• El llegat de Daphne Caruana

    Marga Durá
    -
    20 maig, 2021

    El 16 d'octubre de 2017, un cotxe bomba va posar fi a la vida de la periodista Daphne Caruana, de cinquanta-tres anys, que es va atrevir a denunciar la corrupció institucionalitzada a Malta. El Govern va intentar tancar el crim amb la detenció dels autors materials, però la ciutadania d'aquest petit país mediterrani va exigir i va aconseguir que finalment s'acusés els diferents polítics implicats. Tres anys després d'aquells fets, molts periodistes maltesos reben amenaces i fins i tot agressions per exercir la feina. 

    Durant les protestes que van provocar la dimissió del primer ministre maltès es va obligar a retirar els escrits, espelmes i flors en record de Caruana. Foto: Alamy

    Quant val la vida d’un periodista europeu? El preu que suposadament van posar a la de Daphne Caruana, assassinada el 16 d’octubre de 2017, va ser de 350.000 euros, segons va declarar en el judici un dels implicats. Aquest era el cost per silenciar una investigació que implicava magnats i polítics. Ara bé, l’efecte va ser el contrari: es va destapar la corrupció del país i es va iniciar una batalla contra la impunitat dels responsables.

    Una de les raons va ser la intervenció de la fundació Forbidden Stories, la finalitat de la qual és continuar les investigacions de periodistes que no han pogut acabar-la. “Poden aturar el missatger, però no aturaran el missatge” és la consigna d’aquesta plataforma que va iniciar el Projecte Daphne en què van participar periodistes de divuit mitjans entre els quals hi havia El Món, La Repubblica, The Guardian o The New York Times.

    El Govern maltès va creure que amb la detenció dels tres presumptes autors materials de l’assassinat (Alfred Degiorgio, George Degiorgio i Vincent Muscat) es resoldria l’assumpte. En canvi, els articles publicats apuntaven que Caruana estava a punt de denunciar membres del govern per rebre suborns per concedir la licitació d’Electrogas de Malta.

    El beneficiari va ser Yorgen Fenech, un magnat que està sent jutjat com a autor intel·lectual de l’assassinat de la periodista. El seu testimoni va implicar Keith Schembri, cap de gabinet presidencial, i Konrad Mizzi, ministre d’Energia. Tots dos van haver de dimitir, mentre que Schembri va ser detingut.

    Els maltesos van entendre que dos homes tan propers al president no podien haver actuat sense que ell ho sabés i per això, el 2 de desembre de 2019, més de 20.000 ciutadans van sortir al carrer per exigir la dimissió del primer ministre, Joseph Muscat.

    A les pancartes dels manifestants es podia llegir: “Gràcies, Daphne!” o “La Daphne tenia raó”. Andrew Caruana, fill de la periodista assassinada, va declarar. “Si Joseph Muscat no hagués protegit Keit Schembri i Konrad Mizzi el 2016, la meva mare seguiria viva. Té sang a les seves mans”. Finalment, el primer ministre va cedir davant la pressió popular i el 12 de gener de 2020 va renunciar al càrrec. Va ser substituït per Robert Abela, un polític continuista del mateix partit que Muscat.

    Periodistes amenaçats

    Andrew Caruana considera que tres periodistes han seguit l’exemple de la seva mare: Caroline Muscat, Jacob Borg i Emanuel Delia. I no és una tasca fàcil. Caroline Muscat, després de la mort de la seva amiga Daphne Caruana, va fundar The Shift News, un web de notícies que investiga la corrupció. La periodista va rebre el 2019 el premi de Reporters sense Fronteres a la Llibertat de Premsa, un guardó que no l’ha lliurat de l’assetjament al seu país.

    En 2018, el president de Parlament maltès, Anglu Farrugia, va emetre una ordre perquè el web canviés un contingut perquè, segons va argumentar, l’havien mal interpretat. No va demanar dret a rèplica o fe d’errates, sinó el canvi de la notícia, cosa que implica censura, tal com es va denunciar.

    Caroline Muscat també ha estat el blanc de campanyes d’odi des de xarxes socials. El mateix que li passa a Emanuel Delia, activista i bloguera. “He rebut diverses amenaces, algunes han estat greus i han provocat que els tribunals emetessin ordres de protecció. La meva dona va ser agredida a plena llum del dia i després li van destruir el telèfon”, ha explicat. 

