Sovint els periodistes no només són els autors dels documentals, sinó que també en formen part activa davant la pantalla, ja sigui com a protagonistes o bé, d’alguna manera, mostrant les llums i les ombres de la professió. En aquest article analitzem com es retrata l’ofici a través d’aquest gènere que en els darrers anys, gràcies sobretot a l’expansió de les plataformes de continguts, està en auge.
“La vida és somni”, Calderón de la Barca, 1635. Quasi 400 anys després de la famosa metàfora que dona nom a l’obra de teatre barroca, i amb el mateix recurs literari, es podria dir que “la comunicació és metàfora“. I ho és amb amplitud i diversitat. Des de la comunicació relacional i interpersonal, passant per la pública i corporativa, fins a la periodística i
social. És la figura retòrica més utilitzada en la comunicació humana, parlada i escrita, sense excepció. Està present tant en el periodisme com en moltes de les eines de la comunicació corporativa i del periodisme de fonts.
Es compleixen trenta anys del genocidi de Ruanda, un dels episodis més obscurs dels anys noranta. Unes matances que van acabar, en 100 dies, amb el 75% de la població tutsi d’un dels països més petits del continent africà. Una crueltat propiciada i encoratjada, en gran part, per un mitjà de comunicació que no va dubtar a plantar la llavor de la barbàrie: Radio Télévision Libre des Mille Collines, la ràdio de l’odi. El seu és un dels exemples més tristament cèlebres de com aprofitar el ressò mediàtic per ajudar a sembrar mort i destrucció.
La transformació al voltant de la petita pantalla –per cert, cada cop menys petita, si ens atenem al volum dels aparells actuals– afecta els creadors de continguts, els propietaris dels canals, el mercat publicitari i els hàbits dels consumidors, que ara poden seleccionar entre la inacabable oferta de les plataformes sota demanda. Aquests són alguns dels temes que tracta l’obra ¿Nueva televisión? Nueva comunicación. El impacto de los cambios del consumo audiovisual en las formas de comunicar, de Josep Maria Picola Meix (Editorial uoc, 2024). En aquestes pàgines reproduïm alguns extractes d’aquest llibre, en què l’autor analitza les tendències de futur de la televisió.
Actualment, l’Arxiu Nacional de Catalunya garanteix la preservació d’una seixantena de fons personals de periodistes o reporters gràfics, tres dels quals hi han arribat a través del conveni signat l’any 2014 amb el Col·legi de Periodistes, que tenia com a objectiu poder preservar llegats que són bocins importants de la història del periodisme a casa nostra. Perquè l’ofici, més enllà del dia a dia en l’àmbit informatiu, també s’entén consultant els arxius dels professionals que el porten a terme.
Actualment, a Catalunya s’hi professen catorze confessions religioses diferents, una mostra de la seva diversitat, però en l’àmbit del periodisme la que dona feina a gran part dels professionals és el catolicisme, la majoritària, amb quasi sis mil centres de culte dels poc més de set mil que hi ha a casa nostra. En aquest sentit, la professionalització de la comunicació social de l’Església catòlica ha provocat que en els darrers anys un nodrit grup de joves hagin trobat en mitjans impulsats per entitats del món eclesial un espai per desenvolupar-se laboralment. Desafiant prejudicis i etiquetes, els seus testimonis palesen una experiència enriquidora i plena de significat, amb oportunitats per créixer i influir positivament en la societat a la qual informen.
El prestigiós i veterà periodista Gay Talese va dir fa poc: “El periodisme és una professió honorable i no estic d’acord amb qui li pronostica un futur tenebrós. No hi ha res més important que explicar la veritat. Si no l’expliquem nosaltres, qui ho farà?”.
La situació de crisi econòmica per la qual estan passant els mitjans de comunicació fa, sovint, inviable el periodisme d’investigació. I això repercuteix en la qualitat de la informació que arriba als ciutadans, els quals necessiten arguments suficients per actuar a partir de les decisions que prenen els poders públics.
1 de gener
Ràdio en català a Mallorca.
L’Obra Cultural Balear i l’associació Voltor creen l’emissora Ona Mediterrània que funciona en proves des de final de desembre. Emet en català amb la intenció de recuperar la veu pròpia de Mallorca i protegir la cultura balear. La nova ràdio emet per la freqüència 98.0 de la fm, des d’on fins ara es difonia Catalunya Informació. Un els impulsors del projecte és Francesc Ribera, Titot, que n’és el coordinador.
2 de gener
1 de desembre
Tarragona debat sobre periodisme en crisi.
1 de novembre
Absolt el periodista grec Kostas Vaxevanis.
Menores y nuevas tecnologías.
Posibilidades y riesgos de la TDT y las redes sociales
Isabel E. Lázaro González, Nora Mora Prato i Carmen Sorzano Volart (coord.)
Editorial Tecnos, 2012
211 pàgines
La cinquena carpeta
Toni Rodríguez Pujol
La Magrana, 2012
348 pàgines
Ética del periodismo.
La defensa del interés público por medio de una información libre, veraz y justa
Norbert Bilbeny
Universitat de Barcelona, 2012
148 pàgines
Guia informal de la Barcelona dels anys 70
Josep Maria Huertas Claveria i José Martí Gómez
Ajuntament de Barcelona i Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, 2012
190 pàgines
Guia d’entitats socials per als mitjans de comunicació
Agència de Comunicació Social, 2012
94 pàgines
Libro Blanco de la Prensa Diaria
Carat, iese, Deloitte i MediaHotline, AEDE, 2012
422 pàgines
