“El periodisme és trepitjar carrer” s’inscriu entre les frases més repetides pels savis de les redaccions. Ve sovint acompanyada d’un bri de nostàlgia recriminatòria, com quan s’està davant d’una pràctica artesanal desatesa per les noves generacions. Cap dels veterans que lamentaven el poc desgast de les soles de les sabates dels nouvinguts, però, es podia imaginar que una pandèmia mundial obligaria els periodistes, de la nit al dia, a treballar en sabatilles; des de casa, i patint els efectes psicoemocionals de cobrir una pandèmia. A això s’hi afegia que els seus mitjans feien mans i mànigues per esquivar un temporal sense precedents, amb un esfondrament dels ingressos i quantitats ingents d’informació enganyosa en el moment que hi havia més demanda ciutadana per trobar informació fiable.
“Hi ha reptes nous, si bé la majoria de problemes ja hi eren –la desinformació, la polarització, la desconfiança en els mitjans, la precarietat–, no arriben amb la Covid-19”, explica Robin Kwong, cap d’Innovació de The Wall Street Journal. Alguns s’arrosseguen des de la crisi del 2008, d’altres s’han anat forjant en la darrera dècada. El 2020 ha estat l’any de la disrupció.
Amb les innovacions per fer front als impactes ha passat exactament el mateix. “La pandèmia ha accelerat tota una sèrie de tendències que el periodisme de qualitat ja estava explorant. Al Journal, ens ha empès a pensar en maneres noves de donar accés al nostre periodisme”, explica Kwong. Quan va començar la pandèmia, The Wall Street Journal va respondre a l’ansietat de molts dels lectors pels seus estalvis amb el “WSJ 6-Week Money Challenge”, un curs automatitzat que recollia centenars d’articles publicats per la secció de finances personals del diari. Va ser un èxit.
L’equip d’audiències del diari, per la seva banda, es va enfocar a facilitar el contacte entre audiència i periodista. El format You ask, we answer, que recollia experiències personals dels lectors relacionades amb una notícia, va funcionar tan bé que el van mantenir per les eleccions als Estats Units. S’hi va afegir un disseny web que guiava el lector entre l’excés d’informació sobre la Covid-19 i els butlletins temàtics.
“Es tracta de convertir la relació amb el lector en una conversa d’anada i tornada. Aquest tipus d’iniciatives han guanyat impuls durant la pandèmia, perquè resulten útils i accessibles a la gent. I han arribat per quedar-s’hi”, vaticina Kwong. El motiu és simple: per seguir sent rellevant cal escoltar l’audiència. Enfocar-s’hi. “La interacció genera bon periodisme, estem responent a les preguntes encertades”, resumeix.
A l’Estat espanyol, elDiario.es va fer de la proximitat amb els socis un aspecte fundacional. El vent de fons que ha portat la pandèmia, amb xifres d’audiències a l’alça, els ha permès capitalitzar-ho. “Amb la Covid-19, ens hem adonat que ser a prop dels nostres socis era més important que mai. La gent volia entendre què estava passant i, des del primer moment, vam decidir fer un desplegament intensiu i a mida”, explica Rosalía Lloret, directora general d’elDiario.es.
La recepta recorda la de The Wall Street Journal. Lloret remarca, en aquest sentit, que la línia directa amb els socis també els ha permès accedir a les fonts en un moment en què, pel confinament, la mobilitat s’havia limitat. “Recollim constantment informació i dubtes que ens envien. Els responem un per un. A banda d’enfortir el lligam, ens ha proporcionat material per investigar noves històries”, afirma.
La proximitat amb el lector és un tret distintiu d’elDiario.es que amb la crisi s’ha revelat guanyador. L’altra bandera del projecte és l’aposta pels ingressos provinents dels socis. També en això la història s’ha repetit durant la pandèmia: com tants mitjans, elDiario.es n’ha patit els estralls (el 24 de març, va anunciar una retallada de sous entre els alts càrrecs). Ara bé, el model de negoci, que no es recolzava tant en els anunciants, i el fet de ser un nadiu digital, els ha permès resistir millor que altres.
“Anar cap a un model amb subscripcions era una tendència que s’estava produint a tot al món menys aquí. A països rics i en altres que no ho són tant. I ha estat enguany, coincidint amb la davallada de la publicitat, quan alguns dels mitjans més importants a l’Estat han acabat de fer el pas”, explica Lloret.
