La nova guia Drets i límits del periodisme gràfic posa negre sobre blanc nombrosos aspectes relacionats amb l’exercici del fotoperiodisme.
La intel·ligència artificial generativa afecta de ple moltes professions. Al llibre "Anatomía de una foto" (PhotoClub Anaya, 2024), Tino Soriano reflexiona, amb multitud d’exemples, sobre com aquesta tecnologia està transformant a marxes forçades el món de la fotografia. Els seus arguments es basen en el coneixement de la professió –té una llarga trajectòria i ha rebut nombrosos premis– i en la gran quantitat de documentació utilitzada. En aquestes pàgines reproduïm un extracte del llibre, concretament el que intenta respondre si avui dia la paraula fotògraf té sentit en un món de registres artificials.
La intel·ligència artificial està entrant en les redaccions i permet agilitzar molts processos, però també està present en les mentides que corren per la xarxa com si fossin certes. Els periodistes necessiten formar-se per saber detectar-les i no caure en el parany. Per aconseguir-ho, apunten, no només cal formació, sinó començar a disposar de nous perfils a les redaccions. Aquest és un repte més en una professió que viu i afronta els canvis constants produïts per la tecnologia digital.
Alguns experts ens adverteixen que, a mesura que la tecnologia de la intel·ligència artificial generativa sigui més potent, cada cop hi haurà més informacions que ens semblaran autèntiques, però que, en realitat, seran falsedats. Davant d’aquest escenari ben proper, es pot donar una crisi de credibilitat perquè els ciutadans tindran problemes a l’hora de diferenciar les coses autèntiques de les que no ho són? I quan això sigui així, quin paper hi tindrà el periodisme? Es convertirà en el refugi de la credibilitat o no ho sabrà aprofitar?
Font de desinformació i polarització, els anomenats paramitjans –fins i tot pel mateix president del Govern espanyol, Pedro Sánchez– són webs que confonen la societat amb una aparença de mitjà de comunicació però que, en realitat, tenen finalitats antagòniques al’ortodòxia periodística. Com podem lluitar contra aquest fenomen, cada cop més estès, sense vulnerar el dret a la informació i la llibertat d’expressió? En aquest reportatge, diversos experts que en els darrers anys han investigat els paramitjans s’atreveixen a posar-los nom i cognoms i assenyalar alguns d’aquests webs a Catalunya i Espanya.
La comunicació interna ha arribat tard a casa nostra. Va ser essencial durant la pandèmia i actualment avança a velocitats molt diferents entre organitzacions i empreses. Malgrat això, cada cop més floreixen experiències innovadores, creatives i efectives. També creix la consciència sobre la necessitat d’aquesta àrea en les organitzacions modernes per fidelitzar els equips i defensar la reputació. En aliança amb la transformació digital i les eines de la intel·ligència artificial generativa, els periodistes són peces clau en el desenvolupament de les polítiques i plans de comunicació interna.
La premsa local viu una transformació amb reptes greus com el relleu generacional. Sense relleu, risc de desaparició i més desinformació. Aquí, la situació és estable, però no ens podem adormir.
La dana de València posa en evidència la circulació de mentides en catàstrofes i com la manca de mitjans locals potents dificulta una bona cobertura.
El periodista analitza els canvis que transformen el periodisme i defensa el paper clau dels mitjans de proximitat en el nou ecosistema informatiu.
“La vida és somni”, Calderón de la Barca, 1635. Quasi 400 anys després de la famosa metàfora que dona nom a l’obra de teatre barroca, i amb el mateix recurs literari, es podria dir que “la comunicació és metàfora“. I ho és amb amplitud i diversitat. Des de la comunicació relacional i interpersonal, passant per la pública i corporativa, fins a la periodística i
social. És la figura retòrica més utilitzada en la comunicació humana, parlada i escrita, sense excepció. Està present tant en el periodisme com en moltes de les eines de la comunicació corporativa i del periodisme de fonts.
Fa gairebé deu anys que el terme postveritat va ser escollit paraula de l’any, marcant l’inici d’una era de desinformació creixent. Tot i els esforços dels mitjans, plataformes digitals i institucions per combatre-la, els experts alerten que la desinformació persisteix i caldrà aprendre a conviure amb la manipulació i la incertesa.
El passat octubre, el Col·legi de Periodistes, el Consell de la Informació i totes les universitats catalanes amb estudis de periodisme van unir-se per denunciar l’ús abusiu del pescaclics, pràctica emprada pels mitjans digitals que busca clics fàcils amb titulars cridaners i sovint enganyosos i que fa molt de temps que ha arrelat en nombroses redaccions. Cal anar fins al 1999 per trobar la primera referència al clickbait, terme amb el qual es coneixia el pescaclics als inicis. A poc a poc es va anar popularitzant aquesta pràctica que ha acumulat tant usuaris que piquen l’esquer com detractors que, des de la professió, adverteixen de com ha pervertit el periodisme.
