El periodisme, pendent de la Llei de Transparència

JORDI ROVIRA

La Mar Cabra era una jove periodista que treballava a CNN+ i a la Sexta Noticias, però que estava cansada d’haver de fer temes sense cap profunditat. Així que va decidir fer un canvi i gràcies a una beca Fulbright va anar-se’n a estudiar un màster en Periodisme d’investigació a la Universitat de Columbia, a Nova York. Cabra es pensava que li ensenyarien a gestionar les fonts d’informació i les filtracions però quina sorpresa s’hi va endur quan van començar a donar-li les claus per interpretar dades, per aprendre a buscar en registres, per rastrejar a nivell electrònic. Cabra no hi estava avesada, sobretot perquè a Espanya –a diferència dels Estats Units on les dades són més accessibles– no es treballava d’aquella manera i, a més, l’obtenció de la informació pública és molt més difícil.

Després d’aquell màster, Cabra va treballar al Miami Herald fins que, el 2011, va començar a fer-ho per al Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ, en anglès), institució que darrerament ha sortir als mitjans arran de l’ OffShore Leaks, una macroinvestigació internacional que afecta 170 països i que ha posat al descobert empreses, polítics, recaptadors i celebritats que tenen societats en paradisos fiscals. No hi ha precedents d’una investigació d’aquesta magnitud.

Cabra, que al gener havia rebut el premi Larra de l’Associació de la Premsa de Madrid (APM) al millor periodista menor de trenta anys, ha participat en el projecte com a data research manager, és a dir, responsable de servir les dades als periodistes perquè expliquessin les històries relatives als països respectius.

“La meva manera d’investigar no depèn tant de fonts, sinó de rascar la informació”, explica. “Ara hi ha molta més informació a Internet, per això gran part de la meva feina té lloc davant d’un ordinador, rastrejant-hi dades. Actualment, el periodisme d’investigació és més electrònic. El poder de les dades és brutal. I ara mateix l’ús de l’ordinador i el desenvolupament d’eines gratuïtes per visualitzar dades ajuda molt”, explica aquesta periodista, que s’ha convertit en un referent en la investigació especialitzada en l’anàlisi de dades.

Malgrat que a l’estat espanyol aquest tipus de periodisme tot just es troba a les beceroles (“és com una criatura que encara va amb bolquers”, descriu Cabra), es tracta d’una disciplina amb força anys d’història, sobretot als Estats Units, on està molt arrelat. Des que el periodista Philip Meyer, valedor del periodisme de precisió, analitzés tota una sèrie de dades amb experts per explicar l’origen de les protestes ciutadanes a Detroit a final dels seixanta, –investigació per la qual va rebre un Pulitzer– el periodisme de dades no ha parat de créixer.

Actualment, fins i tot hi ha uns guardons com els Data Journalism Awards que premien els millors treballs d’aquesta disciplina. Avui en dia, el periodisme de dades és tota una realitat, no tan sols en alguns països europeus, sinó també a l’Amèrica Llatina. “A Espanya, en canvi, ens estem quedant enrere perquè tradicionalment hem basat el periodisme d’investigació en fonts i filtracions”, assegura Cabra.

L’extens treball sobre els paradisos fiscals de l’ICIJ és l’exemple ideal sobre cap on va aquest periodisme d’investigació basat en l’anàlisi de dades i en la col·laboració entre professionals. Prova d’això és l’Investigative Reporters and Editors (IRE), una associació sense afany de lucre nord-americana que busca l’excel·lència en el periodisme d’investigació. Quasi un miler de professionals de la informació van anualment a l’IRE per aprendre els uns dels altres.

A Espanya, en canvi, aquesta filosofia col·laborativa encara és molt pobra, tot i que ja s’està aplicant al MediaLab Prado de Madrid, una plataforma amb un programa d’activitats concebut com a laboratori ciutadà d’experimentació i aprenentatge col·laboratiu. Un dels grups de treball del Medialab és sobre periodisme de dades i ha despertat l’interès d’unes tres-centes persones, sobretot de periodistes a l’atur i freelance. “Allà estem començant a trencar aquesta idea de trinxeres”, afirma Cabra, responsable del taller.

Una altra plataforma des d’on s’està apostant pel periodisme de dades és al màster de Periodisme d’Investigació, Dades i Visualització organitzat pel diari El Mundo i la Universitat rei Joan Carles, que enguany prepara la segona edició sota la direcció del periodista Antonio Rubio. El màster és el primer d’aquestes característiques al món.

Catalunya va un pas enrere respecte a Madrid en iniciatives d’aquesta disciplina. Les més destacades són els diferents cursos oferts pel Centre de Formació i Desenvolupament del Col·legi de Periodistes i, sobretot, la recent celebració de les primeres Jornades de Periodisme de Dades i Open Data, que van tenir lloc a Barcelona –a més de Madrid i Sevilla– entre el 24 i el 26 de maig.

Per ara, aquest conjunt d’iniciatives desperten l’interès dels freelance i dels professionals de la informació que són a l’atur. “El poc que es mou està passant fora dels mitjans de comunicació tradicionals”, adverteix Marcos García del Rey, coordinador del màster i membre de l’ICIJ. L’interès creixent entorn a aquesta disciplina per part dels dos col·lectius s’entén encara més si es té en compte, per exemple, el que ha passat als Estats Units, on gràcies al periodisme de dades estan ressorgint les unitats d’investigació dels grans mitjans, amb unitats especialitzades en anàlisi de dades. “En els propers anys, a Espanya es donarà un ressorgiment similar”, pronostica Cabra.

Encara, però, queda molt per fer. Sobretot a les redaccions de referència. “Els mitjans de comunicació no aposten per la formació dels seus periodistes i molts d’ells tenen una cultura de ser gent de lletres”, critica García del Rey. “Ens queda molt per arribar al nivell dels Estats Units i el Regne Unit, els pioners en aquest camp. A l’Amèrica Llatina s’estan posant les piles i ens estan agafant avantatge. A les redaccions ens falta l’educació i la cultura de les dades. La majoria de periodistes s’espanten davant una base de dades i de les estadístiques”, critica.

Si, finalment, els grans mitjans de l’estat espanyol aposten per aquesta via, hauran de canviar de xip, segons Cabra. “Tot això ha d’anar acompanyat per una aposta informativa dels mitjans. No podem oferir tots el mateix contingut. Això és la mort del periodisme. Cal donar-hi un valor afegit. I dins del periodisme d’investigació això ho podrà aportar l’anàlisi de dades, que ens revela patrons amb un simple full de càlcul d’Excel”, afirma.

Cultura de l’opacitat

Aquest ressorgiment del periodisme d’investigació també es pot veure impulsat per un altre factor que coincideix en el temps amb l’interès creixent pel periodisme de dades, com és el projecte de la Llei de Transparència, Accés a la Informació Pública i Bon Govern que des de fa més d’un any està preparant l’executiu
espanyol.

“La llum del sol és el millor desinfectant”, recorden els activistes protransparència. I cada cop més polítics, almenys de cara a la galeria, aposten per aquesta obertura. La mateixa Hillary Clinton, quan l’any passat va assistir a Brasília a la trobada anual de l’Open Government Partnership, –entitat que busca reforçar la transparència informativa– va recordar que en el futur els governs no es diferenciaran per si són més o menys desenvolupats, sinó per si són més o menys transparents.

Si hem de fer cas a Clinton, el futur d’Espanya –crisi econòmica a part– és ben negre, ja que és l’únic país d’Europa, juntament amb Luxemburg i Xipre, amb més d’un milió d’habitants que no disposa d’una llei d’accés a la informació pública. Les comparacions poden arribar a ser odioses. Suècia va ser el primer país del món a tenir una llei de transparència, concretament el 1766. Des de llavors, 94 països del planeta han aprovat una llei d’accés a la informació pública.

Degut, entre altres raons, a la manca d’una llei d’aquest tipus, a l’estat espanyol es pateix un gran nivell d’opacitat. A més dels Estats Units, Mar Cabra també ha treballat a Bèlgica i al Regne Unit, i per això parla amb coneixement de causa quan assegura que “Espanya és dels països més difícils per fer periodisme d’investigació. El principal problema és la cultura de l’opacitat regnant”.

Prova d’això s’observa en la terminologia. Molts països tenen paraules que expliquen el que en la cultura anglosaxona es coneix com a accountability (sinònim de responsabilitat i transparència en el compliment de la gestió pública), però la llengua espanyola fins fa poc no ha trobat una expressió ( rendició de comptes) per referir-se a aquest concepte.

Terminologia a banda, les dades també apunten en el mateix sentit. Un informe de www.tuderechoasaber.es (un web espanyol que facilita la possibilitat de sol·licitar informació a qualsevol institució pública) xifra en un 54% les sol·licituds d’accés a la informació que han estat víctimes del silenci administratiu al llarg del 2012. La manca de resposta augmenta substancialment fins a un 70% quan es tracta d’entitats locals.

La manca d’una llei de transparència també suposa un problema per als periodistes que investiguen a Espanya. “La cultura de l’opacitat i la manca d’eines legals fa que sigui molt més difícil demanar informació quan resulta incòmoda”, afirma Cabra, tota una activista protransparència que confia que la futura llei –que, en principi, s’hauria d’aprovar aquest estiu i entraria en vigor un any més tard– canviï aquest panorama. “Per primer cop, tindrem reconegut el dret a demanar el que vulguem, sempre que sigui informació pública. Així doncs, a partir d’ara les coses començaran a canviar, per al periodisme i per al conjunt de la ciutadania”, augura.

