Un vídeo del creador de contingut Rubén Gisbert tacant-se de fang abans d’entrar en directe es va fer viral dies després de la dana de València. Està gravat amb un mòbil particular, des d’un edifici proper, i s’hi veu com, mentre els dos professionals que l’acompanyen esperen per gravar-lo amb tot a punt, Gisbert s’agenolla en un costat per enfangar-se encara més els pantalons i fer més dramàtica la connexió que oferirà a milers d’espectadors.
Tot i que el fet pugui ser anecdòtic, el vídeo és una mostra més de com les males praxis informatives campen quan hi ha tragèdies i de com només unes poques persones poden embrutar el nom de tot un col·lectiu. “Les fake news ens fan pagar a tots els plats trencats, perquè, després d’imatges com aquestes, la gent ens posa a tots en el mateix sac”, sentencia Abraham Orriols, membre de la Junta del Col·legi de Periodistes i enviat especial de TV3 a la zona els dies posteriors a la tragèdia.
Ho saben els que han estat cobrint, des de les zones més afectades, el que passava aquell fatídic 29 d’octubre del 2024, quan el pitjor episodi de gota freda que s’ha viscut a Espanya al segle XXI va fer saltar totes les alarmes. A mitja tarda la pluja es convertia en torrencial, els rius es desbordaven i es començava a parlar de desapareguts. Arribaven per les xarxes socials els primers vídeos de Paiporta, Torrent o Picanya, i el país mirava amb angoixa i preocupació cap a València.
Quan faltaven cinc minuts per a les set de la tarda, el sensor que mesura el cabal del riu de la rambla de Poio deixava de funcionar a causa de la crescuda, però l’alerta meteorològica a la ciutadania no sonaria als telèfons mòbils fins a les 20:10 h del vespre. Era massa tard. Els equips de la televisió valenciana À Punt ja estaven atrapats a les carreteres, i es girava feina a les redaccions d’arreu de l’Estat, que es mobilitzaven per ser a la zona el dimecres. “En arribar, hi havia molta sensació de fragilitat, d’indignació i de descrèdit”, recorda Orriols, “però també molta generositat entre les persones i molta ràbia i desconsol envers les institucions polítiques”.
Les administracions no han estat a l’altura, segons ha recollit recentment un estudi de l’institut 40dB., elaborat per la Cadena SER i El País: més del 60% dels valencians afirmen haver perdut la confiança en els organismes públics arran de la catàstrofe, i el 87% consideren que els que pitjor han actuat han estat els màxims responsables de la Generalitat Valenciana i l’entorn del president, Carlos Mazón. Per contra, el 91% dels entrevistats creuen que els més eficaços durant la tragèdia han estat els ciutadans, per l’altíssima quantitat de voluntaris que s’han desplaçat des d’aquell dia a les zones afectades per ajudar.
Aquesta solidaritat que han viscut la majoria dels periodistes ha permès que les històries fossin narrades, la major part de les vegades, en primera persona, cosa que ha sorprès fins i tot professionals com Vicent Marco, president de la Unió de Periodistes Valencians i periodista d’À Punt Mèdia. “M’ha sobtat positivament la reacció de la majoria dels mitjans convencionals, que han enviat molts professionals. S’intentava contar històries cada dia. Els veïns necessitaven la presència dels mitjans, i l’han trobat”, afirma. Històries que, moltes vegades, no arribaven a transmetre la gravetat d’una tragèdia que ha comptabilitzat, mesos després, 223 morts i tres desapareguts.
Però la de València ha estat també una “tragèdia informativa”, en paraules de la periodista Mariola Cubells, ja que certs mitjans generalistes no han complert la seva funció informativa, s’han explicat mitges veritats amb intencionalitats polítiques i hi ha hagut errors que han generat alarma social.
Davant d’unes institucions que no responien, i d’una ajuda organitzada que no arribaria fins al cap de setmana, els dies immediatament posteriors eren el caldo de cultiu perfecte per a l’alarmisme. “Els governs no donaven les xifres amb continuïtat, i això generava desconfiança”, recorden des del grup de periodistes catalans enviats especials. “Es va escampar un temor que hi havia saquejos, però, en canvi, després la gent dormia sense porta a casa i no passava res”, recorda Marco.
La sensació “d’incompetència i negligència” institucional feia que circulessin tota mena d’informacions: que si el Govern central amagava xifres, que si els pàrquings als quals no s’havia accedit (com el de Bonaire) eren plens de persones mortes, que si la ciutat de València suspendria el subministrament d’aigua potable, que si el Govern havia destruït quatre pantans que va construir Franco o que si el Parlament Europeu s’havia negat a guardar un minut de silenci. Fins i tot Càritas va haver de desmentir informacions que desincentivaven la solidaritat ciutadana, recordant que aquesta mena de discursos racistes i xenòfobs només feien que “afectar negativament els damnificats”, que necessitaven urgentment ajuda en un moment molt crític. La Unió de Periodistes assegura que hi ha hagut molts problemes amb la desinformació, “especialment d’aquella que procedia de pseudomitjans de comunicació, d’influencers i d’una part interessada que venia a escampar mentides”.
La mateixa ciutadania o els organismes al·ludits s’encarregaven de gestionar totes les fake news que circulaven, però poques hores després certs mitjans s’encarregaven de repetir-les amb força, i en hores de màxima audiència. Segons Alexandre López-Borrull, professor dels estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya, els missatges que busquen “lapidar la confiança en les adminitra-cions” tenen també la funció, especialment en els perfils d’ultradreta, de generar “un buit de confiança entre la ciutadania”, que es recollirà políticament a posteriori. “Hem notat –explica Marco– que gent que consideràvem ‘informada’ posava en dubte organismes com la policia, els jutjats o els periodistes. Les fonts oficials tenen un problema de credibilitat brutal”.
De fet, no s’ha calculat encara quin serà l’abast ni el recorregut de tota la desinformació que ha circulat, però l’estudi de l’institut 40dB. n’extreu una dada sorprenent: 2.000 persones han estat preguntades sobre quins creuen que han estat els principals emissors d’informació falsa sobre la dana i els enquestats assenyalen, per aquest ordre: “l’entorn del Govern d’Espanya”, “l’extrema dreta organitzada” i “l’entorn de la Generalitat”. Aquesta dada demostra que ha calat en l’imaginari col·lectiu la sensació de desorganització i caos, cosa que caldrà analitzar en els mesos que vindran. En efecte, com comentava al novembre el periodista Iñaki Gabilondo, “les notícies falses han arribat per quedar-se”, i el nou escenari periodístic haurà de començar a entendre que la ciutadania busca a les xarxes la crítica que no troba als mitjans generalistes i cerca als canals més convencionals el rigor que manca a llocs com TikTok, X o Instagram.
Ciutadans afectats i voluntaris removent fang en un carrer de Paiporta, una de les localitats més afectades. Foto: José Torres / Alamy
“Estem assistint al desmantellament sistemàtic de les redaccions, que, a més, s’està produint en paral·lel a l’augment de la precarietat dels periodistes autònoms”. Així deia el manifest publicat el 2020 per la Unió de Periodistes Valencians davant els acomiadaments i tancaments de mitjans. El mateix any, Salva Almenar, exdirector del Diari La Veu, alertava de la “pèrdua de qualitat democràtica” que comportava el tancament de rotatius com el que havia dirigit. La preocupació no era nova. El 2013 es va forçar el tancament de Canal 9 i Ràdio 9 (la radiotelevisió valenciana), fent que desaparegués el mitjà públic per excel·lència en valencià, i en els últims anys les sancions havien aconseguit també clausurar els repetidors de TV3, limitant l’accés a continguts en català.
Aquest seguit de decisions polítiques han provocat que els valencians no comptin avui amb un entorn mediàtic potent. À Punt Mèdia, el nou ens de radiotelevisió pública valenciana nascut el 2018, ha treballat incansablement des del 29 d’octubre. I, malgrat els esforços del Govern de Mazón per controlar-ne la línia editorial i ampliar el seu control sobre el mitjà (s’està plantejant una nova llei per canviar-ne el funcionament i cal tenir en compte que es tracta de la radiotelevisió de gestió pública amb menys inversió per habitant de tot l’Estat), els periodistes de la cadena han estat, juntament amb els equips d’enviats especials d’RTVE, els que més presència han tingut pels carrers de les zones més afectades.
La manifestació del 9 de novembre a València va aplegar 135.000 persones, moltes de les quals van demanar la dimissió de Mazón. Foto: Adrià Tur / Alamy
De fet, l’equip d’À Punt va posar en marxa la cobertura especial a les vuit del matí del mateix dimarts 29, i no de dimecres, com la resta. La raó és que ells ja sabien, des del dia 25, i gràcies a la feina de la cap de meteorologia, Victòria Rosselló, que s’aproximava “una dana de gran impacte”. Professionals com Félix Tena, Lluís Obiols, Victoria Maso, José Luis Domingo o Tano Jiménez van informar-ne durant hores.
A la ràdio, l’especial de la nit del 29 quedarà per a la posteritat, ja que van entrar més de cent trucades de ciutadans explicant les situacions límit que estaven vivint. “S’ha fet un treball excepcional. Potser perquè la mateixa redacció sap que ve un canvi imminent, i que s’acaba una època de llibertat, s’ha donat el 200%. En una espècie de conjura per treballar en honor de la veritat i que ningú els poguera dir ni mu”, explica Marco. “S’ha donat una cobertura de servei públic que fa uns anys hauria estat impensable. Es va cobrir, per exemple, la manifestació en directe contra la gestió de Mazón. Tant la plantilla interna com els equips de les productores que fan programes s’hi han deixat la pell”, afegeix.
I, malgrat la desgràcia, o segurament per esdevenir la cara humana d’una cobertura mediàtica que havia estat inexistent en els últims temps, el poble ha connectat amb una televisió i una ràdio que fins avui no s’havien fet seves.
N’és la prova que l’audiència de la televisió valenciana després de la dana ha tingut poc a veure amb les xifres anteriors. Va acabar el 2023 amb un trist 3% d’audiència –situant-se en la darrera posició del rànquing de les autonòmiques–, però la quota de pantalla es va disparar després del drama, i va passar a tenir un 12,3% el 29 d’octubre i un 13,5% l’endemà. I els bons registres continuarien els dies posteriors.
A més, des d’À Punt s’ha establert una col·laboració amb la resta de televisions autonòmiques, i s’hi han compartit imatges i material. “Coneixen el terreny i han fet una feinada extraordinària, perquè començar una televisió des de zero, després d’un desmantellament com el que hi va haver, és una barbaritat. Han d’estar molt orgullosos del que han fet”, exposa Orriols.
Alguns dels enviats especials hi han tornat al cap d’un mes, al cap de dos, al cap de tres. Han pogut recordar tot allò que van viure, sentir, experimentar, i que moltes vegades és impossible transmetre per televisió. Aquelles coses que només capten els sentits que no miren. I molts han comprovat com s’avança, tot i que lentament, en la reconstrucció que s’esdevé quan alguna cosa ho arrasa tot, quan la força de la natura passa per un lloc sense cap mena de compassió i genera al seu pas un cop emocional i estructural difícil d’encaixar. Ara estaria bé, diuen els que hi han estat, “fer cas dels valencians de l’Horta Sud”, i que la recuperació de la catàstrofe no desaparegués de les primeres planes dels rotatius i els informatius. “Necessitem que els mitjans no abandonin València, que es parli de les responsabilitats polítiques. Que les redaccions que ens han abandonat els últims anys tornin. I que se contara, moltes voltes, amb els professionals d’ací”, afegeix Marco. Només així es podrà començar a sanar el cop que s’ha emportat València el 2024.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari