El primer periodista empresonat pel franquisme

MARIA DOLORS MASANA

Actualment, vivim una voluntat força generalitzada de recuperar la memòria històrica d’esdeveniments que, en un o altre sentit, varen marcar l’esdevenidor del segle xx. I aquest exercici és bo, sobretot quan es fa amb rigor i mètodes encertats. Tot i que, en algunes ocasions, aquesta perspectiva històrica falla per no dirigir-nos als testimonis i a les fonts possibles o bé per no situar els fets en el context que els va viure la gent de l’època, així com el verdader significat.

En el tema que aquí ens ocupa, això val per a la Segona Guerra Mundial i per a les repercussions directes que va tenir en una Espanya que estava passant per una de les experiències més dramàtiques de la seva història. Feia poc que havia acabat la Guerra Civil i el país estava sotmès a la dictadura de Franco, amb el que això comportava de dura repressió i de supressió absoluta de llibertats i drets.

Durant el que es va conèixer com la Gran Guerra –la Primera Guerra Mundial, de 1914 a 1918– Espanya es va mantenir neutral, fet que li proporcionava tant beneficis com trastorns, que es traduïen en posicions oposades entre els partidaris de la Gran Bretanya, França i Itàlia, per un costat, i Alemanya i Àustria-Hongria, per l’altre. Es tractava d’una divisió de força calat polític i social que es manifestava amb el debat acalorat entre els coneguts com a germanòfils i aliadòfils. Un debat que tenia lloc a plena llum, obertament, perquè llavors la premsa era lliure.

Molt diferent va ser la situació durant la Segona Guerra Mundial. Espanya llavors ja no era neutral, sinó que es va proclamar no bel·ligerant perquè, precisament, el règim franquista en bona part devia la victòria de la Guerra Civil al suport que va rebre per part de l’Alemanya nazi i de l’Itàlia feixista. A més, d’aquests dos països, n’havia incorporat part de la retòrica, de la ideologia i de l’estructura política i institucional per vestir la realitat d’una dictadura militar basada en un espanyolisme simplista i que s’ha qualificat com a nacionalcatolicisme. Llavors també hi va haver una divisió entre germanòfils i aliadòfils, excepte que aquest cop amb el rerefons tràgic d’un règim dictatorial victoriós i implacable en la repressió i amb uns vençuts que ho patiren cruelment.

Així, doncs, el règim franquista va ser oficialment germanòfil. I la premsa estava obligada a combregar amb aquest alineament degut al control d’una censura extremadament vigilant, però també sota amenaces de sancions que podien anar des de la suspensió temporal o definitiva d’un diari fins a deixar sense feina algun periodista, i fins i tot empresonar-lo.

Dins l’alineament germanòfil, molts pocs diaris i alguns, comptats, periodistes s’esforçaren per esquivar-lo, exposant-se als perjudicis, a vegades greus, que podia comportar-los. Santiago Nadal Gaya en va ser un i va pagar un alt preu pels escrits tant a La Vanguardia com a la revista Destino, des d’on va defensar posicions monàrquiques i de centre enfront l’autoritarisme del règim franquista, així com la postura dels aliats enfront de l’eix nazi-feixista.

Ambdues publicacions combinaven imposicions de la germanofília imposada des de dalt amb informacions, cròniques i opinions en què es traslluïa la postura aliadòfila de manera que alertava els custodis de la puresa doctrinal del règim i era entesa per l’opinió pública, ja fos per part dels aliadòfils com dels germanòfils.

Tan sols cal acudir a les hemeroteques de l’època per afirmar que a Espanya hi va haver un periodisme aliadòfil durant la Segona Guerra Mundial. Quasi va ser una excepció, però hi va ser, i fou precisament en la Barcelona franquista i a La Vanguardia, llavors La Vanguardia española, un adjectiu imposat pel Règim un cop finalitzada la guerra (capçalera que perdurà fins a l’agost de 1976, quan el director Horacio Sáenz Guerrero, d’acord amb Don Carlos de Godó, va decidir eliminar-ho d’un dia per l’altre).

Aquesta actitud d’anar a contracorrent implicava riscos seriosos. El control oficial era tan estricte que fins els més breus comentaris d’Antonio Carrero, que signava Barin, sobre el curs de la guerra mundial i els mapes amb què els il·lustrava Pablo Sanz Lafita eren retirats per la censura quan reflectien realitats adverses a l’exèrcit alemany. En una ocasió, fins i tot Carrero va escapar, afortunadament, d’un grup de falangistes que es disposaven a agredir-lo pel que havia escrit a la seva columna.

Amb tot, el periodista que va patir amb major duresa la persecució franquista va ser Santiago Nadal Gaya, que també estava amenaçat per grups parapolicials, com el conegut com Rondín Antimarxista, que tractaren d’atacar-lo físicament. Va ser tal la pressió a la qual estava sotmès que els companys de professió feien torns per acompanyar-lo, de matinada, quan tornava a casa seva.

El seu germà Carlos Nadal, que va estar al capdavant de la secció d’Internacional de La Vanguardia, primer, i de la d’Opinió, després, en un article publicat el 2005 en aquest diari, incidia en la vessant compromesa del rotatiu quan afirma que “la secció d’Internacional de La Vanguardia va ser un reducte aliadòfil durant la Segona Guerra Mundial i un focus d’antifranquisme. Allà periodistes, catedràtics, advocats, economistes, editors de renom trobaven on compartir la discrepància respecte al Règim i les seves figures. Els més assidus eren Josep Benet, Vicens Vives i Albert Manent.

Des d’allà, Santiago Nadal, literalment, conspirava. També hi havia els contactes amb diplomàtics i periodistes anglesos, més endavant amb francesos. És el cas del mateix ambaixador britànic Sir Samaul Hoare, el qual visitava Barcelona freqüentment”. I segueix: “Els grans professionals José Casán, Antonio Carrero Baringo i Santiago Nadal, des de la redacció del carrer pelai, 28, i Augusto Assía, des de la corresponsalia de Londres, marcaven una pauta proaliada en la premsa espanyola. Els va ser possible mantenir aquesta línia, malgrat el franquisme i la germanofília exaltats del director, Luis de Galinsoga, gràcies a la protecció de l’amo, don Carlos de Godó, comte de Godó, la predilecció del qual per Anglaterra li venia de lluny i es reforçava amb llaços familiars, ja que la seva primera dona, morta prematurament, era anglesa”.

Un article polèmic

Santiago Nadal, que llavors encapçalava la secció d’Internacional, –anys després, fins a la mort el 1974, va ser subdirector del diari i president de l’Associació de la Premsa de Barcelona– tenia una àmplia projecció pública pels articles diaris a La Vanguardia i setmanals a Destino. Per això atreia la malvolença oficial amb major duresa. La censura el tenia constantment en el punt de mira. I el governador de Barcelona, Correa Véglison, acèrrim franquista i germanòfil, el va fer empresonar i es proposava enviar-lo al camp de concentració de Nanclares de Oca arran de la publicació a Destino d’un article titulat “Verona y Argel”, el 25 de març de 1944.

La tesi de l’article era contundent. A Verona (Itàlia) i a Argel, s’acabaven de celebrar dos judicis polítics que culminaren amb execucions sumàries. En ambdós processos, s’havien comès, en opinió de l’articulista, les mateixes irregularitats jurídiques i processals que aplicava la maquinària judicial del règim de Franco sobre els vençuts. Cal destacar que en el seu moment els “avisats” censors oficials no captaren el matís i li varen donar el vistiplau. Tan sols la intervenció de Josep Pla, de l’alcalde de Barcelona Miguel Mateu i del ministre Carceller aconseguiren que Nadal recuperés la llibertat tres setmanes després. Va ser així com Santiago Nadal va convertir-se en el primer periodista empresonat del franquisme.

En aquell temps, els directors dels diaris eren nomenats pel Govern. A La Vanguardia, el diari de més tirada nacional, li havia estat imposat Luis de Galinsoga, de fidelitat franquista i germanofília especialment assegurades, quasi frenètiques. Per això existia entre ell i Santiago Nadal una incompatibilitat radical, amb freqüents i crispats enfrontaments. Va ser arran d’un d’aquests episodis que Galinsoga va donar l’ordre a Santiago Nadal de retirar la signatura del seu article diari sobre política internacional. Passat un temps, se li va permetre signar amb les inicials S. N. que Nadal va mantenir sempre per qüestió d’honor, malgrat que va ser autoritzat més endavant a utilitzar la signatura completa. I el periodista Juan Ramon Masoliver el va acompanyar signant la seva secció literària amb una M.

Els articles de Nadal a Destino i a La Vanguardia alimentaven l’esperança dels aliadòfils. No hi havia equívocs o dubtes respecte a les idees que representaven en l’erm germanòfil de quasi tota la premsa espanyola. I això era molt clar per als observadors oficials pertinents dels governs de Gran Bretanya i de la França lliure. Per això, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, l’ambaixador i el govern britànic així com el rei d’Anglaterra, respectivament, gestionaren i condecoraren Nadal amb la Victory Cross i, posteriorment, el 1952, la casa reial britànica el va invitar personalment per assistir amb la seva dona als actes de la coronació d’Isabel ii. Per la seva part, el govern francès, després de l’alliberament, el va honrar amb la Legió d’Honor.

Nadal va ser sempre fidel a unes fermes conviccions monàrquiques, cosa que el va portar a formar part del Consell Privat de Don Juan, pare de l’actual rei Joan Carles, en aquell temps resident a la portuguesa localitat d’Estoril. Aquest fervor monàrquic ja arrencava de 1931, amb la proclamació de la ii República. Militant de Renovació Espanyola des de l’adolescència, Nadal va promoure la fundació de la Peña Blanca que, mitjançant mètodes parlamentaris, volia aconseguir el restabliment de la Monarquia.

Després del fiasco de les eleccions de 1932, aquesta va ser l’única militància partidista coneguda i, des de llavors i fins al final de la seva vida, s’alineà amb els sectors constitucionalistes, monàrquics i liberals negant-se sempre a militar en cap altre partit.

Un cop mort Santiago, Carlos Nadal, en un dur escrit de rèplica al llibre La Barcelona franquista i l’Europa totalitària (1939-1946) de Francesc Vilanova Vila-Abadal, –en què l’autor, després de posar a Solidaridad Nacional, òrgan de la Falange, i a La Vanguardia i Destino en el mateix sac, situava Santiago en la línia del franquisme germanòfil– recordava les importants condecoracions que, finalitzada la guerra, els aliadòfils feren al seu germà. “En el cas d’en Santiago –va escriure– l’aliadofília i l’oposició notòria i destacadament activa al règim de Franco eren dos aspectes d’una mateixa expressió del liberalisme democràtic i pluralista, que s’inspirava precisament en l’exemple de la monarquia britànica. Si es tracta de recuperar la memòria, convé fer-ho amb plena justícia i veracitat”.