"Em sento un lluitador"

De la teva joventut has dit: “Era un niñato ressacós”, “em vaig emportar moltes hòsties” i “vaig aprendre a sobreviure al carrer”. Tan dur era Jerez de la Frontera?

La paraula no seria duresa. La meva joventut era una època amb poques perspectives. Jugàvem enmig dels enderrocs i improvisàvem les joguines. El sou del meu pare era el d’un policia nacional ras, a casa érem quatre nens i teníem pocs recursos. Des que tenia tretze anys, cada any feia la verema, dos mesos de treball intens al camp.

A una edat que no ho hauries de fer.

Efectivament. Però era l’única manera d’aconseguir diners per comprar-me el que volia i em va donar una perspectiva molt interessant per entendre el que és treballar dur. Al mateix temps treballava de delineant, feina que no m’interessava gens. En canvi, m’interessava el que va començar a estudiar el meu germà –Imatge i So, uns estudis nous– i el laboratori fotogràfic que teníem a casa perquè ell revelés les còpies de les pràctiques. Allò va ser l’inici. En aquella època no m’atreia absolutament res. No tenia cap perspectiva.

A quina edat vas començar algun tipus de perspectiva? Quan amb divuit anys treballes a El Periódico de Guadalete?

Jo allà ja veig el futur! El que passa és que mai m’he sentit fotògraf. Fins i tot ara em costa molt entendre que soc fotògraf. Jo el que em sento és un lluitador allà on em posin.

De jove treballes a EFE amb un ritme de feina frenètic. Aquest ritme també s’aguanta gràcies a experiències com la de la verema?

Hi ha una base de supervivència absoluta. Em van posar en un col·legi intern durant un any sencer i allà em vaig curtir. Allò era la llei de la selva. Allò va fer que el refús cap al col·legi fos encara més gran. Però vaig començar a fer còpies al laboratori per al meu germà i per a mi, i a revelar blanc i negre. Una vegada es va esfondrar un edifici i el meu pare va trucar al meu germà per dir-li que la policia buscava a gent sota les runes. Aquelles imatges, traient a uns obrers atrapats, són les primeres fotos molt bones del meu germà. I li compren a El Periódico de Guadalete. I segueix treballant-hi gràcies a les xivatades del meu pare. Comença a produir d’una manera tan bèstia que el truquen d’El Periódico de Jerez, més ben posicionat i amb més recursos. Llavors jo vaig a El Periódico de Guadalete per ocupar el lloc del meu germà. Diversos fotògrafs volien fer-se un lloc allà. Jo era l’últim d’arribar-hi, si bé no havia agafat mai una càmera i no tenia ni idea de fotografia.

Però la informació la tenies tu...

Tot i que no es va saber fins anys després, que era el meu pare que ens informava del que passava. Va arribar un moment que el meu germà i jo érem competència. Era una època divertida perquè el meu pare repartia aquelles xivatades. Si el meu germà aconseguia una portada, l’endemà me la donava a mi.

EFE et fitxa per a aquesta feina que fas a El Periódico de Guadalete?

EFE fitxa els Morenatti. I em diuen si me’n vull anar a Sevilla els sis mesos de l’Expo, el 1992. I ho accepto. Allà vaig poder demostrar el potencial que jo no sabia que tenia. Aquells sis mesos no vaig descansar ni un dia. Fins i tot quan no estava acreditat, hi anava. I sempre intentava fer quelcom diferent. Em vaig proposar tirar endavant tota aquella història en sis mesos. Que no hagués de retornar a Jerez.

I ho aconsegueixes.

I guanyo el Premi Andalusia de Periodisme per una fotografia que recull quan el banderiller Manolo Montoliu és mortalment banyegat a la plaça de toros de Sevilla.

Sempre dius que eres un kamikaze. El 1993, durant la crisi de Perejil, agafes una barca inflable i te’n vas a fotografiar l’illot. Ho fas per què si no ho feies tu ho faria un altre?

I per una qüestió de genètica. No em cal despertador. Em llevo abans de l’hora i adoro ser als llocs abans que ningú. M’encanta la meva feina pel fet de provar-me contínuament. No entenc això d’‘he nascut per ser fotògraf’. Ni de conya. Per mi la fotografia és un repte diari. Tot és canviant i no hi ha res preestablert.

Aquella barca inflable et dona rèdits importants. AP es fixa en tu i de cobrir Perejil passes, a l’any següent, a fotografiar la caiguda dels talibans. Veus que assumeixes nous reptes, coses que potser ni sabies que podies fer?