    Muscat, Delia i altres periodistes que denuncien temes molestos són víctimes de campanyes de descrèdit des de les xarxes socials, tal com va passar en el seu moment amb Caruana. I també des dels mitjans de comunicació afins al Govern. “Els canals de televisió estan controlats pel partit de govern. Creen “notícies” per satiritzar, intimidar i aïllar les veus crítiques. Un periodista que es converteix en un problema per a un partit polític pot patir aquests atacs, que es recolzen en el control de les xarxes socials i, fins i tot amb esbroncades al carrer”, afirma Delia.

    Fins a set organitzacions periodístiques han exigit al govern maltès que compleixi les seves obligacions per garantir la llibertat de premsa i han denunciat la confiscació de mòbils a professionals de la informació, la negativa a concedir acreditacions i així impedir que cobreixin actes públics, així com les amenaces i intimidacions.

    L’altra tècnica per dissuadir els periodistes crítics són les demandes estratègiques, conegudes en anglès com SLAPP. Es tracta de demandes legals, siguin locals o internacionals, que plantegen processos judicials inassumibles per als mitjans independents o per als periodistes que moltes vegades treballen en condicions precàries. D’aquesta manera, se’ls obliga a haver d’abandonar investigacions.

    Delia s’enfronta a una d’aquestes per haver denunciat el blanqueig de diners en un banc maltès. A Daphne Caruana li van interposar quaranta-set demandes per difamació, a les quals ara han d’afrontar els seus fills ja que, segons la llei del país, les demandes s’hereten.

    L’assetjament es manté

    Caruana va patir en vida totes les tàctiques destinades a fer callar un periodista: demandes, burles, descrèdit, amenaces (van matar els seus dos gossos, van cremar pneumàtics davant de casa seva i fins i tot van intentar incendiar el seu habitatge). I la campanya constant d’assetjament continua fins i tot després de la seva mort.

    L’exprimer ministre Joseph Muscat va declarar durant el judici per l’assassinat de Caruana que no tenia coneixement de cap pla al respecte, tot i així, no ha desaprofitat el seu pas pel tribunal per insultar-la: “Aquesta dona va escriure de tot, des de periodisme de classe mundial a mers rumors de claveguera i va ser assassinada quan es va convertir en algú irrellevant per a tothom, tant per al govern com per a l’oposició. I sé que a la seva família no li agradarà això, però és al·lucinant. Qui cometés el crim ha de ser imbècil”.

    En la mateixa línia, cap membre de l’executiu va assistir a l’homenatge a Daphne en 2020 en el tercer aniversari de la seva mort, convocat pel president del Consell Europeu, Charles Michel, que en el seu discurs va afirmar que l’assassinat de Caruana “és una vergonya per als valors europeus”.

    Tampoc és estrany que durant les protestes populars que va provocar la dimissió de Muscat, el Govern ordenés la retirada dels escrits, espelmes i flors que homenatjaven Caruana. El gener de 2020, un tribunal va dictaminar que aquesta tàctica atempta contra el dret de lliure expressió. Tot plegat ha provocat que Malta, des del 2017 –any de l’assassinat de Caruana– hagi baixat fins a 34 llocs en la classificació de llibertat de premsa de Reporters sense Fronteres.

    L’efecte rebot

    “A la Daphne la van amenaçar, van intentar aïllar-la i la van intentar desacreditar. Ningú esperava la seva mort, encara que sabíem que estava en perill”, recorda Emanuel Delia, que va tenir relació amb la periodista durant els seus últims mesos de vida perquè el va ajudar a muntar el seu bloc.

    La seva mort, segons ell, va fer que alguns periodistes consideressin que qualsevol crítica comportava un risc mortal i, per tant, no abordessin temes molestos. En canvi, en altres va causar l’efecte contrari. “Van voler continuar amb les històries de la Daphne i es van tornar més desafiants i menys respectuosos amb els polítics. El contacte amb els periodistes internacionals que van venir a cobrir la història també ens va ajudar a créixer professionalment”.

    L’atenció internacional, doncs, va demostrar que matar un periodista té conseqüències. “Paradoxalment, probablement estem més segurs després de l’assassinat de la Daphne”, conclou. 

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari