• Adrián Caballero

    Saber quantes vegades una fotografia ha estat emprada sense demanar permís al fotoperiodista que l’ha creada és gairebé impossible. Al mateix temps, els professionals asseguren que la vulneració dels drets d’autor, es produeix molts cops i que la resposta –via reclamació al mitjà o denúncia– els demana tant de temps i tants de diners que gairebé no val la pena. Malgrat que se senten desprotegits, exploren alternatives per reclamar, de manera efectiva, que se’ls pagui per la feina.

    Josep Maria Figueres

    Entre 1907 i 1917, Feminal, dirigida per l’escriptora i periodista feminista Carme Karr, es va convertir en la primera revista per a dones que va veure la llum a Catalunya. Un disseny modern i impactant, una presentació atractiva, un intel·ligent i constant ús de la fotografia, a més de la col·laboració d’escriptores i artistes, van convertir-la en una alenada d’aire fresc dins el resclosit món de les lectures dirigides al públic femení de l’època. De periodicitat mensual i com a suplement de La Ilustració Catalana, els continguts no eren els de consum habitual d’aquell temps, sinó que n’obrien el ventall temàtic. Per fi eren dones les que s’adreçaven a les dones.

     

    Susana Pérez Soler

    El servei públic de ràdio i televisió britànic arriba al centenari com un exemple d’excel·lència i de rigor informatiu, així com un pilar fonamental per promoure la cultura britànica. Cada setmana, un 90% dels britànics consumeix continguts elaborats per la BBC que, a nivell mundial, acumula una audiència de 492 milions de persones. La notícia, avançada pel director general, Tim Davie, que en una dècada tancaran les emissions tradicionals de televisió i ràdio per convertir-se en una marca a Internet ha sacsejat una corporació que, un segle després de la creació, té davant seu un entorn digital   i audiovisual cada cop més competitiu.

    Elisabet Cassà

    La periodista Anna Murià és una de les plomes més prolífiques de casa nostra, però segueix sent una desconeguda per a molta gent. Ha passat a la història com la primera dona que va dirigir una capçalera catalana, tanmateix va ser molt més que això. I, com molts dels seus coetanis, va haver d’exiliar-se. Això, unit al fet que durant anys visqués a l’ombra del marit, l’escriptor Agustí Bartra, van invisibilitzar-la. En aquestes pàgines reproduïm el reportatge publicat al Report.cat, considerat el millor del tercer trimestre de l’any passat, en el qual es repassa la vida i obra de Murià.

    Jordi Rovira

    Quan a mitjans dels vuitanta, la Tura Soler va començar a cobrir successos a El Punt, no s’imaginava que quasi quatre dècades després seguiria a la mateixa capçalera i s’hauria convertit en un referent d’aquest tipus d’informació gràcies als articles i treballs com El Pantà maleït (La Campana, 2021). A Santa Pau, on va néixer i on segueix vivint, ens trobem a Can Pauet, el bar del poble. I allà, enmig del brogit tranquil d’aquesta vila medieval de la Garrotxa, parlem dels primers passos en la professió i d’uns assassinats que, més d’una vegada, s’han convertit en autèntiques obsessions.

    Jordi Rovira

    Els morts mai són fotogènics, però sovint són notícia. En els darrers anys, la cobertura d’atemptats o de la pandèmia de la Covid han deixat clar que molts ciutadans no desitgen veure els cadàvers de la gent que pertany al seu entorn social i cultural, mentre que no s’alteren tant quan són cossos sense vida de països llunyans. El debat entre el dret a la intimitat i el dret a la informació es veu alterat pel tabú a la mort, per una hipocresia social i, també, per una certa infantilització d’una societat que fotografia a totes hores amb el mòbil encara que, després, quan té lloc una desgràcia, critica les fotografies que expliquen el que està passant.

    Marga Durá

    Enguany, Catalunya Informació celebra el trigèsim aniversari en un panorama periodístic canviant en què els mitjans de comunicació clàssics busquen adaptar-s’hi, en un context ben diferent, per no perdre’n l’essència. En un moment donat, van ser innovadors, quan eren necessaris perquè hi havia demanda d’informació, però la truita s’ha girat i ara lluiten per mantenir el prestigi i la utilitat en una època en què, gràcies a la tecnologia digital, tenim informació a tot arreu i a totes hores.

    Francesc Ponsa

    En els darrers anys, els pòdcasts s’han convertit en tot un fenomen amb nombroses derivades. Una d’aquestes és ser una plataforma que permet realitzar una investigació periodística. I és que són de fàcil accés i producció, es poden compartir ràpidament i aconsegueixen arribar a audiències joves. Molts mitjans de comunicació tradicionals estan produint pòdcasts d’investigació amb un gran resultat d’audiències i de descàrregues. La clau de l’èxit d’aquesta fórmula són el temps i la dedicació, la implicació del periodista amb la història i també emprar una veu pròpia que enganxi els oients.

    Elisabet Carvajal

    Els principis de la Programació Neurolingüística no estan exempts de polèmica. Les seves tècniques, de vegades, es vinculen al control mental i a la manipulació, però també hi ha força unanimitat a alertar que no compta amb evidència científica que avali mètodes o resultats. No obstant això, després de cinquanta anys, la disciplina resisteix la llarga ombra de la pseudociència, guanya adeptes més enllà de l’autoajuda i les seves tècniques de comunicació es despleguen en molts àmbits. “La no comunicació ja és comunicació” diuen des d’aquest enfocament, que incideix en el poder de la paraula per modelar el pensament i el món que ens envolta. 

    Adrián Caballero

    Estar pagant per una plataforma d’entreteniment en línia, com pot ser Netflix, HBO o Spotify, incrementa les possibilitats de subscriure’s a un mitjà informatiu. Aquesta és una de les dades més destacades d’un estudi elaborat per la Universitat d’Oxford. Tenint en compte que hi ha moltes més llars amb un servei de streaming que subscripcions a mitjans, com pot la indústria periodística aprofitar aquesta tendència? La resposta passa pel poeta Antonio Machado, que recordava que cal no confondre valor i preu.

    Adrián Caballero

    Fa mesos que els mitjans tradicionals, els anomenats legacy media, han apostat amb nitidesa per un model de negoci basat en les subscripcions. Segueixen, així, la línia marcada per nadius digitals com ElDiario.es o l’ARA. En aquest sentit, per tal de guanyar-se la confiança dels subscriptors, els temes propis i, sobretot, el periodisme d’investigació tornen a un lloc preferent en les decisions editorials. El soroll de les xarxes socials i les limitacions de la llei de transparència en són els principals topalls.

    Susana Pérez-Soler

    Als Estats Units hi ha un fenomen en auge: l’economia de creadors, persones que generen ingressos a partir de la creació i de la distribució de continguts al voltant d’allò que els apassiona. Tot i que la tendència arrenca abans de la pandèmia, el coronavirus n’ha estat un punt d’inflexió: hi ha gairebé cinquanta milions de creadors independents a tot el món. A casa nostra, Ibai Llanos és el màxim exponent d’aquesta tendència. A primer cop d’ull, tot són avantatges. Tanmateix, la dependència de les empreses tecnològiques, la salut mental dels creadors i la concentració dels beneficis en poques mans són els principals reptes d’aquesta economia emergent.

    Jordi Rovira

    La invasió d’Ucraïna està deixant moltes víctimes mortals, ferits i un gran nombre -milions- de refugiats. Però també hi ha un altre tipus de víctimes, les mediàtiques. Ens referim, a grans trets, a milions de ciutadans russos que consumeixen la desinformació del Kremlin i que desconeixen el que en realitat està passant al país veí. En aquest article, tant periodistes que coneixen bé la història de l'ex-Unió Soviètica com professionals de la informació que han cobert aquest conflicte, reflexionen sobre la propaganda i les mentides llançades per Vladímir Putin i els seus. És la guerra contra el periodisme.

    Jordi Rovira

    D’una joventut amb poques perspectives a guanyar el Pulitzer. La trajectòria vital i professional d’Emilio Morenatti és la d’algú que ha treballat de valent, que ha defugit els inconvenients amb les eines de què disposava i que s’ha marcat reptes constants. Tres dècades després dels seus inicis, aquest fotoperiodista mira enrere i veu aquell xaval del qual va escapar, quan encara no podia ni imaginar el que el futur li oferiria.

    David Meseguer

    Tot i l’absència de lluita armada, la complicada convivència entre unionistes i republicans és el principal indicador que el conflicte polític segueix latent. Una polarització de la societat que afecta tots els aspectes de l’esfera social, també el mediàtic. En aquesta conjuntura, periodistes i mitjans d’Irlanda del Nord acostumen a seguir el mateix patró sectari que abans de la signatura dels acords de pau de 1998. Tot i alguns avenços, com donar més veu a les víctimes, aspectes com la tria de les fonts o l’ús del llenguatge van en consonància amb una línia editorial enfocada a defensar els interessos de les respectives comunitats.

    David Meseguer

    Tot i l’absència de lluita armada, la complicada convivència entre unionistes i republicans és el principal indicador que el conflicte polític segueix latent. Una polarització de la societat que afecta tots els aspectes de l’esfera social, també el mediàtic. En aquesta conjuntura, periodistes i mitjans d’Irlanda del Nord acostumen a seguir el mateix patró sectari que abans de la signatura dels acords de pau de 1998. Tot i alguns avenços, com donar més veu a les víctimes, aspectes com la tria de les fonts o l’ús del llenguatge van en consonància amb una línia editorial enfocada a defensar els interessos de les respectives comunitats.

    Josep Maria Figueres

    L’estiu de 1966 va sortir Tele/Estel, la primera publicació impresa en català a l’Estat que no depenia de l’Església després de la Guerra Civil. Va ser una gran fita que va durar quatre anys, tot i alguna interrupció. El problema d’aquest setmanari és que, malgrat les signatures de prestigi que omplien les planes, no va aconseguir el tremp periodístic ni la coherència ideològica necessària i es va veure incapaç d’aixecar el vol, amb unes pèrdues econòmiques que van llastrar el projecte. Per tot plegat, Tele/Estel va acabar sent la “crònica d’una mort anunciada”.

    Marga Durá

    A noranta-dos anys, Horacio Seguí és un dels grans noms de la fotografia catalana i espanyola. Malgrat que es va especialitzar en la fotografia esportiva, també va immortalitzar altres àmbits com el musical i el polític. I va ser dels que va defensar, amb convicció, els drets d’autoria del col·lectiu. El seu valuós llegat és la crònica d’una època i per això el Col·legi de Periodistes va preparar una exposició sobre l’obra d’aquest veterà de la professió que manté intacta la pulsió que l’empenyé a treballar intensament. “Segueixo sent fotoperiodista”, assegura.

    Sonia Castelló iTorà

    El Pla Hidrològic Nacional que va planificar el Govern espanyol de José María Aznar fa vint anys va suposar l’inici d’un potent moviment social de defensa de les Terres de l’Ebre que va arrossegar el periodisme ebrenc a una de les seues millors èpoques, tant pel que fa a recursos com a producció de notícies d’abast nacional. Però anys després, les diferents crisis econòmiques, sobretot, els nous reptes digitals i la pèrdua de força mediàtica de la lluita antitransvasista han posat el periodisme del sud de Catalunya en una situació delicada.

    Jordi Pacheco

    Fundada en ple franquisme per un grup d’intel·lectuals d’arrel cristiana, El Ciervo ha sortit ininterrompudament des de l’any 1951. Fent honor al seu nom, que prové d’un salm (“Com el cérvol busca les aigües vives, la meva ànima et busca a tu, Senyor”), aquesta revista de pensament i cultura té el costum d’anar per lliure moguda pel desig de satisfer la set de coneixement i l’assossec. Així, amb esperit inquiet i sense renunciar al bon humor, va fent anys lluitant contra tots els obstacles gràcies al suport i a la fidelitat de lectors, d’amics i de subscriptors, en un món poc propici a les empreses periodístiques tradicionals.

    Francesc Ponsa

    Disset anys després d’un inici incipient, el podcast en català viu actualment una segona joventut a conseqüència de la irrupció de joves creadors que fan productes de gran qualitat i d’èxits com la sèrie de Carles Porta a Catalunya Ràdio o el fenomen de La Sotana. Tot i que la salut del podcàsting en la nostra llengua és bona, cal tenir en compte que existeixen amenaces com la discriminació del català per part de les principals plataformes de distribució de continguts o l’adopció del castellà per part dels creadors per assolir més oients.

    Adrián Caballero

    Segons el Digital News Report 2021, Espanya és el segon país del món on més gent consumeix podcast. Aquest nou format no només atrau cada cop més audiència, sinó també més creadors. Molts d’ells comencen com un hobby, però més d’un ha demostrat que el podcàsting pot ser, per si mateix, un negoci profitós. Sigui per la via dels patrocinis, dels models freemium o amb podcasts directament de pagament, no cal tenir grans audiències i la clau passa per mantenir un enfocament temàtic i d’estil molt concret.