• Reflexions sobre un ofici sacsejat.

    4 octubre, 2012
    En un context convuls, de canvi constant, l’única sortida que ens queda és adaptar-nos-hi. Aquesta és una de les conclusions del parlament de Joaquim Maria Puyal que va tenir lloc el 25 d’abril al CaixaForum.En aquestes pàgines, reproduïm extractes de la inauguració de “Futur”.Reflexions sobre un

    Sota el títol “La transformació imparable del periodisme” i amb l’auditori del CaixaForum ple a vessar, el 25 d’abril, va començar “Futur”, el cicle de conferències mensuals que el Col·legi de Periodistes de Catalunya organitza –amb la col·laboració d’Asisa i ”La
    Caixa”– per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la institució.
    El cicle, com deixa ben clar el nom, té l’objectiu de reflexionar sobre el que depara a una professió que està canviant a marxes forçades en un context econòmic ben difícil.
    La primera sessió del cicle, però, es va allunyar de la clàssica inauguració convencional, ja que la intervenció del ponent principal (Joaquim Maria Puyal) va estar acompanyada per la presència i participació tant del degà, Josep Maria Martí, com del director executiu i de comunicació de ”La Caixa”, Jaume Giró.
    En aquest parlament inicial, el degà va definir els dos convidats com a persones que “o bé han reflexionat sobre el periodisme o bé han viscut experiències que ens val la pena aportar en aquest debat”.
    L’acte es va centrar, bàsicament, en com en els darrers anys tant la crisi com el canvi del paradigma tecnològic –sobretot arran de la implantació d’Internet– estan transformant la professió periodística, un fet que segons Martí “crea incertesa, desorientació i està generant una problemàtica molt específica”.
    En el seu torn de paraula, Jaume Giró –que ha treballat en diferents mitjans de comunicació i que fa anys que es dedica a la comunicació corporativa– va voler expressar “unes idees breu i ràpides”. “La crisi econòmica, que ha portat la precarització dels mitjans i de l’ofici, la irrupció de les noves tecnologies i els canvis d’hàbits són factors que estan repercutint en la tasca periodística de manera radical. L’ofici de periodista, tal com l’hem conegut en els últims dos segles, s’està extingint. I nosaltres, els periodistes, no en parlem. Sembla que no passi res. És com si tinguéssim por a parlar-ne”, va advertir Giró.
    “El que passa a la societat –va prosseguir– afecta el periodisme, però no hauríem d’oblidar que el que passa al periodisme també afecta, i de manera molt directa, la societat. Tot el que hem construït trontolla sota els nostres peus, posant en perill la qualitat, la independència i la pluralitat de la comunicació. I amb això la bona salut democràtica del país”.
    “És el moment que la professió sigui conscient de la seva força i ajudi a condicionar –ne el futur. I que ho faci per bé”, va concloure Giró en el seu parlament.

    UN SALT ENORME

    Quan va prendre la paraula, Joaquim Maria Puyal –que a més de ser un dels grans referents del periodisme català també és doctor en Lingüística– va referir-se als canvis en els sistemes de transmissió de la informació al llarg de la història de la humanitat.
    “Al segle XX el salt ha estat enorme. I aquest salt, donat l’avenç tecnològic, també ha afectat la circulació de notícies i la capacitat del ciutadà d’intervenir en un territori que, fins ara, els professionals de la comunicació pensaven que era acotat”.
    “Però ara hi ha algú que no és periodista que té la capacitat d’anar pel món i explicar allò que veu en unes determinades plataformes que anomenem xarxes socials. El que ha passat és que aquell ciutadà anònim que rebia missatges ara també intervé en la promoció de missatges, també diu coses i es fa notar. I pot ser que tingui molts més seguidors que jo quan transmeto un partit de futbol”.
    “Ara bé, quan aquest ciutadà participa en l’àgora pública que són les xarxes socials, –va prosseguir– ningú no li demana cap requeriment. I així, aquestes persones no observen cap principi dels que podríem considerar que estem obligats a observar els que ens dediquem al periodisme. Principis relacionats amb l’ètica, amb no divulgar falsedats, amb no confondre informació amb opinió, amb no tenir la voluntat d’enganyar, etc. Principis que no són exigibles ni són principis d’observació pels que envien aquesta mena de missatges. I això ens situa en un espai nou que s’explica per un avenç extraordinari de la tecnologia”.
    ;“Davant d’aquesta situació, els empresaris veuen que no els surten els números com abans els sortien, que al costat de la premsa de paper hi ha una premsa gratuïta, que les quotes de pantalla que arribaven a un 30-35% ara amb prou feines arriben a un 12-14%, que la gent pot accedir a la Xarxa i que qualsevol cosa és pertot arreu. I tot això fa trontollar el negoci.
    I els que en surten sacsejats són els periodistes, els que són a dins de la capsa del negoci i que abans ja tenien un munt de condicionants”.
    “Davant d’aquesta situació de sacseig, què hem de fer els periodistes? Adaptar-nos-hi. Aquesta és l’única sortida. Adaptar-nos a les circumstàncies amb intel·ligència per fer que les nostres propostes siguin viables i competitives., naturalment, ajudar les nostres velles, renovades o noves empreses, perquè també s’hi adaptin. Perquè, per damunt de tot, el que hem de tenir clar, i hem de fer-ho tenir clar als nostres receptors, és que sense un periodisme més o menys lliure, responsable, identificat i capaç que avali la circulació de missatges, no està en joc la professió del periodista, ni el negoci de la indústria, el que està en joc és la democràcia”, va advertir Puyal.

