers anys, una de les tendències que ha agafat més força és el periodisme constructiu, que proposa informacions que explorin amb rigor solucions de futur amb l’objectiu d’enfortir la relació amb les audiències i generar oportunitats de negoci. Els que s’hi dediquen destaquen, entre els principals avantatges, el paper de la professió com a motor de transformació social. D’altra banda, als detractors els preocupa que focalitzar-se en les notícies positives narcotitzi la societat i que el periodisme acabi convertint-se només en un exercici d’activisme enfocat al màrqueting de bones causes.
Enguany celebrem els 100 anys de l’arribada de la ràdio a casa nostra, però quan es parla dels orígens d’aquest mitjà de comunicació no és fàcil conèixer els detalls del que succeïa a les redaccions i els estudis dels anys vint i trenta del segle passat. Una de les principals fonts d’informació són les revistes radiofòniques que editaven les mateixes emissores. Publicacions com Radio Barcelona, de la cadena del mateix nom, o Catalunya Ràdio, de Ràdio Associació de Catalunya, ens permeten introduir-nos en la ràdio d’una època tan diferent com convulsa i llunyana.
La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
Fidel Castro, Grace Kelly, Casius Clay, Dalai Lama, Nelson Mandela, Orson Welles, Gabriel Garcia Márquez o Josep Pla són alguns dels milers de personatges a qui va entrevistar Joan Armengol, veterà periodista que el pròxim 17 d’agost farà 90 anys. Ens rep en cadira de rodes en una residència geriàtrica, on fa uns anys que s’està, a tocar de l’Hospital de Sant Pau. Té la veu cansada per l’edat, però manté intactes els records d’una trajectòria que exemplifica, millor que ningú, la història de la ràdio, un mitjà que a casa nostra compleix un segle i al qual Armengol va dedicar bona part de la seva vida.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
L’emblemàtica Revista de Catalunya compleix un segle de vida. Símbol de la cultura catalana per la seva excel·lència i rigor, així com pel nivell dels seus directors inicials, que van fer una revista homologable a qualsevol tribuna europea, es va veure afectada, però, pels anys convulsos que li van tocar viure. Malgrat tot, entre el 1924 i el 1967 va publicar més de 2.000 articles amb aportacions d’alt nivell. Amb la represa posterior a la guerra i l’exili, va patir crisis per la debilitat del mercat, però seguiria l’aventura editorial en plena democràcia. Als darrers temps ha iniciat una nova etapa que dona la continuïtat definitiva a aquesta capçalera de prestigi.
Vigila què dius, vigila què escrius, vigila què penges a Internet. En una època en què el llenguatge políticament correcte domina bona part dels discursos de la societat, els professionals de la informació es veuen condicionats a l’hora d’informar, ja que la resposta, sovint aïrada, de les xarxes socials implica treballar en un camp de mines. Però cal trobar, asseguren, un terme mitjà entre el que genera soroll gratuït i el dret a la informació dels ciutadans. Fins a quin punt això provoca un exercici d’autocensura? Alguns periodistes responen a aquesta pregunta i reflexionen sobre el que diuen i el que no diuen.
Repàs d’alguns documentals que ofereixen els diferents vessants del periodisme i la comunicació
El creador de WikiLeaks ja està lliure, però queden sense resposta preguntes rellevants sobre la seva persecució, el paper de la premsa i la llibertat del periodisme
Àlex Barnet fa un recull de webs d'interès periodístic
Es compleixen trenta anys del genocidi de Ruanda, un dels episodis més obscurs dels anys noranta. Unes matances que van acabar, en 100 dies, amb el 75% de la població tutsi d’un dels països més petits del continent africà. Una crueltat propiciada i encoratjada, en gran part, per un mitjà de comunicació que no va dubtar a plantar la llavor de la barbàrie: Radio Télévision Libre des Mille Collines, la ràdio de l’odi. El seu és un dels exemples més tristament cèlebres de com aprofitar el ressò mediàtic per ajudar a sembrar mort i destrucció.
Actualment, l’Arxiu Nacional de Catalunya garanteix la preservació d’una seixantena de fons personals de periodistes o reporters gràfics, tres dels quals hi han arribat a través del conveni signat l’any 2014 amb el Col·legi de Periodistes, que tenia com a objectiu poder preservar llegats que són bocins importants de la història del periodisme a casa nostra. Perquè l’ofici, més enllà del dia a dia en l’àmbit informatiu, també s’entén consultant els arxius dels professionals que el porten a terme.
Emprendre no és fàcil. Encara menys en un sector, el del periodisme i la comunicació, en què des de fa anys les estadístiques parlen de crisis, retallades i tancaments. Tot i això, l’auge del consum digital ha animat molts periodistes a aventurar-se amb el seu propi mitjà digital, canals i pòdcasts o, fins i tot, amb una agència de comunicació. Aquí presentem tota una sèrie de consells pràctics recollits en forma de guia d’aquells que s’han arriscat i que, a hores d’ara, ja són experts en emprenedoria.
Els mitjans de comunicació cada cop utilitzen més TikTok, la xarxa preferida dels joves.
La dictadura xilena va amagar la desaparició forçosa de 119 militants d’esquerres gràcies a la manipulació informativa en la qual van participar mitjans de comunicació afins al règim. Va ser una operació de propaganda planejada des de dalt que, a més, va comptar amb la implicació d’organismes governamentals de l’Argentina i el Brasil. Els autors d’aquest reportatge –que van desplaçar-se fins a Santiago de Xile i Buenos Aires– parlen amb familiars de les víctimes, amb una periodista d’investigació i amb l’advocat que porta el cas per explicar- nos com es va ordir aquest flagrant cas de desinformació i en quin punt es troba la lluita per treure a la llum tota la veritat.
Les ràdios de barri continuen sent un planter per a futurs professionals del periodisme? Com es mantenen econòmicament? Les noves tecnologies eviten els problemes de cobertura que en el passat periòdicament afectaven les ràdios lliures, pirates, de barri? I fins a quin punt cohesionen el teixit associatiu dels barris? Són moltes les preguntes que es poden fer sobre emissores com Ona Mar, Ona de Sants-Montjuïc, Ràdio Hostafrancs o Ràdio Maconda, un fenomen carregat d’il·lusió i de voluntarisme que va més enllà de les ràdios públiques i comercials.
La llengua catalana està molt tocada. Fa temps que diferents estudis i enquestes ho deixen clar. Només cal sortir al carrer per adonar-se de la reculada. Però, com a la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix, hi ha un lloc on resisteix i de valent: la ràdio. Des de fa molts anys, les xifres dels EGM deixen clar el lideratge de les emissores en català, acumulant, això sí, com a mirall social, tots els mals d’un idioma contaminat, massa esquitxat d’anglicismes i de castellanismes, que va perdent cada cop més tot allò que el fa autèntic, la seva raó de ser.
Col·legi de Periodistes de Catalunya 2024
Rambla de Catalunya 10, pral. 08007 Barcelona.
Tel. 93 317 19 20 contacte@periodistes.cat