Al primer número de Capçalera, publicat el 1989, Lluís Bassets, aleshores periodista d’El País, va entrevistar Tristán la Rosa, excorresponsal de La Vanguardia a diverses ciutats europees i exdirector del Diari de Barcelona. El rerefons de la conversa eren les diferències de l’ofici entre els anys quaranta i vuitanta del segle xx. Crida l’atenció una reflexió de Bassets sobre l’extensió de la peça: “Al corresponsal d’ara se li exigeix escriure a mida, cosa que abans es feia amb molt menys rigor. El periodisme s’ha escurçat, en general. Fa vint anys els escrits eren el doble de llargs”.
El motiu d’aquell canvi va ser la millora de la maquetació. “Quan jo vaig començar al Tele/eXpres als anys setanta, el disseny de la pàgina era molt matusser. Als anys vuitanta, per primera vegada es van començar a comptar les paraules i es va combatre l’hàbit de certs periodistes d’escriure a raig i de manera inacabable”, explica Bassets, més de tres dècades després d’aquella entrevista. Tanmateix, apunta, amb la digitalització s’ha tornat a escriure a raig. “Ara hi ha una doble versió: una de més escurçada per al paper i una de més allargada per al web”, afegeix.
Aquestes afirmacions són un petit reflex d’uns canvis que van molt més enllà de l’extensió d’un article. La diversificació de canals de comunicació amb l’aparició, en primer lloc, de la televisió i, després, dels mitjans digitals ha significat una de les grans transformacions del periodisme. “Durant molt de temps la immediatesa era un patrimoni exclusiu de la ràdio. Ara tot va accelerat. Per això, la immediatesa és l’element que fa més diferent el periodisme d’ara del de fa cinquanta anys”, afirma Salvador Alsius, exdegà del Col·legi de Periodistes i membre del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC).
La irrupció del periodisme digital també ha alterat els hàbits de consum de la ciutadania. Una de les conseqüències ha estat la pèrdua de rellevància de la premsa en paper. “El diari, el gran artefacte informatiu que comença a funcionar al segle xix, està en una situació agònica. Ja no es troben quioscs a les ciutats i hi ha molts països buits de diaris”, admet Bassets, autor del llibre El último que apague la luz. Sobre la extinción del periodismo (Taurus, 2013).
La pèrdua de l’hàbit de lectura ja es va posar de manifest El juliol del 1996, al número 70 de Capçalera, en el context del 49è Congrés Mundial de Diaris. En aquella trobada es van fer públiques dades alarmants sobre la disminució del temps de lectura de diaris als Estats Units i a Europa: dels 54 minuts al dia per persona del 1955 es va passar als 33 del 1993, mentre que en aquest període el consum de televisió passava de 144 minuts de mitjana a 262.
A l’estat espanyol, les diferents onades de l’EGM palesen el retrocés de lectors en paper: el 2012 entre tots els diaris sumaven 14.576.000 lectors, mentre que el 2022 només arribaven a 5.663.000. Aquest descens suposa una pèrdua de 8,9 milions de lectors en els darrers anys. Lluny quedava el pic màxim de lectors, el 2007, quan arribaven als 15.668.000.
El desavantatge dels diaris en paper és que ara la gent té accés en línia gratuït al titular, al subtítol i a les primeres línies, i ja no necessita comprar el diari i llegir els textos en profunditat.
La televisió també s’ha vist afectada pels canvis d’hàbits. El 2022 ha estat l’exercici de menys consum històric televisiu des del 1992 (190 minuts per persona al dia), segons l’Análisis de la industria televisiva-audiovisual 2022, dut a terme per Barlovento Comunicación. No obstant això, els espectadors veuen més continguts complementaris a través de la televisió: el consum híbrid, el que es pot visionar a través d’Internet, a la carta.
L’altra cara de la moneda són les xarxes socials. El darrer Eurobaròmetre alerta que la major part dels joves europeus recorre prioritàriament a les xarxes socials per informar-se de temes polítics i socials, davant dels mitjans de comunicació tradicionals. A Espanya, aquest fenomen s’aguditza: el 49% dels espanyols d’entre 16 i 30 anys (davant del 42% de mitjana europeu) s’informa a través de les xarxes socials (sobretot Instagram).
Així, doncs, els telèfons intel·ligents s’han convertit en un instrument d’informació, però també en una eina comunicativa. El 2014 Capçalera es va fer ressò de les possibilitats del MoJo (Mobile Journalism), que permetia fer totes les tasques diàries d’un periodista, com escriure, editar o gravar, per mitjà, íntegrament, del telèfon intel·ligent. Era el naixement del periodisme mòbil.
“Hi ha molta pressió per la utilització del MoJo i per incrementar-ne la polivalència, de vegades en detriment de la qualitat del producte. S’ha millorat molt en habilitats tecnològiques, però perillen els criteris deontològics professionals en els nous mitjans”, sosté Ramon Espuny, exredactor de la CCMA i expresident del Sindicat de Periodistes de Catalunya.
La precarietat del periodisme és un dels temes recurrents a Capçalera. El 1999, al número 95 de la revista, ja s’afirmava que “el periodisme és la professió amb la pitjor situació a Espanya, amb condicions laborals del segle xix”. El retrat robot del periodista era aleshores el d’una persona jove d’entre 25 i 30 anys, que treballava entre nou i dotze hores diàries, tenia un contracte temporal sense protecció social i cobrava una mitjana de 86.000 pessetes mensuals (uns 516 € actuals).
Les diferents enquestes i estudis publicats a la revista sobre l’estat de la professió evidencien, d’una banda, la precarietat i, de l’altra, preocupacions com els sous baixos o la manca d’estabilitat. D’acord amb això, els resultats de l’enquesta Estat del periodisme 2017, a càrrec del Col·legi de Periodistes, eren molt il·lustradors: el 41% dels enquestats afirmava que havia de combinar feines diferents per arribar a final de mes, mentre que el 12% admetia que no treballava en res relacionat amb el periodisme. I suspenien l’estat de la professió amb un 4,38.
El 2005, al número 130, s’alertava del problema de les universitats: a l’estat hi havia 33.000 estudiants de Periodisme i 5.000 llicenciats nous cada any, cosa que afavoria la precarietat. D’altra banda, el 2013, l’estudi Anàlisi de l’estat actual de la professió periodística a Catalunya, oportunitats al sector i necessitats de formació, coordinat per Josep Lluís Micó, de nou identificava l’excés de graduats universitaris en Periodisme com una de les causes de la precarietat. I avisava que l’augment de periodistes venia acompanyat d’una disminució del grau d’inserció laboral. El 92,3% dels graduats de la promoció 2003-2004 estaven ocupats, però des de llavors la tendència era a la baixa. Per contra, afloraven altres perfils professionals vinculats a la comunicació corporativa, les relacions públiques i la digitalització.
En aquest context, Espuny considera que la situació actual és pitjor per diversos factors. “Primer, per la gran oferta de llicenciats producte del nombre de facultats i d’estudis de Periodisme i Comunicació Audiovisual. Segon, per la utilització molt generalitzada d’estudiants en pràctiques per fer la feina dels professionals. I tercer, per la multiplicació de portals, en general digitals, sense estructura empresarial ni redaccional, ni òrgans de representació dels treballadors per defensar uns drets laborals i professionals mínims”, argumenta.
Una altra figura que històricament ha estat associada a la precarietat és la del freelance. Al número 34 de Capçalera, de l’any 1992, s’apuntava que era “una espècie poc abundant en l’ecosistema informatiu català”, però s’advertia de l’increment del “periodista autònom, per vocació o perquè les empreses l’hi han abocat”. Actualment, l’Associació de Premsa de Madrid (APM) estima que a Espanya hi ha al voltant de 73.500 professionals freelance. Només el 31% s’han fet autònoms de manera voluntària.
L’any 1992, doncs, no hi havia el reconeixement explícit de la figura del freelance ni tampoc existia una categoria específica dins dels apartats de l’impost d’activitats econòmiques (IAE). Un dels primers periodistes que va plantejar aquesta situació va ser Xavier Febrés, que el 1980 es va establir pel seu compte. “Era el primer cas amb què es trobaven, i no sabien on encabir-me. Al final em van posar en la categoria de detectiu privat”, explicava Febrés a Capçalera. A altres periodistes autònoms els van posar en la categoria de “mags i grafòlegs” o, en el millor dels casos, en “activitats diverses”. No va ser fins al 2022 que es va aprovar un epígraf propi per a periodistes, el 863. Una llarga reivindicació del Col·legi de Periodistes que va treballar intensament fins a aconseguir aquesta identificació professional davant l’Agència Tributària. Tres anys després, gairebé 6.000 periodistes autònoms ja s’han donat d’alta en aquest nou epígraf a Catalunya.
Malgrat aquest reconeixement, la subsistència dels periodistes autònoms és complicada. Més del 60% dels freelance necessita una altra feina per arribar a final de mes, segons l’enquesta Survey of European Journalists 2024 elaborada per Taktak. Entre els sectors laborals en què treballen, a més del periodisme, hi ha les relacions públiques (37%), la docència (34%), el treball en ONG (20%) i el màrqueting de continguts (19%). També es dediquen, en un percentatge més petit, a activitats tan diverses com l’hostaleria o el mercat immobiliari.
“El periodisme és un terreny que té tres fronteres que tendeixen a difuminar-se. Una és entre el periodisme i la publicitat, una altra entre el periodisme i la propaganda ideològica i la tercera frontera és entre el periodisme i l’entreteniment. Digueu-me romàntic, però jo moriré convençut que els autèntics periodistes encara hem de cavar trinxeres ben fondes en aquestes fronteres i defensar el territori de la qualitat informativa”, conclou Alsius. Mentrestant, aquest compromís amb la professió seguirà latent a les pàgines de Capçalera per testimoniar l’evolució d’un ofici canviant i incert, però, alhora, indispensable. Portem 200 números cavant trinxeres. Pas mal!
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari