• Jordi Rovira

    Montse Armengou, directora del programa Sense Ficció de TV3, fa trenta-set anys que treballa a la televisió pública catalana, on s’ha fet un nom gràcies a documentals d’investigació històrica, realitzats amb Ricard Belis, com "Els nens perduts del franquisme", "Les fosses del silenci" o "Els internats de la por". En aquestes pàgines, Armengou repassa moments de la seva trajectòria, però també analitza l’evolució de TV3 i l’estat del gènere documental, que actualment viu un moment d’auge a tot el món.

    Susana Pérez-Soler

    Als Estats Units hi ha un fenomen en auge: l’economia de creadors, persones que generen ingressos a partir de la creació i de la distribució de continguts al voltant d’allò que els apassiona. Tot i que la tendència arrenca abans de la pandèmia, el coronavirus n’ha estat un punt d’inflexió: hi ha gairebé cinquanta milions de creadors independents a tot el món. A casa nostra, Ibai Llanos és el màxim exponent d’aquesta tendència. A primer cop d’ull, tot són avantatges. Tanmateix, la dependència de les empreses tecnològiques, la salut mental dels creadors i la concentració dels beneficis en poques mans són els principals reptes d’aquesta economia emergent.

    Anna Clua

    El 1992, amb l’aprovació del Codi deontològic, es van establir les bases de l’autoregulació de la professió. Des de llavors, han canviat moltes coses amb l’arribada de la societat digital. Va ser llavors quan es va entendre la necessitat de repensar el lloc que ocupava l’ètica en els continguts universitaris. Un debat que avui és més necessari que mai. En aquest article, Anna Clua, professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, reflexiona sobre els reptes de l’ètica periodística i la comunicació digital des del punt de vista de la professió i de la docència.

    Jordi Rovira

    La invasió d’Ucraïna està deixant moltes víctimes mortals, ferits i un gran nombre -milions- de refugiats. Però també hi ha un altre tipus de víctimes, les mediàtiques. Ens referim, a grans trets, a milions de ciutadans russos que consumeixen la desinformació del Kremlin i que desconeixen el que en realitat està passant al país veí. En aquest article, tant periodistes que coneixen bé la història de l'ex-Unió Soviètica com professionals de la informació que han cobert aquest conflicte, reflexionen sobre la propaganda i les mentides llançades per Vladímir Putin i els seus. És la guerra contra el periodisme.

    Jordi Rovira

    D’una joventut amb poques perspectives a guanyar el Pulitzer. La trajectòria vital i professional d’Emilio Morenatti és la d’algú que ha treballat de valent, que ha defugit els inconvenients amb les eines de què disposava i que s’ha marcat reptes constants. Tres dècades després dels seus inicis, aquest fotoperiodista mira enrere i veu aquell xaval del qual va escapar, quan encara no podia ni imaginar el que el futur li oferiria.

    Josep Maria Figueres

    L’estiu de 1966 va sortir Tele/Estel, la primera publicació impresa en català a l’Estat que no depenia de l’Església després de la Guerra Civil. Va ser una gran fita que va durar quatre anys, tot i alguna interrupció. El problema d’aquest setmanari és que, malgrat les signatures de prestigi que omplien les planes, no va aconseguir el tremp periodístic ni la coherència ideològica necessària i es va veure incapaç d’aixecar el vol, amb unes pèrdues econòmiques que van llastrar el projecte. Per tot plegat, Tele/Estel va acabar sent la “crònica d’una mort anunciada”.

    David Meseguer

    Tot i l’absència de lluita armada, la complicada convivència entre unionistes i republicans és el principal indicador que el conflicte polític segueix latent. Una polarització de la societat que afecta tots els aspectes de l’esfera social, també el mediàtic. En aquesta conjuntura, periodistes i mitjans d’Irlanda del Nord acostumen a seguir el mateix patró sectari que abans de la signatura dels acords de pau de 1998. Tot i alguns avenços, com donar més veu a les víctimes, aspectes com la tria de les fonts o l’ús del llenguatge van en consonància amb una línia editorial enfocada a defensar els interessos de les respectives comunitats.