    MITJANS NECESSARIS
    En aquest punt de l’acte, el degà va introduir el tema dels mitjans de comunicació públics. Giró va destacar que aquests “tenen un paper necessari, ineludible per a la societat, per a la democràcia, per a la cohesió social i la vertebració del país, però dimensionats adequadament”.
    Puyal va compartir aquesta opinió i va fer-se algunes preguntes. “Quin problema hi ha perquè no estiguin ben dimensionats? Per què hi ha milers de persones treballant a mitjans públics quan el podrien fer centenars de persones en un mitjà privat? Quin problema tenim els mitjans públics?
    Doncs que l’autonomia de la gestió professional es veu encotillada per la pressió dels administradors públics que massa sovint confonen la seva condició pública d’administradors amb la seva condició de persones que pertanyen a un partit polític”.
    “Un altre aspecte que pressiona –va prosseguir– és que, com que no hi ha un propietari que exigeixi uns resultats, podem anar augmentant el dèficit, tirant de veta. (...) Els mitjans públics catalans necessitem gent competent, capaç, que actuï amb la mateixa ambició professional que els mitjans privats.
    Perquè tota l’activitat dels mitjans audiovisuals i del periodisme escrit només té sentit en funció dels receptors”.
    “Els receptors som els que tenim dret que ens serveixin aquests mitjans. No ens interessa que uns altres facin negoci enviant-nos missatges que no ens serveixen. Ens interessa que la nostra inversió en comunicació sigui rendible i no que ens embadoquin mirant coses que, al cap i a la fi, no ens porten enlloc. La idea dels mitjans públics és la idea del servei i no pas del negoci pel negoci. Encara que el servei no vol dir la cosa avorrida, sinó atractiva, que ofereixi interès”.
    “El que passa és que els empresaris privats, als quals convé anar posant la bota sobre el coll de la pública, habituen l’espectador, particularment el de la televisió, a rebre el missatge de la banalitat, de la intranscendència, de l’estupidesa, de no sé quantes coses que no tenen cap interès. I això contradiu la idea essencial de divulgar missatges interessants. Aquest accent sobre el contingut és el que s’ha d’exigir tant als públics com als privats. El que passa és que els mitjans privats desvirtuen l’accent per la importància del rendiment econòmic i els públics per la importància de la pressió partidista dels polítics”.

    I EL FUTUR?

    Sobre el futur de la professió, Giró va admetre ser “una mica pessimista” pel que fa a la televisió. “Com a mitjà està molt abocat, de manera pràcticament irreversible, a ser el mitjà de l’entreteniment. Està perdent el pes tant de la credibilitat que, malgrat tot els canvis i avanços tecnològics, manté la ràdio. I, d’altra banda, la televisió també té el problema dels costos. En aquest moment més d’un 60% de la inversió publicitària és per a dues cadenes d’abast estatal amb un costos molt similars als de TV3”.
    “Sobre el futur dels diaris, –va prosseguir– no crec que s’acabin. Ara per ara, tenen una força a nivell de credibilitat i d’influència que encara no té Internet. La marca és molt important i la gent compra diaris. La gran crisi és d’ingressos publicitaris i d’unes estructures que estaven sobredimensionades i endeutades”.
    Per la seva part, Puyal va fer una reflexió en clau nacional. “ En el cas de Catalunya, els que ens entenem en català i tenim aquest univers simbòlic que conforma la nostra identitat col·lectiva, això implica una diferència entre nosaltres i els altres. No vol dir que siguem millors o pitjors, sinó que tenim suficients elements per constituir un grup”.
    “La pregunta és: quantes televisions usen aquests símbols nostres? Quantes expliquen les coses en funció de les nostres claus i referències? Quantes parlen en la nostra llengua? Quantes ens expliquen el que ens amoïna? I qui ha de defensar aquestes televisions que parlen en la nostra llengua i de les nostres coses? Qui ha de defensar-nos d’aquesta allau de missatges que ens ve de fora que ens colonitza simbòlicament? És una colonització diferent. No ve per les armes, és molt més discreta, però és un degoteig diari. I això és una pura constatació de la realitat i està dit amb la fredor de l’observador científic”.
    “Les televisions tant vistes –va continuar– no tenen aquesta aproximació amb la nostra realitat quotidiana. Per això penso que la ciutadania ha de fer una defensa dels mitjans que els serveixen amb les seves claus, amb les seves referències i amb els seus continguts”.
    Puyal, però, va admetre desconèixer què li espera a la professió en el futur. “El que sé és que, des del meu punt de vista inconformista, no podem pensar que allò establert com a clàssic, la inèrcia, durarà tota la vida. Ens han sacsejat el negoci i la societat. Tot plegat ens situa en un nou paradigma. Sobreviurà qui tingui la capacitat d’adaptar-s’hi, d’imaginar el futur i d’intervenir sobre les idees dels industrials i d’ocupar espais en les plataformes mediàtiques. I això vol dir canviar el xip, plantejar la vida d’una altra manera. A nivell global, doncs, l’única sortida és la capacitat que tenim d’espavilar-nos, de ser polivalents en aquesta situació multimediàtica. I, naturalment, fer-nos necessaris, imprescindibles, perquè la gent ens vingui a buscar, perquè ens creguin perquè els donem informacions contrastades a través de la plataforma que sigui. Perquè les coses que els diem els siguin útils. I perquè estan dites per algú expert, honrat, competent que, a més a més, és rigorós i mereix la confiança dels receptors”.
    “I si convé hem de fer el que calgui per trencar les cotilles clàssiques que ens situen irremeiablement en una posició de desencís i pessimisme en la qual no avançarem. Només podem avançar si tenim un punt d’audàcia i si entre tots plegats ens consolidem com a grup i superem les diferències que tant mal ens han fet tantes vegades dintre la professió”.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari