Sovint els periodistes no només són els autors dels documentals, sinó que també en formen part activa davant la pantalla, ja sigui com a protagonistes o bé, d’alguna manera, mostrant les llums i les ombres de la professió. En aquest article analitzem com es retrata l’ofici a través d’aquest gènere que en els darrers anys, gràcies sobretot a l’expansió de les plataformes de continguts, està en auge.
“La vida és somni”, Calderón de la Barca, 1635. Quasi 400 anys després de la famosa metàfora que dona nom a l’obra de teatre barroca, i amb el mateix recurs literari, es podria dir que “la comunicació és metàfora“. I ho és amb amplitud i diversitat. Des de la comunicació relacional i interpersonal, passant per la pública i corporativa, fins a la periodística i
social. És la figura retòrica més utilitzada en la comunicació humana, parlada i escrita, sense excepció. Està present tant en el periodisme com en moltes de les eines de la comunicació corporativa i del periodisme de fonts.
Es compleixen trenta anys del genocidi de Ruanda, un dels episodis més obscurs dels anys noranta. Unes matances que van acabar, en 100 dies, amb el 75% de la població tutsi d’un dels països més petits del continent africà. Una crueltat propiciada i encoratjada, en gran part, per un mitjà de comunicació que no va dubtar a plantar la llavor de la barbàrie: Radio Télévision Libre des Mille Collines, la ràdio de l’odi. El seu és un dels exemples més tristament cèlebres de com aprofitar el ressò mediàtic per ajudar a sembrar mort i destrucció.
La transformació al voltant de la petita pantalla –per cert, cada cop menys petita, si ens atenem al volum dels aparells actuals– afecta els creadors de continguts, els propietaris dels canals, el mercat publicitari i els hàbits dels consumidors, que ara poden seleccionar entre la inacabable oferta de les plataformes sota demanda. Aquests són alguns dels temes que tracta l’obra ¿Nueva televisión? Nueva comunicación. El impacto de los cambios del consumo audiovisual en las formas de comunicar, de Josep Maria Picola Meix (Editorial uoc, 2024). En aquestes pàgines reproduïm alguns extractes d’aquest llibre, en què l’autor analitza les tendències de futur de la televisió.
Actualment, l’Arxiu Nacional de Catalunya garanteix la preservació d’una seixantena de fons personals de periodistes o reporters gràfics, tres dels quals hi han arribat a través del conveni signat l’any 2014 amb el Col·legi de Periodistes, que tenia com a objectiu poder preservar llegats que són bocins importants de la història del periodisme a casa nostra. Perquè l’ofici, més enllà del dia a dia en l’àmbit informatiu, també s’entén consultant els arxius dels professionals que el porten a terme.
Actualment, a Catalunya s’hi professen catorze confessions religioses diferents, una mostra de la seva diversitat, però en l’àmbit del periodisme la que dona feina a gran part dels professionals és el catolicisme, la majoritària, amb quasi sis mil centres de culte dels poc més de set mil que hi ha a casa nostra. En aquest sentit, la professionalització de la comunicació social de l’Església catòlica ha provocat que en els darrers anys un nodrit grup de joves hagin trobat en mitjans impulsats per entitats del món eclesial un espai per desenvolupar-se laboralment. Desafiant prejudicis i etiquetes, els seus testimonis palesen una experiència enriquidora i plena de significat, amb oportunitats per créixer i influir positivament en la societat a la qual informen.
M’han demanat un article sobre el meu marit, l’Oriol Maspons, i se’m fa molt i molt difícil. És el primer cop que ho faig i, a més, sóc una escriptora negada, tot i així, som-hi.
Si el periodisme encara és un ofici, se suposa que hem de cuidar especialment els artesans i, en la seva absència, l’obra publicada. No es tracta pas de renegar sempre de la cultura de la instantaneïtat ni de la transformació que viu el negoci, per més ràbia que ens faci, n’hi ha prou a fer-ho de tant en tant. El que no hem de deixar de fer en aquests temps de trasbals és perseverar en la recuperació de la memòria i evocar el mestratge d’aquella gent que, precisament, o bé va ser revolucionària en un moment donat o que encara és capaç de liderar una redacció com a taller de formació.
Supervivents
La fotògrafa noruega Andrea Gjestvang va guanyar el Sony Award 2013 per un ampli treball, “One Day in History”, publicat per diferents mitjans, sobre els supervivents de la matança de l’illa d’Utoya, on a l’estiu del 2011 l’ultradretà Anders Behring Breivik va assassinar seixanta-nou persones i en va ferir més de dues-centes.
Pulitzer de fotografia
Espanya: 2020
Dins dels “Matins ESADE”, la firma Anuntis diu que els diaris de paper desapareixeran a Espanya l’any 2020. Són quatre anys abans de la data proposada pel “Newspaper Extinction Timeline” esmentat en l’article central.
Newsweek, només en digital
Santiago Codina va néixer a Barcelona el 1922 i va morir a la seva ciutat el 6 de maig de 2013. Llicenciat en Dret i periodista, va ser redactor de Lean, de 1964 a 1969, més tard de Distinción (1958-63) i col·laborador de l’ Actualidad Española, el 1953, de Tele/Exprés i del diari Pueblo. de 1966 a 1968. També va treballar com a redactor del diari esportiu Dicen. També va formar part de la Junta de l’Associació de la Premsa de Barcelona.
El periodista Santi Massaguer va morir el 26 d’abril a seixanta-dos anys d’edat a causa d’una llarga malaltia. Va estar molt vinculat a la vida cultural de Palafrugell on havia nascut el 1950. Massaguer va exercir de corresponsal de premsa durant els anys seixanta i setanta per a diferents diaris de Barcelona i Girona. També va exercir de Defensor del Lector d’ El Punt entre 2001 i 2005. Havia estat columnista d’ El Punt-Avui fins poques setmanes abans de la seva mort. Va publicar el llibre
El passat 7 d’abril va morir a Barcelona el periodista Ricard Font als vuitanta-tres anys d’edat. Aquest veterà professional de la informació va treballar la major part de la seva carrera a l’Agència EFE, on va exercir de redactor de les seccions de Laboral i de Religió entre els anys 1977 i 1992. Després d’aquesta llarga etapa, va continuar de col·laborador de l’agència de notícies entre els anys 1992 i 1995. Finalment es va jubilar el 1998.
Nascut a Castellote (Terol), Miguel Martín va morir el 2 de febrer de 2013 a l'edat de vuitanta-vuit anys. Va treballar en el periodisme com a auxiliar de redacció de 1945 a 1951 i de redactor a La Prensa de 1951 a 1960. Va ser secretari de l’Associació de la Premsa de Barcelona de 1964 a 1969. Redactor en cap de La Vanguardia entre 1962 i 1980, director de les publicacions per a adolescents Tele Color Tio Vivo i TDT de 1967 a 1968. Més endavant, fins a 1971, va exercir en altres publicacions com Coral, Celia, Capricho i
L’11 d’abril, va morir a noranta-quatre anys el periodista Tomás Hernández Cabezas, veterà supervivent de la Guerra Civil espanyola en què li va tocar treballar al departament de l’Estat Major de Franco a Salamanca. Mai va amagar el seu treball per al dictador, fet que no va ser obstacle perquè rebés l’afecte de molts dels companys de professió de totes les tendències. El 1995, un centenar d’amics periodistes del Diari de Barcelona va respondre a la seva convocatòria per participar en un dinar “nostàlgic” de l’antic
