Sovint els periodistes no només són els autors dels documentals, sinó que també en formen part activa davant la pantalla, ja sigui com a protagonistes o bé, d’alguna manera, mostrant les llums i les ombres de la professió. En aquest article analitzem com es retrata l’ofici a través d’aquest gènere que en els darrers anys, gràcies sobretot a l’expansió de les plataformes de continguts, està en auge.
“La vida és somni”, Calderón de la Barca, 1635. Quasi 400 anys després de la famosa metàfora que dona nom a l’obra de teatre barroca, i amb el mateix recurs literari, es podria dir que “la comunicació és metàfora“. I ho és amb amplitud i diversitat. Des de la comunicació relacional i interpersonal, passant per la pública i corporativa, fins a la periodística i
social. És la figura retòrica més utilitzada en la comunicació humana, parlada i escrita, sense excepció. Està present tant en el periodisme com en moltes de les eines de la comunicació corporativa i del periodisme de fonts.
Es compleixen trenta anys del genocidi de Ruanda, un dels episodis més obscurs dels anys noranta. Unes matances que van acabar, en 100 dies, amb el 75% de la població tutsi d’un dels països més petits del continent africà. Una crueltat propiciada i encoratjada, en gran part, per un mitjà de comunicació que no va dubtar a plantar la llavor de la barbàrie: Radio Télévision Libre des Mille Collines, la ràdio de l’odi. El seu és un dels exemples més tristament cèlebres de com aprofitar el ressò mediàtic per ajudar a sembrar mort i destrucció.
La transformació al voltant de la petita pantalla –per cert, cada cop menys petita, si ens atenem al volum dels aparells actuals– afecta els creadors de continguts, els propietaris dels canals, el mercat publicitari i els hàbits dels consumidors, que ara poden seleccionar entre la inacabable oferta de les plataformes sota demanda. Aquests són alguns dels temes que tracta l’obra ¿Nueva televisión? Nueva comunicación. El impacto de los cambios del consumo audiovisual en las formas de comunicar, de Josep Maria Picola Meix (Editorial uoc, 2024). En aquestes pàgines reproduïm alguns extractes d’aquest llibre, en què l’autor analitza les tendències de futur de la televisió.
Actualment, l’Arxiu Nacional de Catalunya garanteix la preservació d’una seixantena de fons personals de periodistes o reporters gràfics, tres dels quals hi han arribat a través del conveni signat l’any 2014 amb el Col·legi de Periodistes, que tenia com a objectiu poder preservar llegats que són bocins importants de la història del periodisme a casa nostra. Perquè l’ofici, més enllà del dia a dia en l’àmbit informatiu, també s’entén consultant els arxius dels professionals que el porten a terme.
Actualment, a Catalunya s’hi professen catorze confessions religioses diferents, una mostra de la seva diversitat, però en l’àmbit del periodisme la que dona feina a gran part dels professionals és el catolicisme, la majoritària, amb quasi sis mil centres de culte dels poc més de set mil que hi ha a casa nostra. En aquest sentit, la professionalització de la comunicació social de l’Església catòlica ha provocat que en els darrers anys un nodrit grup de joves hagin trobat en mitjans impulsats per entitats del món eclesial un espai per desenvolupar-se laboralment. Desafiant prejudicis i etiquetes, els seus testimonis palesen una experiència enriquidora i plena de significat, amb oportunitats per créixer i influir positivament en la societat a la qual informen.
El 12 de juliol va morir a Barcelona a setanta-dos anys el fotoperiodista Lluís Díez Solano. Tenia una fecunda trajectòria professional desenvolupada entre París, on va residir entre els anys 70 i 80; i Barcelona, on va coincidir en la creació, l’organització sindical dels periodistes catalans. Fins fa pocs mesos, va formar part de la direcció i també havia estat a l’executiva de la Federació de Sindicats de Periodistes. La passió per la fotografia el va fer participar en nombroses exposicions. El 2006, va rebre el premi Professionel del Visa Pour l’Image de Perpinyà.
Concha García Campoy va morir el 10 de juliol a causa d’una leucèmia als cinquanta-quatre anys. Nascuda a Terrassa el 1958 i filla de pares andalusos, va passar gran part de la infància a Eivissa, on va començar la seva carrera. Es va iniciar en els serveis informatius de la Cope. El 1983, va entrar a TVE i dos anys més tard debutava com a presentadora del Telediario. Va presentar l’informatiu durant dos anys al mateix temps que dirigia Las mañanas de radio 1 a RNE. El 1987 s’incorpora a la SER per presentar
El fotoperiodista Joaquim Robert Ruiz va morir l’1 de juliol a setanta-sis anys, víctima d’un càncer. Nascut a Blanes el 1936 i gran afeccionat a la fotografia, va immortalitzar la vida social, cultural i política de Blanes i la Costa Brava. Amb Josep Maria Padern, va fundar l’Associació Fotogràfica i Cinematogràfica de Blanes en la dècada dels seixanta. Va treballar a Los Sitios, Diari de Girona i les revistes Recull i Celobert. També va exercir de corresponsal a la Costa Brava sud per a l’
El veterà periodista esportiu, Carmelo Moncayo va morir el passat 21 de juny a vuitanta-sis anys. Nascut a la navarresa localitat de Tudela, va arribar a Lleida als pocs mesos de vida. La seva mort ha causat un profund disgust en el món de l’esport i en general a tot Lleida. Des dels primers temps, va estar vinculat al diari La Mañana. Moncayo va compaginar la feina a la banca amb l’ofici de periodista esportiu en diversos mitjans, entre aquests Ràdio Lleida Cadena SER. Durant seixanta-cinc anys va ser el corresponsal d’
El 30 de juliol va morir a Tortosa un dels periodistes històrics de les Terres de l’Ebre, el periodista i sacerdot Josep Gonell Solsona, víctima d’una llarga malaltia. Havia arribat a Tortosa el 1964 procedent del Maestrat. Sociòleg i periodista, va ser un dels primers corresponsals que va escriure sobre la polèmica central nuclear dos anys abans de la posada en marxa. Amb Joaquim Roglan van destapar la greu contaminació que provocava la planta d’Erkimia a Flix. Fidel seguidor del Concili Vaticà II, va compaginar el treball periodístic amb el pastoral.
Nascut a Ceuta el 1946, Emilio López Valls va morir el 27 de juny a Barcelona, víctima d’un infart. Aquest periodista i advocat, va exercir la tasca professional en diversos mitjans de comunicació. Així, va dirigir els informatius a Radio Nacional de España a Catalunya en els difícils temps de la Transició. Amb la seva experiència va formar molts informadors de l’agència EFE. Les primeres aparicions a la televisió van ser a Televisió Espanyola a final dels anys 80. El 1996, va ser escollit president de l’Associació Professional, Lliure i Independent (APLI).
El 26 de maig moria als cinquanta-vuit anys aquesta periodista nascuda a Barcelona el 1954 que treballava a TV3 des de 1984, on va ser redactora d’Informació política i de Catalunya des dels orígens de la cadena catalana. Els seus companys de TV3 li van dedicar un escrit de condol i de record on es podia llegir que “la mort de la Sara no només deixa un buit profund als companys de Política i de Cap de setmana de TV3, també el deixa a tota la professió de Catalunya i a tota la professió periodística. El país necessita de gent rebel, crítica, inconformista, polèmica i contestatària com ella.
Blocaire d’èxit
http://dish.andrewsullivan.com
Un cas per animar els emprenedors. A principi d’aquest any, el comentarista i escriptor Andrew Sullivan, nascut a Anglaterra, establert als Estat Units i amb una llarga experiència a diaris i revistes, va orientar el bloc The Daily cap a un sistema de pagament: 20 dòlars l’any. A final de juny, ja tenia més de 27.000 subscriptors. Al bloc treballen una desena de professionals que escriuen sobre política, societat i cultura.
En aquell temps, tots els estudiants de Periodisme volien ser corresponsals estrangers i, a més, tots volien ser Josep Maria Massip, el llegendari corresponsal del diari ABC a Washington. Era un professional d’un prestigi enorme.