Mira, et donaré el titular: sempre m’he sentit un pringat. Primer per l’anglès i, també, pel tema acadèmic. Vaig anar a Kabul sense saber anglès. Envejava a qualsevol que parlés millor anglès que jo. No havia entès encara que aquest no és el valor. El valor és la constància en alguna cosa que persegueixes de manera ferma. El 2004 anava empotrat amb els soldats nord-americans i no entenia què passava. Al principi anava de pardillo, i això em salva. Els deia: ‘nois, el meu anglès és una puta merda, això no ho he fet mai i necessito la vostra ajuda’. I t’ajudaven. Si vas d’estrella, assumeixen que ho saps tot. Per això sempre m’he sentit un pringat. I a mesura que aprenia, em sentia més segur. Però segueixo amb les inseguretats que són les que, finalment, em salven.

El 2005, a l’Orient Mitjà, guanyes una menció d’honor per una foto d’un míssil sortint de Gaza en direcció a Israel, però també hi ha bombes que exploten a prop teu i un cop t’estàs quinze hores retingut per homes armats. Llavors ja estàs més bregat i saps que aquestes coses passen?

Quan ets en un lloc on passen coses importants i bèsties, on mor gent, saps que la fragilitat és d’una importància tal que l’experiència a penes et val. És una qüestió de sort. Els fotògrafs Tim Hetherington i Chris Hondros van morir per culpa de la metralla. No saps mai en quina direcció sortirà la metralla. I has de saber jugar amb aquesta fragilitat. Per què ara no vaig a aquests llocs? Perquè vull ser amb els meus fills. No ho faig perquè no hagin de créixer sense pare, sinó perquè vull ser amb ells! Quan feia  deu dies que era a La Palma fotografiant el volcà volia tornar i estar amb els meus fills. Per tant, voluntàriament ja no vaig a aquests llocs.

Parlem del dolor. Algun cop has criticat que les víctimes dels països pobres no tenen drets d’imatge com la gent d’aquí.

Hi ha coses que estan passant que haurien de ser un exemple perquè no tornin a passar. Jo, per exemple, he fotografiat a dones del Pakistan atacades amb àcid i les hi he posades un nom i un cognom. I he tingut malsons per això. Una de les normes bàsiques del periodisme és donar veu als que no en tenen...

...però no saps si això t’ha beneficiat a tu, però no a elles.

Es clar. Ha beneficiat a la causa. I a mi.

Però el seu entorn...

L’únic que m’alleuja és pensar que llavors el tema d’Internet no estava tan estès. A l’AP vam excloure aquelles fotos del Pakistan, encara que Internet és global. Ara estic més sensibilitzat. Actualment, es produeixen casos com les fotografies de nens i nenes d’aquests països, amb noms i cognoms, víctimes d’abusos i violacions, i que es venen en edició limitada a ambaixadors de certes marques.... Això em preocupa enormement. Ens estem aprofitant d’aquesta gent. No vull ni pensar que els meus fills fossin víctimes i servissin d’icona per al primer món.

Un dia, però, el dolor és el teu. El 12 d’agost de 2009 ets víctima d’un atemptat a l’Afganistan en què perds una cama. Em va sobtar una imatge on estàs a la llitera de l’hospital fotografiant-te la cama amputada. Per què fas aquella foto?

Per no penedir-me de no haver-la fet. Saps que estàs protagonitzant la teva pròpia història. El meu malson són les fotografies que no he fet. I en aquests casos, ni ho penses. Quan la porta hidràulica del vehicle surt volant, entra l’ona expansiva i s’emporta els que estan asseguts allà, mutilant-los, a mi m’amputa la cama, però em queden tendons penjant, i del cap em surt molta sang. El cotxe ha fet diverses voltes i la corretja d’una de les meves càmeres m’estreny el coll i quasi m’ofega. L’únic que queda al cotxe és un traductor afganès que és el primer cop que ve amb nosaltres i està acollonit. I li demano que em tregui la càmera del coll. Me la treu com pot. I li dic: ‘I ara, fotografia-ho tot’. No en té ni idea de fotografia, però comença a fer fotos i en una surto intentant recol·locar-me la cama. Se’m veu sagnant i amb la cama a la mà. Després vaig pensar: ‘per què li vaig dir que em fes fotos’? Doncs perquè alguna cosa havia passat i havia de fotografiar-ho.

Des d’aquell dia has cobert fets com la Primavera Àrab o la crisi de refugiats. La teva fotografia, arran de l’atemptat, és diferent en alguna cosa?

No és diferent, però hi ha un dolor molt bèstia darrere de cada foto. Menys d’un any després de l’atemptat, cobreixo la Primavera Àrab encara amb la ferida fresca. El monyó em sagnava. Havia de parar cada tres o quatre metres. Em podia haver quedat a casa, però no ho vaig voler. Cada foto d’aquestes té un dolor meu, personal. Tenen un valor de superació molt bèstia. Però la meva fórmula mai ha passat per fer un pas enrere. Quan estava sense la cama i caminava fatal, estava més pendent de què trepitjava que de la fotografia. Això ho vaig superar gràcies a caminar quilòmetres i quilòmetres i a aprendre a dominar la pròtesi.

El 2020, amb la pandèmia, treballes en condicions difícils i amb restriccions a hospitals, cementiris... Molts fotògrafs estaven indignats. Et vas emprenyar molt?

Sincerament, i amb tot el respecte cap als meus companys, no em vaig emprenyar. Ja m’ho esperava. Fins i tot m’estranyava que la policia ens deixés anar pel carrer. El braçalet ens va ajudar, era meravellós. Érem la policia, els sanitaris i nosaltres. I sabia que no ens deixarien entrar als hospitals. Val a dir que mai ens hi han deixat entrar. Abans de la pandèmia, quan hi havia saturacions a urgències, tampoc ens hi deixaven entrar. Llavors durant la pandèmia per què ens esquinçàvem les vestidures? Ens havíem de buscar la vida. Vaig evitar somicar i vaig mirar cap endavant. Tocava fer els carrers buits, els sense sostre, els aplaudiments als balcons, i deixar els hospitals per a quan ens deixessin entrar. Vaig ser pragmàtic. Vaig fer històries personals anant amb metges d’atenció primària, els únics que em permetien entrar a casa de la gent. I això em va començar a funcionar. Ho vaig fer abans que ningú, perquè la gent anava una mica perduda.

Després de voltar pel món i ser a llocs perillosos, guanyes el Pulitzer per unes fotos que fas a tocar de casa teva.  

Sí, sí. Encara no m’ho crec. Demana molta feina assimilar-ho.

Ja havies estat finalista el 2010 per la cobertura de la guerra de l’Afganistan com a membre de l’ap.

Però allò no em va posar tan catxondo perquè l’AP posava uns recursos tremends i hi havia uns fotògrafs meravellosos.

Aquí, en canvi, era una aposta personal, buscar-te la vida.

És clar. Quan era a la final amb el New York Times i Getty, em deia: “És absurd pensar que guanyaré. A qui li interessen uns vells de Barcelona?”. És molt bèstia. I li brindo a la meva dona que, mentre jo sortia cada dia, es va quedar a casa amb els nens fent de pare, de mare, de professora, etc. I també el brindo a les persones acollonides que em van deixar entrar a casa seva en moments de pura debilitat, de fragilitat.

I al guanyar un Pulitzer, com es controla l’ego?

Bona pregunta. Jo crec, tanmateix, que tenia més ego amb vint anys. Em creia que era el puto rei del mambo. He anat aprenent que realment no em mereixo tot això que m’ha passat perquè hi ha gent que té molt més talent, que són més bons fotògrafs. Crec que el meu únic mèrit és arribar als llocs i intentar fer-ho abans que ningú. La Palma n’és un exemple clar. Els periodistes no poden entrar, sota cap concepte, a la zona d’exclusió. Però m’hi he passat vint-i-cinc dies. I no puc dir com ho he fet. La Guàrdia Civil em buscava i no em trobaven. Escapisme pur. Jo hi entrava, feia les fotos i en sortia. Només deixava les meves petjades sobre la cendra.

La pandèmia, el volcà de La Palma.... El teu millor moment professional és gràcies a un munt de desgràcies.

Té aquest punt de contradicció. Però em passo pel forro els bonismes. N’estic fart que em posin a parir perquè he explicat una tragèdia i ho he fet bé. La societat on vivim es mereix una bufetada de realitat. I jo treballo per fer això.

Què queda d’aquell niñato ressacós de Jerez?

Una mescla de nostàlgia i d’indiferència de la persona de la qual vaig fugir. D’aquell niñato. No sé si ho he aconseguit. Hi ha una part niñata dins meu. Jo fujo d’aquella època que no m’interessava gens. No em va aportar gran cosa, excepte ser l’origen d’alguna cosa. Però faltaven valors. Veig l’educació dels meus fills o la que va rebre la meva dona, i m’adono que m’he hagut de refer bastant. Entenc perfectament els maleantes orgullosos del que són, però que tenen una falta de cultura, de coneixement, de bagatge, d’autocrítica. És un embolcall. I costa sortir de l’embolcall i reconèixer que has de reconvertir-te en una altra persona. Per tant, espero haver-me quedat amb el millor d’aquell niñato. Perquè hi havia molt postureig. Sentir-te que ets algú, quan en realitat ets un pringat, un mamarratxo. I vas creixent i t’adones que la vida és una altra cosa.