L’observació concorda amb les conclusions dels Digital News Report 2020 del Reuters Institute, publicat al juny, en què s’apuntava que la crisi del coronavirus està fent mal especialment als editors que basen el model de negoci en els anunciants, i que aquesta tendència pot consolidar encara més l’aposta pel digital i pels ingressos provinents dels lectors. A nivell mundial. 2020 ha estat, doncs, l’any de l’explosió de les subscripcions digitals entre els mitjans ja iniciats en aquesta via. Un informe de PressGazette publicat a l’agost relatava que deu dels principals grups mediàtics anglosaxons havien guanyat un milió de subscriptors digitals en el primer semestre de l’any.
Lloret celebra aquesta evolució. “Els mitjans s’estan adonant que la carrera del pescaclics no porta enlloc i estan entrant en un model d’ingressos provinent dels usuaris. En el fons, això és més consubstancial a la indústria periodística. Té més sentit orientar els continguts als lectors que als anunciants. És un canvi molt positiu, que amb la Covid-19 s’ha accelerat”, assegura.
Igual que amb l’increment de lectors (tot i que aquesta tendència s’ha moderat), l’augment en les subscripcions també s’explica per la voluntat dels lectors de rebre actualitzacions fiables de la pandèmia. Informacions sovint purament factuals, basades en el processament, quasi constant, de dades ingents d’informació. En altres paraules, una tasca que sense l’impuls tecnològic de l’automatització hauria suposat un cost de temps i de recursos humans difícil d’assumir.
A Samuel Danzon-Chambaud, que investiga la relació entre periodisme i automatització a l’Institute for Future Media & Journalism, l’ha sorprès l’efecte accelerador de la Covid-19 en l’arribada de l’automatització al sector. I, tot i recalcar la particularitat del context d’una pandèmia, procliu a informacions planes, numèriques, i poc elaborades, intueix que moltes redaccions trauran un aprenentatge de tot plegat. “Ha permès fer seguiment a centenars d’històries en pocs minuts, arribar a contextos geogràficament localitzats, i fer una cobertura més propera. Sense l’automatització hauria estat impossible. I no és una tecnologia cara, ni difícil d’implantar”, explica.
A l’automatització en processar dades, Danzon-Chambaud hi afegeix l’automatització del fact-checking, amb casos com el projecte #CoronaVirusFacts Alliance, del Poynter Institute, i la visualització avançada de dades. Posa com a exemple The Washington Post, que per il·lustrar l’increment de casos va combinar el periodisme de dades amb llenguatge de programació per produir simulacions de diferents escenaris potencials lligats a l’evolució de la pandèmia. La història es va traduir a tretze idiomes.
Programació. Automatització. Ha accelerat la pandèmia el trànsit cap a redaccions on s’imposarà la presència de robots i enginyers? Danzon-Chambaud no ho veu així. “Automatitzar s’ha associat sovint a contractar menys periodistes. Penso que l’impacte pot ser més profund. La innovació no seran acomiadaments, sinó redaccions amb periodistes que sabran programar i crear els seus propis robots”, anticipa.
També, Rosalía Lloret, recalca un altre factor del futur de les redaccions, herència directa de la pandèmia: el teletreball. “El 2020, hem vist que bona part de la feina pot ser remota. Anirem cap a models mixtos, en què el moment de ser a la redacció serveixi per compartir idees, que és la part que necessita la feina conjunta. Les redaccions es convertiran en un espai per a les reunions entre equips i les trobades amb lectors”, explica, abans d’avançar que elDiario.es ja projecta la reforma de la seva seu.
La pandèmia i la irrupció tecnològica urgeixen, doncs, a repensar les redaccions, els formats, els canals, els models de negoci. Amb tot, moltes de les tendències que accelera aquesta crisi ja s’apuntaven, i d’altres recorden poderosament els elements fundacionals de la professió. Entre aquests, el que relliga tota la resta: la missió del periodisme en les nostres societats.
“No sé si som davant d’un nou rol de la professió, més de servei; en certa manera sí, perquè el periodisme sempre havia estat una conversa unilateral i ara busquem emfatitzar l’anada i la tornada”, reflexiona Kwong. “Però tot el bon periodisme respon, des de sempre, a la seva comunitat. Escoltar-la i servir-la. És el que aspirem a fer, però amb noves tecnologies”, afegeix.
No queda clar si, amb l’impacte que la pandèmia ha tingut en la percepció social de la professió, les mares continuen preferint un fill pianista en un bordell abans que un periodista. Tot i així, Kwong percep que alguna cosa ha canviat: “No fa tant, vèiem ciutadans que fugien de les notícies i renegaven del que fem, i la pandèmia ha demostrat que seguim sent necessaris. La crisi al sector és molt real; hi ha un gran núvol damunt nostre. Tanmateix, la situació, paradoxalment, ens ha donat un nou sentiment de propòsit. Un desig renovat d’acomplir la nostra missió”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari