La fatiga informativa i l’abandonament del consum de notícies empenyen els mitjans de comunicació a buscar noves fórmules per atraure la ciutadania. Els darrers anys, una de les tendències que ha agafat més força és el periodisme constructiu, que proposa informacions que explorin amb rigor solucions de futur amb l’objectiu d’enfortir la relació amb les audiències i generar oportunitats de negoci. Els que s’hi dediquen destaquen, entre els principals avantatges, el paper de la professió com a motor de transformació social. D’altra banda, als detractors els preocupa que focalitzar-se en les notícies positives narcotitzi la societat i que el periodisme acabi convertint-se només en un exercici d’activisme enfocat al màrqueting de bones causes.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
Enguany celebrem els 100 anys de l’arribada de la ràdio a casa nostra, però quan es parla dels orígens d’aquest mitjà de comunicació no és fàcil conèixer els detalls del que succeïa a les redaccions i els estudis dels anys vint i trenta del segle passat. Una de les principals fonts d’informació són les revistes radiofòniques que editaven les mateixes emissores. Publicacions com Radio Barcelona, de la cadena del mateix nom, o Catalunya Ràdio, de Ràdio Associació de Catalunya, ens permeten introduir-nos en la ràdio d’una època tan diferent com convulsa i llunyana.
La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
Fidel Castro, Grace Kelly, Casius Clay, Dalai Lama, Nelson Mandela, Orson Welles, Gabriel Garcia Márquez o Josep Pla són alguns dels milers de personatges a qui va entrevistar Joan Armengol, veterà periodista que el pròxim 17 d’agost farà 90 anys. Ens rep en cadira de rodes en una residència geriàtrica, on fa uns anys que s’està, a tocar de l’Hospital de Sant Pau. Té la veu cansada per l’edat, però manté intactes els records d’una trajectòria que exemplifica, millor que ningú, la història de la ràdio, un mitjà que a casa nostra compleix un segle i al qual Armengol va dedicar bona part de la seva vida.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
Entre 1907 i 1917, Feminal, dirigida per l’escriptora i periodista feminista Carme Karr, es va convertir en la primera revista per a dones que va veure la llum a Catalunya. Un disseny modern i impactant, una presentació atractiva, un intel·ligent i constant ús de la fotografia, a més de la col·laboració d’escriptores i artistes, van convertir-la en una alenada d’aire fresc dins el resclosit món de les lectures dirigides al públic femení de l’època. De periodicitat mensual i com a suplement de La Ilustració Catalana, els continguts no eren els de consum habitual d’aquell temps, sinó que n’obrien el ventall temàtic. Per fi eren dones les que s’adreçaven a les dones.
Cròniques del fang. Quan els diaris van donar veu als barris. Barcelona (1966-1983), escrit per Jaume Fabre i editat per l’Ajuntament de Barcelona, en col·laboració amb Edicions Clariana, repassa amb un munt de fonts i amb tot tipus de detall la feina dels periodistes que, a final del franquisme i a principi de la democràcia van oferir, amb la complicitat dels veïns de Barcelona, una informació compromesa i de denúncia de la realitat precària i desconeguda que vivien els barris de la ciutat. En aquestes pàgines, reproduïm el pròleg del llibre, escrit per l’històric activista veïnal Andrés Naya.
Els pòdcasts estan de moda i se’n parlarà en els anys vinents. Un fenomen que no para de créixer i que arrela en diferents àmbits, entre aquests l’empresarial. Per això, últimament, creixen, i cada cop més, els pòdcasts corporatius o branded podcasting, ja que les marques veuen en aquest format una manera distesa i atractiva d’arribar al públic potencial. En aquest article –valorat com el millor del Report del darrer trimestre de l’any passat–, es repassa aquesta nova estratègia comunicativa dins del món de l’empresa.
L’efecte Pigmalió es refereix a com les expectatives d’uns altres influeixen en el nostre comportament, en definitiva, en la nostra vida. La idea del metavers, encara en construcció, amb grans reptes tecnològics potser insalvables, ha esdevingut des del juliol de 2021 un fenomen d’impacte social i econòmic sense precedents. A la ciència-ficció proliferen metaversos i hiperrealitats, però esdevindrà el metavers de les grans tecnològiques en la profecia autocomplerta més gran de la història? En tot cas, la comunicació hi tindrà un paper clau.
