Arxius contra l'oblit

XAVIER MARTÍ

La Comissió Sèniors del Col·legi de Periodistes va signar un acord de col·laboració amb la Fundació Moret i Marguí a mitjan gener. L’objectiu de l’acord és incentivar, recuperar, conservar i catalogar els llegats personals i professionals dels periodistes catalans.

Per part del Col·legi, el conveni forma part del projecte de recuperació de llegats impulsat des de la Comissió de Sèniors i del Centre de Documentació Montserrat Roig (CDMR). La preservació de la memòria professional és un dels objectius estratègics del CDMR dintre el pla 2012-2014. Per tot això, des del Col·legi s’ha començat a col·laborar amb organitzacions que treballen en el mateix sentit per sumar esforços i generar sinergies, com és el cas de la Fundació Moret i Marguí, entitat privada que es dedica a la recuperació de memòries i llegats i que ja porta alguns anys treballant en l’àmbit periodístic. “La nostra voluntat és sensibilitzar a la professió perquè no es perdin els llegats dels col·legiats”, afirma Montserrat Rius, coordinadora de la Comissió Sèniors. Per això, explica, es demana la donació dels llegats.

En aquest sentit, el Col·legi ha iniciat el projecte del fons documental de llegats professionals dels col·legiats en el CDMR, que busca crear un espai físic i virtual on es puguin conservar i catalogar els llegats i les memòries dels periodistes, de manera que se’n pugui fer difusió. Per això s’ha creat un grup de treball dintre la Comissió de Sèniors per avaluar les diferents propostes de donacions de llegats. En aquest sentit ja s’està treballant amb una prova pilot de la col·legiada Maria Dolors Massana, que ha ofert el fons del seu marit, Carlos Nadal, mort el 2010. Una prova pilot que permetrà crear les bases del conjunt del projecte.

“Els objectius principals del projecte són la preservació d’un fons, la creació d’un fons específic on trobar els diferents fons particulars, i la creació d’un catàleg col·lectiu en línia d’abast català”, afirma Carme Teixeiro, documentalista i responsable del CDMR. Teixeiro recorda que altres arxius ja preserven llegats de periodistes, com el de l’Arxiu Municipal de Girona o el de l’Arxiu Tarradellas de Poblet. Aquest últim disposa dels fons de Carles Sentís i Ramon Barnils.

Converses amb l’Arxiu Nacional

La intenció del Col·legi de Periodistes és que la futura col·lecció de llegats de periodistes estigui, preferentment, unida en un arxiu. La primera opció del Col·legi és l’Arxiu Nacional de Catalunya, que actualment ja disposa en els seus fons de diferents llegats de professionals de la informació. Un altra objectiu és crear un catàleg col·lectiu bibliogràfic automatitzat consultable en línia i d’accés obert que unifiqui tota la professió dels diversos fons dels diferents arxius catalans. Per aconseguir aquesta fita, a finals de febrer els responsables de la Comissió i del CDMR van tenir una primera reunió amb els tècnics de l’Arxiu Nacional. La trobada va ser molt fructífera fins al punt que ja estan treballant en l'elaboració d'un conveni.

“El que seria ideal, –assegura Montserrat Rius– és que l’Arxiu Nacional de Catalunya, com a capdavanter dels arxius catalans, assumís ser el dipositari d’un projecte com aquest. I tant de bo es crees un fons de periodistes propi, així com un catàleg col·lectiu”. Paral·lelament, la Fundació Moret i Marguí està pendent d’un acord –genèric, no tan sols centrat en el cas dels periodistes– amb la Conselleria de Cultura.

Material recuperat

En el moment de la signatura de l’acord entre el Col·legi i la Fundació Moret i Marguí, aquesta entitat ja havia recuperat l’arxiu de tres periodistes destacats. Es tracta dels llegats de José Fernando Aguirre, Juli Bou i Salvador Escamilla. Ells o els hereus han cedit els respectius arxius personals perquè puguin ser consultats a l’Arxiu Nacional de Catalunya o a la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra.

El de Juli Bou, per exemple, permet mostrar l'evolució d'un tipus de periodisme que ha canviat força amb el temps. “En aquella època, a la premsa del cor tothom anava de bona fe. És ara que els personatges són molt diferents, amb la televisió tot això s’ha espatllat”, explica Juli Bou, que va ser director de la revista Lecturas des del juliol de 1956 fins al 1995.

Juli Bou i Gibert és nét del germà d’un dels fundadors, el 1909, de la Sociedad General de Publicaciones, que el juny d’aquell mateix any editava el primer número de la revista El Hogar y la Moda. Es presentava com “la primera revista femenina española” i era de periodicitat trimestral.

L’èxit de la publicació va fer que, anys més tard, l’empresa passés a denominar-se “El Hogar y la Moda, SA (Hymsa)”. Es publicaven diverses revistes, llibres infantils i “per a dones”, novel·les, diccionaris i obres de divulgació. El juny de 1921, essent directora de la revista insígnia la periodista María Luz Morales, apareixia Lecturas, amb el subtítol “Suplemento literario de El Hogar y la Moda”. Hi col·laboraven escriptors i dibuixants coneguts a l’època. Mensual, cent pàgines, bona presentació, gran nombre d’il·lustracions i autors coneguts barrejats amb noms novells la van convertir en una de les revistes de referència per a les llars benpensants.

Es va mantenir, amb alts i baixos, fins a la Guerra Civil, quan els tallers van ser confiscats i part de l’editorial, cremada. La revista tornà a sortir, quinzenal, el 1941 essent-ne director Javier Gibert Porrera fins al 1956. “A mi em van fer estudiar periodisme i, com que tenia el carnet, per reial decret familiar i perquè des de Madrid no posessin algun franquista i algú de fora la família, l’1 de juliol d’aquell any me’n vaig fer càrrec”, explica Juli Bou.

Bou, que va començar com a primer delegat a Catalunya de l’agència Europa Press, recorda com va llogar una avioneta per portar les fotografies del casament de Fabiola de Bèlgica, tot revelant-les en el mateix aparell. “M’aplico més mèrits per altres coses que per Lecturas. Si treballaves, era molt fàcil”, admet. Es va jubilar el 1995, al cap de quaranta anys d’haver-ne agafat les regnes. “Ara no en vull saber res”, conclou. Quasi vint anys després de la seva jubilació, els membres de la Fundació Moret i Marguí estan treballant amb el material que Bou els ha cedit.

De Madrid... a Barcelona

El segon dels arxius que s’ha aconseguit preservar és el de José Fernando Aguirre i és ben diferent del de Bou. Aguirre va néixer a Madrid el 1917 però era originari d’una família basca que es relacionava amb l’aristocràcia i la noblesa tot i que mai no va voler aclarir-ne aquestes relacions. A la capital de l’Estat, la seva família i ell mateix, formaren part d’alguns dels cercles literaris més destacats. Posseïdors d’una bona biblioteca, va entrar en contacte amb Eugeni d’Ors.

Durant la Guerra Civil, va ser oficial a l’exèrcit republicà al front de la Sierra de Madrid. Al cap d’un temps, va desertar i posteriorment se’l va trobar a Sant Sebastià, feu franquista i on s’havien refugiat milers de persones favorables als colpistes. Segons explica el seu gendre, Angel Morán, periodista retirat que actualment exerceix de professor d’Història, “en acabar la guerra, un periodista el porta a dirigir un diari del Movimiento a Albacete ( La Voz de Albacete) i, posteriorment, al de Zaragoza ( Amanecer). Després va estar un temps a El Alcázar de Madrid”.

Josep M. Cadena, memòria viva del periodisme català, recorda com “Aguirre se sentia defraudat perquè sempre tenia “la revolución pendiente’. Era escèptic i crític, i la seva crítica va anar augmentant perquè era un home que “pensava” i veia que allò no podia funcionar. No era anti-Franco però no era un immobilista”. “Era un home que en relació al Movimiento, els era problemàtic”, recorda.

El 1955, es trasllada a treballar a Barcelona. Primer a Solidaridad Nacional i, després, al vespertí La Prensa, ambdós del Movimiento. Tot i estar en aquests diaris, el 1965, el Ministerio de Información el va enviar un any a Rabat i al Caire, des d’on trameia cròniques. El 1970, va començar a treballar a Tele-Exprés i, més tard, a El Noticiero Universal, on es va jubilar el 1988. Va ser professor a l’Escola de Periodisme de l’Església i a la Universitat de Navarra.

Aguirre va morir l’octubre de 1996. “El seu despatx estava ple de papers –explica Moran– i molts van desaparèixer. Quan la meva dona [filla d’Aguirre] i jo vam buidar el pis, uns tres mesos després, vam rescatar de la pols els que hi havia. Eren milers d’articles i manuscrits que vam posar en dues maletes ben tancades. I allà s’han estat fins ara, que ho hem cedit. També hi ha algunes fotografies d’actes diversos on surt ell. Les hem deixat perquè si algú l’estudia, que pugui posar una cara al personatge. Però tot està per catalogar”. Aquesta tasca de catalogació tindrà lloc a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra.

Més que una veu

Juntament amb el de Bou i Aguirre, un altra arxiu que algun dia podrà ser consultat és el del polifacètic Salvador Escamilla, que va exercir de presentador de ràdio i televisió, de cantant, d’actor, de doblador de musicals i d’activista. Segons la seva vídua, la periodista napolitana Elena Imparato, “el més important d’ell no és el professional sinó la persona, perquè sempre ajudava sense demanar res a canvi. Ha transmès molts valors: deia que un home ha de servir al seu país”. “Cedeixo tots els documents perquè és el que ell voldria”, admet. Bona part d’aquesta documentació són cintes amb entrevistes.

Salvador Escamilla i Gómez (Barcelona 1931-2008) havia començat a treballar en una fàbrica de botons i com a ceramista al barri de Sarrià. Anys després, el que va ser un dels grans impulsors de les emissores locals, es va inventar el programa Radioscope. I per allà van passar joves cantants que després tindrien molt a dir en la música del país i grans noms de la cultura. El matí del 13 de gener de 1963, s’escoltà a l’emissora eaj-1 Radio Barcelona una sintonia que, entre altres coses, deia: “Radioscope, amigos, es actualidad / Radioscope, senyora, es felicidad (...) traigo mil canciones, premios y una estrella”. Un programa que començava amb aquell ja mític “Bon dia, Catalunya!”.

Amb tot, “no era lliure de convidar a qui volia. Per entrevistar polítics, havia de demanar permís”, recorda Imparato. “El 1970, va marxar de Radio Barcelona bastant ràpidament perquè li exigien que parlés en castellà”, explica la seva vídua. Immediatament, va passar a Radio Miramar, on s’hi va estar fins al 1981. Després vindrien Ràdio Rubí, Catalunya Ràdio, Ràdio 13 i Ràdio Arenys. “Ell creia molt en les ràdios locals, en la proximitat”, recorda Imparato. Escamilla també va fer col·laboracions diverses i programes especials.

El 1968, va rebre el premi Ondas i el 1994 la Creu de Sant Jordi. “En Salvador –destaca la seva vídua– obria la porta a tothom, sense importar-li les capelletes. El seu reconeixement ha de ser més com a ciutadà que com a professional perquè feia les coses amb il·lusió, per pur altruisme”.