• Adrián Caballero

    Segons el Digital News Report 2021, Espanya és el segon país del món on més gent consumeix podcast. Aquest nou format no només atrau cada cop més audiència, sinó també més creadors. Molts d’ells comencen com un hobby, però més d’un ha demostrat que el podcàsting pot ser, per si mateix, un negoci profitós. Sigui per la via dels patrocinis, dels models freemium o amb podcasts directament de pagament, no cal tenir grans audiències i la clau passa per mantenir un enfocament temàtic i d’estil molt concret.

    Nick Couldy

    La comunicació actual de milers de milions de persones del planeta funciona gràcies a algoritmes que cada cop saben més coses de nosaltres. Per això, la comprensió de les dinàmiques digitals és una habilitat que necessitem dominar. Així ho destaca Nick Couldry – catedràtic de Mitjans, Comunicació i Teoria Social a la London School of Economics– al llibre "Els mitjans. Per què són importants" (Saldonar), en què l’expert reflexiona sobre les implicacions d’aquests sistemes informàtics que recopilen multitud de dades sobre les nostres vides. A continuació, reproduïm un extracte del llibre.

    Alberto Gómez

    En poc menys de vint anys, els podcasts han anat agafant volada fins a convertir-se en un producte que, actualment, consumeixen milions de persones a tot el món. La combinació d’un programa de qualitat amb el fet que l’oient el pot escoltar quan vol ha provocat un augment considerable d’aquest fenomen. Ara bé, un podcast és alguna cosa més que un programa de ràdio que es pot escoltar en qualsevol moment. És una altra cosa. I els mitjans de comunicació, que cada cop aposten més per aquest format, sembla ser que ja ho han entès.

    Irene Riart

    La presència de les dones als mitjans de comunicació –tant en contingut com en llocs directius– encara té un llarg camí per recórrer. Per causa de la sostinguda bretxa de gènere, cada cop apareixen més projectes comunicatius que busquen contribuir a la igualtat efectiva entre tots dos gèneres. Ja sigui a través de premis o guies d’estil, poden suposar una petita ajuda als professionals del sector per a comunicar amb perspectiva de gènere. A continuació, oferim una guia on trobarem molts d’aquests recursos. 

    Eudald Coll

    Els joves no se senten identificats amb els noticiaris convencionals. En realitat, molts d’ells, sobretot els nadius digitals, prefereixen informar-se a través de les xarxes socials. Davant d’aquesta disjuntiva generacional i tecnològica, en els darrers anys, diferents mitjans de comunicació de tot el món han creat píndoles informatives, aplicacions i programes pensats per arribar, d’una forma innovadora, a aquest públic potencial que fa temps que els està girant l’esquena.

    Elisabet Carvajal

    La feina dels periodistes de gabinets de premsa, en molts casos essencial, ha aportat transparència, enteniment i ordre en moments de desconcert. La COVID-19 també ha impulsat el compromís de les organitzacions i ha multiplicat l’ús de la tecnologia i la digitalització per mantenir el contacte amb els públics: més videoconferències, més WhatsApp, més Telegram, més continguts als mitjans propis (blog, xarxes, etc.), més QR... Tot apunta que la realitat postpandèmia estarà impregnada de noves dinàmiques i maneres de fer en el periodisme corporatiu. Plantegem un exercici de prospecció sobre les tendències post-COVID als gabinets i a les àrees de comunicació.

    Carme Escales

    El nombre de falsos autònoms ha crescut a Catalunya durant la pandèmia en quasi tres mil persones, apunta la UGT. I ja ho havia fet durant la crisi econòmica, quan es van duplicar el nombre de professionals de la informació treballant per compte propi. En aquest context, la figura del fals autònom és una pràctica comuna en diverses professions, la nostra inclosa. Però, a poc a poc, la jurisprudència està desvetllant una realitat subjacent en el mercat laboral de periodistes i fotògrafs, i ha evidenciat una precarietat que escanya el dret a la informació.

    Jordi Rovira

    De petit, abans d’anar a dormir, gaudia amb un conte que passava a l’Àfrica i anys després, de gran, és corresponsal de La Vanguardia en aquest continent, des d’on explica als lectors les històries que hi troba. Xavier Aldekoa aposta per la proximitat, pels matisos, per treballar sense presses i fer-ho de la manera més honesta possible. És la seva manera d’entendre el periodisme i d’explicar el que passa en un territori immens que Occident sovint redueix a una etiqueta carregada de prejudicis.

    Albert Lladó Romero

    El periodisme que té lloc a l’Àfrica sovint és un gran desconegut per a molts professionals de la informació occidentals. Quedà massa lluny. En molts països, com Mali, el setè país més extens del continent, la convulsa situació política condiciona l’exercici de la professió. En aquest estat, situat al cor de l’Àfrica occidental, la premsa pateix nombrosos problemes, sobretot des de la intervenció militar de tropes franceses del 2013 amb l’objectiu d’aturar els combatents gihadistes. I això passa enmig d’una revolució tecnològica que a poc a poc, gràcies als sectors més joves de la població, està condicionant el poder.

    Josep Maria Figueres

    Si hi ha una revista política de to humorístic i de categoria intel·lectual indiscutible de les moltes dels anys trenta, i que esdevé encara avui remarcable pel mèrit social i l’interès periodístic, no hi ha dubte que és El Be Negre. Era una capçalera molt llegida i valorada, i alhora criticada pels adversaris pel seu to àcid i crític. El ressò d’aquest setmanari perdura gràcies al facsímil, a la digitalització als webs de premsa històrica de Madrid i Barcelona, però també pels diversos estudis que la configuren com una tribuna de referència d’un humor polític ben elaborat i lliure.

    David Benito

    Els gais, les lesbianes i els transsexuals cada cop tenen més acceptació en la societat, però encara hi ha un llarg camí fins a aconseguir la plena acceptació del col·lectiu LGTBI. Una mostra d’això és la representació d’aquestes persones en la telerealitat i en la ficció espanyola, que sovint reforça els estigmes que acostumen a acompanyar-los. Aquest article –considerat el millor reportatge del primer trimestre del Report.cat– analitza amb profunditat la presència televisiva carregada de prejudicis i d’estereotips.

    Vicenç Lozano

    El Vaticà és un lloc on el secretisme i l’opacitat estan a l’ordre del dia. Al llibre "Intrigues i poder al Vaticà" (Pòrtic, 2021), Vicenç Lozano, periodista i historiador que ha treballat com a corresponsal de TV3 a Roma, analitza, amb nombroses anècdotes, la complexitat i les dificultats a l’hora d’informar sobre el que passa a dins dels murs vaticans. En aquestes pàgines, reproduïm extractes del tercer capítol (“Que difícil és fer aquí de periodista”) d’un llibre que s’endinsa en les claus del poder de l’Església catòlica.

    Susana Pérez-Soler / José Luis Gómez Galarzo

    Els mitjans de comunicació de les facultats de Periodisme elaborats per estudiants de grau són una eina excel·lent per posar en pràctica els coneixements adquirits durant l’etapa universitària. Permeten que els alumnes es familiaritzin amb les rutines periodístiques, que comencin a crear una agenda de fonts pròpia i que assumeixin la responsabilitat d’allò que diuen. Als Estats Units, aquest tipus de publicacions han destapat exclusives d’impacte nacional i han format periodistes amb una sòlida trajectòria professional. A Catalunya, la implantació d’aquestes publicacions encara és incipient, però comencen a haver-hi propostes destacables. 

    Francesc Ponsa

    L’autocensura és la forma més subtil de censura. En l’àmbit periodístic, es produeix per múltiples raons. I una d’aquestes es deu al conflicte del periodista amb els interessos empresarials del mitjà de comunicació on treballa. Això explica que els professionals de la informació dels mitjans petits i independents se sentin més lliures, si bé es topen amb una altra realitat: la manca de recursos. Com diu la dita: "en aquesta vida no es pot tenir tot".

    Adrián Caballero

    En el paradís de la polarització i la crispació, com són les xarxes socials, els periodistes prefereixen l’autocensura i el contingut asèptic. No és tant una qüestió de perdre la feina, sinó la por que, en un context on tot es magnifica, a algú se l’assenyali i acabi afectant la credibilitat de la seva informació. Amb tot, la prudència o l’autocensura també es traslladen a la comunicació política i als gabinets i agències de comunicació.

    Marga Durá

    La publicació d’un article pot provocar el linxament virtual de l’autor. Insults i amenaces que qüestionen el periodista sense debatre la feina feta. Aquesta és una nova realitat que planteja nous dilemes ètics a la professió. Un condicionant que acaba afectant de ple els professionals de la informació, que sovint prefereixen autocensurar-se per no haver de donar peu a un atac en massa contra la seva persona a les xarxes socials.

    Carme Escales / Edmon de Haro

    Actualment som en l’era dels mitjans de comunicació híbrids. La premsa escrita compta amb audiovisuals informatius, mentre que les televisions i les ràdios publiquen notícies en línia com ho fa qualsevol diari digital. Internet s’ha convertit, doncs, en l’espai per on circula informació en qualsevol vehicle. Podcasts, newslettters, apps, vídeos, audiosèries i xarxes socials són alguns dels nous contenidors a l’abast dels mitjans, tant els tradicionals com els emergents, els nous tentacles que busquen atraure audiència, crear-la o fidelitzar-la, allà on es trobi.

    Laura Saula

    Durant molt de temps, el món rural i la pagesia han estat tractats de manera més aviat superficial en els mitjans de comunicació generalistes, que sempre acabaven caient en els tòpics associats a aquest entorn. Una situació que, en els darrers anys, ha anat evolucionant amb el sorgiment de noves publicacions que donen valor i que situen en primera línia tant la vida al camp com les seves històries més personals. En les pàgines següents, responsables de mitjans que aposten pel món rural expliquen què els ha portat a prendre aquesta decisió.

    Sandra Balagué

    El greuge històric que arrossegaven quan, als anys vint del segle passat, arriba l’invent de la ràdio a casa nostra, sumat al moment polític en què sorgeix el mitjà –la dictadura de Primo de Rivera–, fa que les dones comencin en la història de les ones amb un clar desavantatge respecte dels homes. Després, amb el pas dels anys, ha anat oscil·lant segons l’etapa historicopolítica. Però les dones, amb més o menys visibilitat, hi han estat des del començament. Rescatar-les de l’oblit del gairebé un segle d’història del mitjà és la missió del projecte “Dones a les ones”.

    Nereida Carrillo

    La cobertura del negacionisme de la COVID-19 i de les diferents teories “conspiranoiques” sobre el virus generen controvèrsia a les redaccions dels mitjans de comunicació. Els periodistes, a grans trets, es debaten entre ignorar-les o parlar-ne. El repte és alertar sense amplificar i esperonar el pensament crític, així com les converses constructives. En un context més que delicat –amb desenes de milers de morts als hospitals degut a un virus que és entre nosaltres des fa més d’un any–, el debat sobre com actuar és tan necessari com complex.