En pocs anys, el món audiovisual ha canviat de pell i els hàbits dels ciutadans, també. El paradigma creat per Netflix ha generat un ecosistema en el qual les televisions convencionals han de competir. O bé s’hi adapten o desapareixeran per culpa d’unes plataformes que permeten triar enmig d’una oferta massiva sense horaris marcats. En aquest entorn emergent i competitiu, la llengua catalana quasi no apareix enlloc. Per això, des de la Xarxa Audiovisual Local i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ja han preparat les seves OTT amb l’objectiu de posicionar-s'hi, de recuperar quota de mercat i de seguir apostant pel català.
En un temps en què el contingut, sobretot sèries i pel·lícules, de les plataformes en streaming acaparen bona part de les converses, on queden les notícies, fruit del periodisme que informa de l’actualitat? A les cadenes de televisió, s’adonen que les audiències dels informatius estan baixant i per això fan mans i mànigues per adaptar-se als hàbits dels més joves, acostumats a escollir el que volen i quan ho volen. En aquest nou context, en què hi ha una major atomització i ganes d’interactuar, la petita pantalla s’imposa quan es viuen moments històrics, en canvi, la resta del temps és una cursa per aconseguir captar l’atenció d’uns espectadors que ara s’informen de manera diferent.
Els serveis de vídeo en streaming ja no són únicament una plataforma per a mirar pel·lícules i sèries, sinó que també inverteixen a produir contingut. Això els col·loca en competència directa amb la televisió tradicional. Tanmateix, la inflació ha fet inviable el model d'abonament a diverses subscripcions. Molts usuaris s'hi donen de baixa i s’accentua la competència entre plataformes. Una mesura per pal·liar la pèrdua de subscripcions és la publicitat, fet que les televisions tradicionals veuen amb recel per por a perdre la seva porció dels pastís publicitari. La batalla està servida.
Saber quantes vegades una fotografia ha estat emprada sense demanar permís al fotoperiodista que l’ha creada és gairebé impossible. Al mateix temps, els professionals asseguren que la vulneració dels drets d’autor, es produeix molts cops i que la resposta –via reclamació al mitjà o denúncia– els demana tant de temps i tants de diners que gairebé no val la pena. Malgrat que se senten desprotegits, exploren alternatives per reclamar, de manera efectiva, que se’ls pagui per la feina.
La periodista Anna Murià és una de les plomes més prolífiques de casa nostra, però segueix sent una desconeguda per a molta gent. Ha passat a la història com la primera dona que va dirigir una capçalera catalana, tanmateix va ser molt més que això. I, com molts dels seus coetanis, va haver d’exiliar-se. Això, unit al fet que durant anys visqués a l’ombra del marit, l’escriptor Agustí Bartra, van invisibilitzar-la. En aquestes pàgines reproduïm el reportatge publicat al Report.cat, considerat el millor del tercer trimestre de l’any passat, en el qual es repassa la vida i obra de Murià.
Durant les darreres dècades, la comunicació eclesial ha experimentat un procés de professionalització que l’ha portada a estar més en concordança amb les demandes de transparència i d’immediatesa de la societat i dels mitjans de comunicació. No obstant això, la no sempre encertada gestió de crisi per part d’algunes de les seves institucions demostra que la credibilitat de l’Església va lligada a la necessitat de seguir avançant cap a una cultura comunicativa integral que encara és lluny d’assolir.
La noia de Portbou, l’assassinat de l’Helena Jubany, el crim de la Guàrdia Urbana són casos que la sèrie Crims, de TV3, ha popularitzat i que, anteriorment, havien estat abordats pels periodistes de successos. Però, quina frontera hi ha entre el periodisme de successos i el true crime? Com és la feina d’un periodista de successos? I per què, darrerament, vivim una autèntica eclosió de llibres, pòdcasts i sèries relacionades amb històries de crims reals? Per saber-ne més, posem llum sobre el paper.
Quan a mitjans dels vuitanta, la Tura Soler va començar a cobrir successos a El Punt, no s’imaginava que quasi quatre dècades després seguiria a la mateixa capçalera i s’hauria convertit en un referent d’aquest tipus d’informació gràcies als articles i treballs com El Pantà maleït (La Campana, 2021). A Santa Pau, on va néixer i on segueix vivint, ens trobem a Can Pauet, el bar del poble. I allà, enmig del brogit tranquil d’aquesta vila medieval de la Garrotxa, parlem dels primers passos en la professió i d’uns assassinats que, més d’una vegada, s’han convertit en autèntiques obsessions.
