• En mans del fixer

    David Meseguer
    -
    27 gener, 2020

    Els atemptats terroristes del 2017 i el Procés han brindat la possibilitat a informadors catalans de treballar com a fixers. Producció, contextualització i traducció, són algunes de les funcions que periodistes del territori realitzen per a mitjans estrangers que cobreixen successos, principalment conflictes, amb ressò internacional. La supressió de moltes corresponsalies i l’aposta per cobertures curtes amb enviats especials, no sempre familiaritzats amb la llengua i cultura locals, en fan necessària la contractació. Fixers i periodistes aporten una mica de llum sobre aquest perfil professional clau i poc reconegut.

    Baderkhan Ahmad amb dos periodistes francesos durant la realització d’un documental per al canal Arte. Foto: cedida per Baderkhan Ahmad

    Falten tres hores per entrar en directe i en Samuel s’afanya a trucar a tots els timbres d’un portal del passeig de Gràcia. La televisió belga VTM amb qui treballa vol fer un stand up des d’un balcó amb vistes al cèntric carrer, que ja es comença a omplir de gom a gom. La cadena flamenca fa cinc dies que és a Barcelona cobrint la reacció ciutadana a la sentència del Procés i vol el millor tir de càmera per a una jornada en què han coincidit una vaga general i les Marxes per la Llibertat, que finalitzaran amb una gran manifestació pel centre de la capital catalana.

    “Mai m’havia plantejat fer de fixer fins que, l’1 d’octubre de 2017, em va arribar l’oportunitat”, explica Samuel Nacar, un fotoperiodista freelance de vint-i-set anys que alterna l’elaboració de reportatges amb feines de producció en el món audiovisual. Com ell, un bon nombre de periodistes catalans van començar a desenvolupar la tasca de fixer per a mitjans internacionals arran dels atemptats terroristes i del referèndum de 2017.

    “Una companya em va dir que la BBC necessitava un periodista local que treballés amb ells cobrint les protestes contra el turisme massiu a Mallorca. Les condicions eren força bones i de seguida vaig acceptar. El 16 d’agost de 2017, agafàvem un avió cap a l’illa i l’endemà vam haver de tornar cap a Barcelona a causa dels atemptats”, recorda Esperanza Escribano qui, des de llavors, actua com a productora local del mitjà britànic a l’Estat espanyol.

    Molt més que un traductor

    “Més enllà de parlar un bon anglès, valoren que siguis una persona resolutiva, coneguis bé la situació i el territori, i que tinguis una bona agenda de contactes”, destaca Núria Segura, qui durant dotze dies de l’octubre de 2017 va treballar com a fixer també per a la BBC aprofitant les vacances que tenia al Periòdic d’Andorra. “Va ser una oportunitat inesperada perquè potser tenim la idea que per fer de fixer cal ser en un país en conflicte”, assenyala la periodista.

    Durant el referèndum de l’1-O i els dies posteriors, la cadena britànica va arribar a tenir fins a quatre equips desplaçats a Catalunya, i cadascun d’aquests comptava amb la col·laboració d’un periodista local que, principalment, realitzava tasques de producció, contextualització i traducció.

    “El 2012, la BBC va tancar la corresponsalia a Madrid i, des de llavors, hi tenen un parell de col·laboradors que fan textos en línia i ràdio. Ara, també hi estic jo, que actuo com a productora local freelance”, indica l’Esperanza.

    Amb la supressió de moltes corresponsalies, els mitjans recorren cada cop més als enviats especials, no sempre familiaritzats amb la llengua i la cultura locals. “Un corresponsal fix abans es considerava un catedràtic en la matèria del país on estava destinat i no acostumava a recórrer a fixers perquè, fins i tot, podia ser humiliant. En canvi, ara un enviat especial no té aquests complexos, ja que sap que avui pot ser enviat a Polònia i demà passat a Ruanda”, destaca Christopher Tulloch, professor i director del màster en Periodisme Polític Internacional a la UPF.

    “Allò que els periodistes més aprecien d’un fixer és la gestió del temps, és a dir, acomplir la tasca encomanada en el període exigit”, explica Baderkhan Ahmad, un periodista kurd de Síria que treballa regularment amb mitjans com Bild, ABC News o el Daily Mail. “També valoren poder aconseguir històries exclusives o l’accés a persones complicades, i perquè això sigui possible has d’estar molt atent a l’actualitat, seguir les notícies i el desenvolupament dels esdeveniments, parlar amb moltes fonts i també pensar possibles escenaris del que pugui succeir a curt termini”, assenyala aquest jove de vint-i-un anys que va aprendre l’anglès i a treballar com a periodista de manera autodidacta al departament de premsa de les Forces  Democràtiques Sirianes.

    Predicció i reacció

    “Si saps què succeirà pots preparar-te ràpidament per organitzar-ho tot a nivell logístic i periodístic, i donar una bona resposta a les necessitats del periodista”, subratlla el Baderkhan, qui va adquirir experiència prenent imatges i gestionant xarxes socials al front de guerra contra l’Estat Islàmic a la ciutat de Raqqa.

    Natalia Sancha, que cobreix la situació a Síria i al Líban per a El País, destaca que per treballar amb la màxima seguretat possible cal una persona que conegui el terreny, la gent que hi habita i sàpiga detectar i evitar els riscs. Per a aquesta periodista andalusa resident a Beirut “és important que el fixer tingui nocions de periodisme perquè regions com Síria han estat mig segle sota règims dominats per sistemes de propaganda i de mitjans únics estatals”.

    En aquest sentit, Esperanza Escribano destaca que a banda de la traducció i de la producció, una de les tasques més importants és la de filtratge i fact checking. “Recordo que el dia dels atemptats va parlar-se d’una gran estampida de gent prop de La Rambla. Finalment, vaig poder comprovar que era una informació falsa. Durant l’1-O, també ens tractaven d’intoxicar amb propaganda perquè a vegades és fàcil enganyar l’enviat especial que no coneix la realitat d’aquí. Com a fixer, la teva funció és filtrar el màxim possible i contextualitzar”, explica aquesta madrilenya resident a Barcelona. Una opinió que comparteix la corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a l’Orient Mitjà, Txell Feixas. “Molts cops t’envien amb poc temps a un país que no has trepitjat mai i malgrat que estudies i segueixes l’actualitat, necessites algú que sigui d’allà i aquesta figura esdevé clau. Durant la preproducció de temes el fixer té una missió molt important que és dir-te si allò existeix o no és veritat, quan per exemple, d’una anècdota se n’ha fet una categoria”, afirma aquesta periodista catalana, que creu que un bon fixer et col·loca informativament dins d’una realitat que no és la que t’arriba a través d’altres mitjans.

    Una veu a tenir en compte

    En relació amb la tasca de contextualització, Samuel Nacar i Esperanza Escribano valoren molt positivament que els mitjans internacionals tinguin molt en compte la seva opinió. “Constantment, dono el meu punt de vista de com crec que evolucionaran els esdeveniments. Per exemple, dos dies després de la sentència del Procés, la televisió belga volia marxar. Els vaig dir que no podien fer-ho, ja que divendres eren les Marxes de la Dignitat i la vaga, i les protestes anirien en augment. No ho tenien clar, però finalment van confiar en mi i s’hi van quedar”, comenta el fotoperiodista.

    “Després estaven molt contents perquè van gravar tots els disturbis i van ser de les poques cadenes internacionals que ho van fer amb el seu equip i presentador propi. Van poder donar una versió dels fets amb material propi i sense la necessitat de recórrer a agències”, recorda el Samuel, satisfet. L’Esperanza destaca aquells moments “en què tot l’equip s’atura per escoltar-te”. La fixer també assenyala que sempre la fan partícip en el procés de revisió d’una peça abans que aquesta s’enviï a  la redacció.

    Periodistes i fixers també donen molta importància a ser propositius amb temes i a la capacitat de reacció davant imprevistos. “A l’Orient Mitjà, res és el que has previst i un bon fixer ha de tenir la capacitat de convertir un error en una millor història”, subratlla la corresponsal de TV3. En aquest sentit, Escribano recorda una situació durant la cobertura del referèndum de l’1-O. “A les 11 del matí, em van demanar una entrevista amb dos expresidents del govern espanyol per al cap de poques hores. Com que era molt difícil aconseguir tenir a González, Aznar o Zapatero, finalment vaig optar per fer-ho amb Javier Solana i Albert Rivera”, detalla. 

    Tarifes i reconeixement

    Si bé existeixen alguns grups de Facebook i WhatsApp on poden entrar en contacte periodistes i fixers, el boca-orella a partir d’una bona experiència professional és el principal canal de recomanació.

    “El fixer és una figura clau en tot el procés de producció informativa des de l’inici de la cobertura fins que es publica, perquè al cap i a la fi són ells qui acaben orientant els periodistes, aconsellant què cobrir i on fer-ho, algunes vegades condicionats per la seguretat i els permisos d’accés als llocs”, assenyala Natalia Sancha. 

    Malgrat que l’èxit d’un reportatge depèn en gran mesura de l’habilitat i experiència del fixer, habitualment, és una tasca poc reconeguda i fins i tot anònima. Només alguns mitjans com The New York Times inclouen el nom del fixer en els crèdits dels professionals que han contribuït a elaborar aquella informació.

    “Durant l’1-O, hi havia 700 periodistes acreditats i com a freelance era molt complicat poder col·locar una peça, i si ho feies per a un mitjà nacional potser et pagaven setanta euros. Si se’t presenta l’oportunitat, surt molt més a compte treballar de fixer”, admet Nacar.

    Encara que la tarifa d’un fixer oscil·la entre 150 i 300 euros diaris, segons la importància del moment informatiu i la demanda, el fet d’estar subjectes a pics d’actualitat fa pràcticament impossible viure en exclusiva d’aquesta activitat.

    “Un 50% del meu sou prové de la meva feina amb la BBC, tot i així, necessito complementar-ho amb col·laboracions freelance amb altres mitjans de comunicació”, destaca Escribano, qui sí que treballa amb certa regularitat per a la cadena britànica. “És molt difícil que en un país com Espanya algú pugui viure exclusivament d’exercir de fixer, ara bé,  si resideixes a Madrid tens més possibilitats perquè molts mitjans tenen equips allà on es genera molt volum informatiu”, comenta Núria Segura. “No és una feina estable i no hi puc dependre, per això estudio informàtica i faig de fotògraf freelance per a Associated Press”, conclou Baderkhan Ahmad.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari