La difícil tasca dels gabinets de comunicació científics

MARIA HORNOS

Quan les empreses dedicades a investigació i recerca aixequen el teló a la comunicació, els gabinets de premsa científics inicien el seu espectacle. La publicitat i la comunicació puntual no havia estat suficient i la indústria va tenir clar que havia d’anar més enllà de prescriptors i pacients. Fins aleshores, s’havia mantingut hermètica. A partir d’aquí, companyies, fonts i professionals evolucionen i recorren un camí delicat fins a l’actualitat. Com és la tasca dels gabinets?

Posar negre sobre blanc. Aquesta és, segons Montserrat Claramunt, responsable de l’agència de comunicació Noclay, amb més de trenta anys d’experiència en el sector, la seva missió principal. En concret, els gabinets han de “polir la notícia perquè es pugui comprendre i proporcionar al periodista l’accés a totes les dades”. És a dir, alleugerir la tasca periodística. Una manera de facilitar aquesta feina és esclarir el missatge científic, “fugint de tecnicismes i, sobretot, intentant no crear falses expectatives”. A banda de descodificar significats, quines altres tombarelles s’han de fer per oferir material als mitjans de comunicació?

Per a Marc de Semir, que ha treballat en entorns com l’Hospital Clínic de Barcelona i que, actualment, és delegat a Catalunya de l’Associació Nacional d’Informadors de la Salut (ANIS), primer ?i especialment en el cas d’una descoberta? convé tenir accés precoç a les dades creant, per exemple, circuits interns a les empreses i institucions perquè els investigadors facin arribar les novetats al gabinet abans de fer-les públiques en els respectius canals científics. És a dir, “anar de la mà del científic”. Segon, cal esperar que la novetat sigui validada en un congrés i, principalment, en una revista. Finalment, s’ha de saber en quin suport es publicarà i quin factor d’impacte tindrà.

En tot aquest procés, quin és el número estel·lar per aconseguir l’èxit? L’element clau és, per a De Semir, comptar amb testimonis que puguin explicar en primera persona les experiències pròpies, siguin científics, metges o pacients. “Cal posar cares a la ciència per fer-se més atractius als mitjans”, afirma.

En el cas de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), un cop identificada la notícia, el director de Comunicació, Jordi Morató, envia el material. “Es tracta d’una relació comercial en què nosaltres venem informació i els mitjans ens la compren”, explica. Morató assegura que el seu departament compta, cada vegada més, amb canals de difusió alternatius que els permeten arribar directament a l’audiència, prescindint dels periodistes, malgrat que, “els mitjans de comunicació són un filtre que aporta credibilitat als articles que generem, però no sempre més rigor”.

En aquesta línia, i davant la reducció d’espais mediàtics dedicats a la investigació, Sònia Armengou, cap de Premsa de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB), de Barcelona, apunta que l’entorn digital els ofereix una oportunitat. “Les xarxes socials, els webs i els blocs especialitzats estan donant sortida a la nostra informació”, assegura aquesta periodista. Per aconseguir el màxim ressò i amb una vocació internacional des de l’IRB es comunica en tres idiomes (català, castellà i anglès). Tot i així, Armengou admet que encara els falta “desenvolupar un pla estratègic 2.0, a més d’incrementar el material audiovisual”.

A través d’aquestes eines i preparant també els portaveus perquè compareguin davant els mitjans, s’intenta avançar, segons Montserrat Claramunt, cap a l’obertura. “La dificultat principal és que la indústria voldria que la informació sortís publicada tal com s’emet i això és impossible, el periodista ha de destacar el que cregui convenient”, afirma.

Interessos comercials

Sovint els gabinets d’empreses que tenen interessos comercials han de fer jocs malabars per validar la credibilitat del material. Com influeixen aquests objectius comercials? Segons Claramunt, “és obvi que la indústria investiga per guanyar diners, si bé també s’ha posat les piles per oferir una informació fiable i de qualitat”.

Cal aclarir que no tots els gabinets de comunicació tenen interessos econòmics al darrere. És el cas de fundacions com l’IRB. Sònia Armengou confessa que aquest aspecte endolceix la relació del seu gabinet amb els professionals. “A les nostres notícies se’ls pressuposa més transparència que potser altres organismes privats, d’entrada, no tenen”, afirma. Per la seva banda, des de l’IDIBELL, Jordi Morató també considera que el seu departament té més acceptació als mitjans i comenta que això passa perquè, tradicionalment, el sector privat ha gestionat les seves comunicacions prioritzant la funció persuasiva. “Sovint les informacions que difonen en realitat són continguts publicitaris disfressats de notícies. Però, d’interessos econòmics, també en tenen els mitjans, les administracions i fundacions com la nostra, encara que no ho facin amb afany de lucre”, admet.

No obstant això, creuen els mitjans que els gabinets són contorsionistes de la realitat? Josep Corbella, periodista de La Vanguardia especialitzat en ciència i salut, explica que la relació amb les fonts “es basa en la confiança i la transparència”. En canvi, matisa que quan es tracta de la indústria farmacèutica “no sempre coincideixen els seus objectius amb l’interès general i, per això, en moments puntuals hi pot haver tensió”. En aquest sentit, incideix en la importància de verificar la font perquè “la indústria obeeix la lògica del capital i, de vegades, dóna a conèixer fàrmacs l’eficàcia dels quals és dubtosa i pretenen utilitzar la premsa per generar demanda”. Un exemple d’informació enganyosa és, segons Corbella, la “síndrome de les cames inquietes” (un trastorn neurològic a les extremitats inferiors), que va aparèixer el 2008 en diversos diaris i que La Vanguardia no es va creure.

Pel que fa a la complexitat del missatge, considera que la ciència és igual de difícil que d’altres matèries com l’economia o la política. “Ningú pensa que aquestes àrees siguin complicades però, en canvi, s’ha creat una mena d’excepció amb la investigació. S’ha estès la idea que les fonts desconfien perquè el periodista no en té ni idea, i no és veritat, ja que es valora la font i se sintetitza la informació”, assegura.

Per la seva banda, Carmen Fernández, redactora en cap de Diario Médico a Catalunya, confia plenament en les fonts i, fins i tot, s’hi deixa guiar per distingir els avenços científics significatius. “Tenim un arxiu digitalitzat per contrastar les informacions i fem servir altres recursos alternatius de la Xarxa”, explica. En alguns moments, també poden rebre dades fraudulentes, si bé les identifiquen. “Ens poden ‘colar’ informacions falses per culpa de les presses, però no en el cas d’un descobriment perquè a les institucions i als professionals de la medicina i la recerca no els convé enganyar, ni tampoc a la indústria”, assegura. En qualsevol cas, fa anys que davant d’una innovació no utilitzen la paraula pioner “perquè sempre surt algú després que puntualitza: nosaltres ho vam esbrinar abans”, afirma.

En aquest context d’equilibris i giravolts, l’aglutinador a Catalunya de gabinets, periodistes i, fins i tot, científics, és l’Associació Catalana de la Comunicació Científica (ACCC). Cristina Ribas, la presidenta, entén que la col·laboració és el truc màgic per avançar. “S’ha de crear i compartir una estratègia adreçada a objectius comuns, facilitant eines perquè cada agent es converteixi en permeabilitzador de coneixement cap a la societat”, afirma.

Un bon exemple, per a Ribas, són les Unitats de Cultura Científica i Innovació, en què els comunicadors formen, ajuden i amplifiquen les accions dels investigadors. El seu objectiu és escurçar la distància entre la ciència i l’últim destinatari, les persones, i ser nexe comú entre tots dos a través de la divulgació. També trobem col·laboració entre professionals i usuaris al web www.patientslikeme.com on els pacients ajuden altres malalts amb consells i vivències.

En conclusió, els departaments de Comunicació científics tenen el repte imminent de muntar una carpa de comunicació 2.0 i fer front a la reducció d’espais mediàtics dedicats a la recerca. Una situació que afavoreix els oportunistes esotèrics que guanyen popularitat en la conjuntura econòmica actual, principal queixa dels científics, segons l’ACCC, i que, de vegades, troben un forat als mitjans. En definitiva, els gabinets han d’encarar aquests desafiaments de manera conjunta amb investigadors, periodistes i ciutadans, com una companyia de circ on cadascú interpreta el seu número, però on l’èxit és fruit d’un espectacle compartit.