“Les investigacions periodístiques sobre corrupció augmentaran gràcies a aquesta llei, que ajudarà a combatre-la, entre altres coses perquè tindrem molt més accés a les dades. Això és un fet provat ja que ha passat en altres països. Podrem investigar més i millor, això és indubtable. Però es necessitarà temps, aquest canvi no tindrà lloc d’avui per a demà”, admet Cabra. “Es necessitarà –prossegueix aquesta experta en periodisme de dades– un canvi de mentalitat brutal. Perquè podrem veure factures i analitzar-les de manera sistemàtica! Així que els periodistes podran publicar nous temes i donar més exclusives que abans. Ja no estarem pendents tan sols de dilacions o filtracions”.

Un argument que alimenta l’optimisme de Cabra és el que va passar al Regne Unit. Helen Darbishire ho sap bé, ja que no tan sols és britànica sinó també directora executiva d’Acces Info Europe, organització amb seu a Madrid que defensa la transparència informativa. Aquesta professional dels drets humans especialitzada en llibertat d’expressió, llibertat de premsa i accés a la informació, recorda que l’aprovació legislativa del 2005 va suposar al seu país “un canvi real i molts periodistes van aconseguir molta informació”.

“Les lleis de transparència canvien moltes coses i a molts periodistes d’investigació els ha permès elaborar reportatges”, assegura Darbishire, que és conscient que una sola llei no acabarà amb els problemes actuals. “La transparència no és una vareta màgica, si bé pot reduir els casos de corrupció. On no hi ha llum, hi ha problemes”, afirma.

Molt més escèptica i prudent que Cabra i Darbishire és Victoria Anderica, coordinadora de projectes de monitoreig internacional sobre transparència per a Acces Info Europe. Anderica també admet que “en els països on aquestes lleis funcionen estan fent-se moltes noves investigacions”, però com que coneix bé el projecte de la Llei de Transparència espanyola prefereix ser cautelosa. “Vull ser optimista, tot i així, el text actual no dóna molt de peu per ser-ho”, admet. “La llei serà un pas molt important per aconseguir un major control dels comptes públics, però encara té molts buits. És una llei amb molts problemes que ha de millorar. No té, per exemple, uns mecanismes de revisió independents. Per això, crec que no acabarà canviant gaires coses. Estem intentant pressionar perquè es canviïn les parts fonamentals, perquè si no ho fan, serà una llei força inútil”, critica. Per il·lustrar les mancances de la llei, Anderica compara el projecte de l’executiu de Rajoy amb la darrera llei de transparència aprovada al món, la de Rwanda que, segons aquesta experta “supera amb escreix l’espanyola”.

Deures pendents

Helen Darbishire ha ajudat en la redacció i promoció de la implementació de lleis d’accés a la informació a Europa, Amèrica Llatina i Àfrica. Per això coneix bé els periodistes, els que ha format sobre el tema. “He treballat en el desenvolupament de lleis en molts països i és habitual que existeixi un cert escepticisme entre els periodistes, perquè habitualment creuen que la llei no canvia res i sovint se’ls ha de convèncer per aconseguir el seu suport en les campanyes de transparència”, explica.

“Per a molts d’ells, ha estat una sorpresa i han començat a entendre que, malgrat que l’administració tardi diversos dies hàbils a respondre, val la pena esperar”, afegeix la presidenta executiva d’Acces Info Europe. A Espanya, segons el redactat actual, el màxim temps d’espera per donar resposta a les peticions és d’un mes, molt per sobre de la majoria de lleis ja existents.

Anderica assegura que “el tema de la transparència s’ha inoculat en la societat espanyola en els darrers dos anys. Avui en dia, és un tema recurrent i ja se sap que tenim un problema en aquest sentit”, fet que explica que, segons el seu parer, els periodistes espanyols en siguin cada cop més conscients. Però no se sabrà el grau d’implicació dels professionals de la informació fins a l’entrada en vigor de la llei. “Caldrà esperar per veure si es creuen o no això de la transparència”, afirma Anderica, que convida els periodistes a sumar-se a la causa.

Malgrat les crítiques al redactat actual, aquesta experta creu que la futura llei farà “que tant nous mitjans com molts freelance tinguin una manera de treure-hi notícies. Podran exercir la funció de vigilants que sembla que ha desaparegut en la premsa. És una oportunitat per a tots aquests periodistes”.

“La llei de transparència és collonuda perquè ens facilitarà molt la feina, –conclou García del Rey– però després s’ha de formar i educar els periodistes. Han de saber analitzar aquestes dades i xifres i donar-los-hi context i per això hem de treure’ns la por a les xifres. I no es pot fer d’un dia per a l’endemà. I qui sigui capaç d’estar format quan arribi la llei tindrà molts avantatges respecte a la resta”.