    Marga Durá

    A noranta-dos anys, Horacio Seguí és un dels grans noms de la fotografia catalana i espanyola. Malgrat que es va especialitzar en la fotografia esportiva, també va immortalitzar altres àmbits com el musical i el polític. I va ser dels que va defensar, amb convicció, els drets d’autoria del col·lectiu. El seu valuós llegat és la crònica d’una època i per això el Col·legi de Periodistes va preparar una exposició sobre l’obra d’aquest veterà de la professió que manté intacta la pulsió que l’empenyé a treballar intensament. “Segueixo sent fotoperiodista”, assegura.

    David Meseguer

    Tot i l’absència de lluita armada, la complicada convivència entre unionistes i republicans és el principal indicador que el conflicte polític segueix latent. Una polarització de la societat que afecta tots els aspectes de l’esfera social, també el mediàtic. En aquesta conjuntura, periodistes i mitjans d’Irlanda del Nord acostumen a seguir el mateix patró sectari que abans de la signatura dels acords de pau de 1998. Tot i alguns avenços, com donar més veu a les víctimes, aspectes com la tria de les fonts o l’ús del llenguatge van en consonància amb una línia editorial enfocada a defensar els interessos de les respectives comunitats.

    Sonia Castelló iTorà

    El Pla Hidrològic Nacional que va planificar el Govern espanyol de José María Aznar fa vint anys va suposar l’inici d’un potent moviment social de defensa de les Terres de l’Ebre que va arrossegar el periodisme ebrenc a una de les seues millors èpoques, tant pel que fa a recursos com a producció de notícies d’abast nacional. Però anys després, les diferents crisis econòmiques, sobretot, els nous reptes digitals i la pèrdua de força mediàtica de la lluita antitransvasista han posat el periodisme del sud de Catalunya en una situació delicada.

    Jordi Pacheco

    Fundada en ple franquisme per un grup d’intel·lectuals d’arrel cristiana, El Ciervo ha sortit ininterrompudament des de l’any 1951. Fent honor al seu nom, que prové d’un salm (“Com el cérvol busca les aigües vives, la meva ànima et busca a tu, Senyor”), aquesta revista de pensament i cultura té el costum d’anar per lliure moguda pel desig de satisfer la set de coneixement i l’assossec. Així, amb esperit inquiet i sense renunciar al bon humor, va fent anys lluitant contra tots els obstacles gràcies al suport i a la fidelitat de lectors, d’amics i de subscriptors, en un món poc propici a les empreses periodístiques tradicionals.

    Francesc Ponsa

    Disset anys després d’un inici incipient, el podcast en català viu actualment una segona joventut a conseqüència de la irrupció de joves creadors que fan productes de gran qualitat i d’èxits com la sèrie de Carles Porta a Catalunya Ràdio o el fenomen de La Sotana. Tot i que la salut del podcàsting en la nostra llengua és bona, cal tenir en compte que existeixen amenaces com la discriminació del català per part de les principals plataformes de distribució de continguts o l’adopció del castellà per part dels creadors per assolir més oients.

    Adrián Caballero

    Segons el Digital News Report 2021, Espanya és el segon país del món on més gent consumeix podcast. Aquest nou format no només atrau cada cop més audiència, sinó també més creadors. Molts d’ells comencen com un hobby, però més d’un ha demostrat que el podcàsting pot ser, per si mateix, un negoci profitós. Sigui per la via dels patrocinis, dels models freemium o amb podcasts directament de pagament, no cal tenir grans audiències i la clau passa per mantenir un enfocament temàtic i d’estil molt concret.

    Alberto Gómez

    En poc menys de vint anys, els podcasts han anat agafant volada fins a convertir-se en un producte que, actualment, consumeixen milions de persones a tot el món. La combinació d’un programa de qualitat amb el fet que l’oient el pot escoltar quan vol ha provocat un augment considerable d’aquest fenomen. Ara bé, un podcast és alguna cosa més que un programa de ràdio que es pot escoltar en qualsevol moment. És una altra cosa. I els mitjans de comunicació, que cada cop aposten més per aquest format, sembla ser que ja ho han entès.

    Nick Couldy

    La comunicació actual de milers de milions de persones del planeta funciona gràcies a algoritmes que cada cop saben més coses de nosaltres. Per això, la comprensió de les dinàmiques digitals és una habilitat que necessitem dominar. Així ho destaca Nick Couldry – catedràtic de Mitjans, Comunicació i Teoria Social a la London School of Economics– al llibre "Els mitjans. Per què són importants" (Saldonar), en què l’expert reflexiona sobre les implicacions d’aquests sistemes informàtics que recopilen multitud de dades sobre les nostres vides. A continuació, reproduïm un extracte del llibre.

    Laura Saula

    Montserrat Roig és un dels grans noms de la professió de casa nostra. En paral·lel a l’obra literària, va treballar en ràdio, televisió i premsa i va excel·lir en tots aquests àmbits. Va viure una època convulsa en la qual es va implicar políticament i social. El seu feminisme i el seu progressisme van impregnar una important producció periodística. Roig ens va deixar el 9 de novembre de 1991, amb quaranta-cinc anys, per culpa d’un càncer. Tres dècades després, en aquest article -premiat com a millor reportatge del segon trimestre del Report.cat, el setmanari del Col·legi de Periodistes- recordem la seva trajectòria professional.

    Irene Riart

    La presència de les dones als mitjans de comunicació –tant en contingut com en llocs directius– encara té un llarg camí per recórrer. Per causa de la sostinguda bretxa de gènere, cada cop apareixen més projectes comunicatius que busquen contribuir a la igualtat efectiva entre tots dos gèneres. Ja sigui a través de premis o guies d’estil, poden suposar una petita ajuda als professionals del sector per a comunicar amb perspectiva de gènere. A continuació, oferim una guia on trobarem molts d’aquests recursos. 

    Eudald Coll

    Els joves no se senten identificats amb els noticiaris convencionals. En realitat, molts d’ells, sobretot els nadius digitals, prefereixen informar-se a través de les xarxes socials. Davant d’aquesta disjuntiva generacional i tecnològica, en els darrers anys, diferents mitjans de comunicació de tot el món han creat píndoles informatives, aplicacions i programes pensats per arribar, d’una forma innovadora, a aquest públic potencial que fa temps que els està girant l’esquena.

    Elisabet Carvajal

    La feina dels periodistes de gabinets de premsa, en molts casos essencial, ha aportat transparència, enteniment i ordre en moments de desconcert. La COVID-19 també ha impulsat el compromís de les organitzacions i ha multiplicat l’ús de la tecnologia i la digitalització per mantenir el contacte amb els públics: més videoconferències, més WhatsApp, més Telegram, més continguts als mitjans propis (blog, xarxes, etc.), més QR... Tot apunta que la realitat postpandèmia estarà impregnada de noves dinàmiques i maneres de fer en el periodisme corporatiu. Plantegem un exercici de prospecció sobre les tendències post-COVID als gabinets i a les àrees de comunicació.

    Jordi Rovira

    De petit, abans d’anar a dormir, gaudia amb un conte que passava a l’Àfrica i anys després, de gran, és corresponsal de La Vanguardia en aquest continent, des d’on explica als lectors les històries que hi troba. Xavier Aldekoa aposta per la proximitat, pels matisos, per treballar sense presses i fer-ho de la manera més honesta possible. És la seva manera d’entendre el periodisme i d’explicar el que passa en un territori immens que Occident sovint redueix a una etiqueta carregada de prejudicis.