“Triomfen els que saben explicar històries

M’agradaria que et despullessis.

No! (riu.)

Metafòricament.

Ni tan sols metafòricament.

Doncs diuen que Teoría de la gravedad (Libros del Asteroide, 2019), el teu darrer llibre, on hi ha un recull de columnes que has escrit a El País, és el més personal. No sé fins a quin punt quan t’obres al lector també et despulles.

Es pot pensar que el llibre és personal perquè parteix de situacions personals per després explicar coses més universals, però el nivell d’exposició està summament mesurat. Al pròleg, l’escriptor Pedro Mairal diu una cosa que reflecteix el que contenen les meves columnes, i és que quan “tot just començo a aparèixer, ja desaparec”. Hi ha, doncs, un grau d’exposició controlat. La gent pot arribar a pensar que coneix moltes coses de mi, si bé en el fons no és així. Ningú sap qui soc jo. 

El 1967, Manuel Vázquez Montalbán –que dona nom al premi que reculls– va escriure: “Em miro al mirall per si la meva pròpia imatge em dona una resposta”. Que veu Leila Guerriero quan es mira al mirall?

Sobretot una persona que escriu i que ara, a més, viatja molt. Soc algú que pot viure del que sempre va voler fer, escriure. I amb una vida feta al voltant de l’escriptura.

El 1992, volies publicar un conte i vas acabar treballant de periodista. Això sí que és l’argument d’un conte.

Sí, la història de com arribo al periodisme és curiosa. Sempre havia escrit ficció, des de petita, i vaig portar un conte a Página 12 sense tenir-hi cap contacte i sense pretendre ser periodista. No sé per què vaig fer-ho. Potser pensava que així em podia descobrir algun editor important.

Però et va descobrir el director del diari.

‘Tu ets periodista i no te n’havies adonat’, em va dir. Vaig començar a treballar com a periodista i mai més vaig tornar a la ficció.

Aquell director et va donar feina al suplement cultural del diari.

A Página 30, una revista preciosa. Allà em vaig educar i formar. Quan vaig comprar-me la primera gravadora em sentia com un xef que, per primer cop, es compra el seu kit de cuina.

Al pròleg, Mairal també parla de com vas afrontar “l’aprenentatge solitari d’un ofici”. Ho vas fer, però, rodejada de grans professionals.

És que no ho hauria pogut fer sola perquè no se m’hauria ocorregut ser periodista. O potser sí, però hauria necessitat més temps. La meva escola va ser la redacció. Primer Página 30 i després altres mitjans i editors. Un bon editor és algú que et diu per on no has d’anar més que no pas per on has d’anar. A Página 30 ho vaig aprendre tot. Va ser el meu banc de proves. I era un lloc molt exigent, ja que era una revista on escrivien les millors plomes d’Argentina.

Quan a Rodolfo Walsh li diuen “hi ha un afusellat que viu”, s’està mesos investigant i acaba escrivint el llibre Operación Masacre (1957), però no hi ha gaires mitjans que puguin finançar això. Tu has pogut fer periodisme narratiu i que t’ho paguin, encara que no sé si en aquest àmbit sempre és així o habitualment s’han de fer altres coses.

No altres coses, però sí moltes coses. No conec ningú que visqui tan sols d’escriure un text cada mes. Jo he assumit les despeses de les investigacions dels meus llibres. Amb tot, aquesta és la meva manera de treballar. Quasi mai signo un contracte amb una editorial abans de tenir el llibre escrit, perquè aquest sorgeix d’una manera especial, quasi sense adonar-me’n. Ara bé, tots els periodistes que ens hi dediquem vivim de moltes coses. I com dius, no hi ha cap mitjà que tingui pressupost potencial per pagar el que podria valer una crònica que necessita de tres mesos o d’un any de feina. Per això, molts vivim de diverses coses, totes relacionades amb el periodisme.

Més d’una vegada has explicat que la Fundación Nuevo Periodismo Iberoamericano –creada per Gabriel García Márquez, i actualment rebatejada com Fundación Gabo–  ha permès crear una xarxa de periodistes narratius.

Jo crec que el treball de la Fundació ha estat, sobretot, posar en el mapa el treball de la crònica, del periodisme narratiu. Abans no hi havia cap lloc que aglutinés tot això. I, sens dubte, ara tenim la sensació de disposar d’una xarxa. Jo mateixa, com a editora, si necessito un periodista a Espanya, Bolívia o Equador per a alguna revista o editorial , actualment disposo d’un mapa i un lloc on recórrer, on consultar. I ara tots aquests periodistes estan molt comunicats entre ells. Hi ha un diàleg, una conversa, que va ser instal·lada per la Fundació. I és saludable que ho hagi fet.

Darrerament, molts periodistes narratius publiquen llibres. És un pas natural, tenint en compte que els mitjans de comunicació difícilment publiquen aquests tipus d’històries?

És curiós, ja que els darrers anys els mitjans de comunicació estan més preocupats a publicar notícies sobre l’auge de la crònica que no pas a publicar cròniques pròpiament. És un misteri insondable. Per què parlen d’una cosa que després no publiquen? Per què parlen de l’auge d’una cosa que després quasi no es publica enlloc? És evident que els llibres són el lloc natural de la crònica, i ara quasi totes les editorials tenen una col·lecció de crònica. En canvi, hi ha pocs mitjans que publiquin cròniques. La crònica sempre ha estat un gènere marginal en aquest sentit. No totes les revistes i diaris han publicat cròniques llarguíssimes. I els diaris tampoc són el lloc perquè s’hi publiquin cròniques de quaranta-mil caràcters. Tot i això, als diaris i revistes hi ha editors que ho defensen. Si no no estaríem ara aquí parlant-ne.

Podem dir que el periodisme narratiu és minoritari però que té bona salut?

Crec que sí. Es comencen a veure alguns mitjans que estan apostant per marcar la diferència amb la qualitat i pel periodisme de pagament. I què serà el que marcarà la diferència perquè un lector es decideixi a pagar?

Precisament, anava a preguntar-te sobre això. Alguns mitjans estan apostant per la qualitat, però en els darrers anys les empreses periodístiques han retallat moltes despeses i es troben que ara tenen redaccions precaritzades a les quals es demana un periodisme de qualitat.

Jo crec que, en alguns casos, els mitjans s’han disparat un tret al peu desprenent-se d’alguns dels millors periodistes.

Eren els més cars.

Precisament per això. Els acomiadaments s’han fet sobretot entre els periodistes que portaven quinze o vint anys en una redacció. I molts cops eren els professionals que aportaven una alta qualitat al mitjà. I ara els mitjans es troben amb un problema. Em consta que alguns estan pensant d’aconseguir firmes de periodistes reconeguts, aquells que marquen la diferència, per aconseguir que els lectors paguin per llegir-los.

Pel que fa al periodisme narratiu, Espanya és unes passes enrere de l’Amèrica Llatina?

No ho crec, aquí hi ha bons periodistes. Ara bé, s’han donat processos diferents. A l’Amèrica Llatina, va haver-hi una continuïtat amb aquesta idea del periodisme narratiu, que als anys vuitanta i noranta estava cultivat per molt poca gent que venien d’una llarga tradició de la crònica. A Espanya, però, em sembla que aquesta tradició es va abandonar una mica, mentre que allà s’hi va potenciar. A partir de final dels noranta, va començar a créixer molt i la Fundación Nuevo Periodismo va posar al capdavant dels tallers, del consell assessor, del consell rector, etc. periodistes fantàstics que marcaven el ritme de la crònica a l’Amèrica Llatina com Juan Villoro, Miguel Ángel Bastenier, Martín Caparros o Alma Guillermoprieto. Eren accessibles i els alumnes –entre els quals hi havia més llatinoamericans que espanyols– podien preguntar-los de tot. I aquells professors van ensenyar a les noves generacions que fins llavors tenien referents nord-americans com Tom Wolfe, Truman Capote o Gay Talese.

La brevetat és una característica de la teva escriptura. Les teves frases no acostumen a ser gaire llargues. Menys és més?

Crec que suficient és més. Jo tinc traça amb el format curt, m’agrada, però cada cop més em maten els textos de mitjana distància, els de quinze mil caràcters. Cada vegada estic més desbordada en els formats llargs. Quasi me’n vaig als cinquanta o seixanta mil caràcters perquè faig més treball d’investigació i necessito més espai per explicar la història. Amb tot, el problema d’un text no és que sigui llarg, sinó que sigui dolent. Si és llarg i dolent, és doblement dolent.

Has dit que escriure i no agradar-te llegir és tan estrany com si a un xef de cuina no li agradés menjar. Em dona la impressió, però, que actualment en la professió periodística es llegeix menys.

A vegades, en xerrades i tallers que imparteixo en facultats de Periodisme menciono autors que per a mi no són gens estranys, i observo que la gent em mira com si els estigués parlant de l’autor més estrany del món. Em crida molt l’atenció que hi hagi periodistes, per exemple, que mai hagin escoltat parlar de Richard Ford. Potser és manca de curiositat. O potser és una falta de guia de lectura.

Gemma Nierga, una coneguda periodista espanyola, explica que una vegada impartia una xerrada en un màster de Periodisme i es va adonar que els alumnes no sabien qui era Manuel Vázquez Montalbán. Hi ha, doncs, un desconeixement de molts referents.

En alguns casos, entre els periodistes observo que desconeixen la tradició de la professió. No saben d’on venen. I, de tant en tant, apareix algú i es pensa que ha inventat la pólvora, quan resulta que la pólvora la van inventar Vázquez Montalbán, Walsh, etc. Si vas més enllà dels anys vuitanta, no tenen ni idea del que parles”.

A vegades sembla que allò que no és a les xarxes, no existeix.

També s’han de revisar els programes de les facultats de Periodisme. Quina facultat coneixes que tingui literatura –de ficció i no-ficció– entre les seves matèries? És clar que s’analitzen els clàssics del periodisme, sobretot els d’investigació, però no es forma els alumnes com a lectors.

M’agrada la teva claredat al voltant del debat sobre l’objectivitat. “Son badomeries”, vas assegurar. Ho dius perquè t’ho sembla o pel cansament d’un debat reiteratiu?

És una pregunta que es repeteix i ho he dit fins a l’extenuació: sempre que hi ha un text o una fotografia elaborada per algú, hi ha una mirada. El que no pot passar és que sigui una subjectivitat arbitrària, deshonesta, sinó que ha de ser informada, potent.

Per finalitzar, tu has dit que ets “la persona més pessimista de l’univers”. Em fa por preguntar-te pel futur de la professió!

Doncs, precisament, soc molt optimista respecte al futur de la professió. No crec que hi hagi cap possibilitat que el periodisme s’acabi. En part, perquè segueix sent el lloc on, d’alguna manera, es planta cara a moltes coses relacionades amb l’abús del poder, i també perquè els que triomfen més són els que saben explicar històries.