Un gran mestre

M’han demanat un article sobre el meu marit, l’Oriol Maspons, i se’m fa molt i molt difícil. És el primer cop que ho faig i, a més, sóc una escriptora negada, tot i així, som-hi.

L’Oriol i jo estàvem casats des de l'any 1969 i vàrem celebrar la festa del casament al Boccaccio. Després varen fer-ho altres però, per descomptat, l’Oriol va ser el primer. D’ell, com a fotògraf i del que ha representat per a la fotografia d'aquest país, poc més puc dir després de tot el que s’ha dit sobre ell aquests dies, comentaris als quals estic molt agraïda. L’Oriol sempre va anar per lliure, es va dedicar a la fotografia però no a fer-se amic dels que li podien donar premis ni res semblant. I així li ha anat, tot i que a ell els premis li agradaven molt.

Era un home molt polifacètic, descobria coses de l’època i les ensenyava als amics, editors, fotògrafs etc. Després,els altres es posaven les medalles, encara que a ell no li importava, perquè li quedava la satisfacció de la curiositat.

Escrivia molt bé i feia tan bé de tertulià que se’l rifaven. Un cop van trucar de tv3 perquè volien que anés a un programa a defensar la festa de Haloween enfront d’una altra persona que havia de defensar la castanyada. Els vaig dir que li comentaria si bé ho veia difícil perquè l’Oriol no sabia ni que era Haloween. “Ah, val”, va dir-me. “Però si no saps què és?”, vaig contestar-li. “És igual”, em va respondre. I se’n va sortir. El pobre que defensava la castanyada es va desesperar. L’Oriol li sortia amb arguments surrealistes i l’altre no sabia què dir. Ell era així.

També va ser un gran mestre. Pel seu estudi hi passava tothom. Els que tenien un fill o una filla que no sabia què fer ni què estudiar l’enviaven a l'estudi de l'Oriol Maspons. Allò semblava la Rambla. Jo m’enfadava però ell gaudia fent-ho. Estic parlant de quan no hi havia ni escoles ni universitats on s’aprengués l’ofici. Aquests dies molts d’ells m’han trucat. La majoria continuaven anant a veure’l o bé ell els feia un truc. Alguna peça dolenta li va sortir, amb punyalades per l'esquena o prenent-li els clients, encara que eren molt pocs, perquè quasi tots seguien mantenint-hi una molt bona relació.

L’Oriol era un home irònic a qui li agradaven les provocacions les discussions, ara bé, en el fons tenia la raó. Jo vaig aprendre molt amb ell.

Un dels moments més importants de la seva vida va ser quan treballava en el món de les assegurances i va demanar a la feina si podia seguir fent-ho de París. Allà va descobrir la fotografia-reportatge que li interessava, la de Cartier-Bresson. I de tornada a Barcelona s’hi va dedicar des de les pàgines de la Gaceta Ilustrada.

L’Oriol ha estat pioner en moltes coses, ha obtingut premis rellevants i durant quaranta anys ha estat l’únic fotògraf espanyol que disposava de fotografies seves al moma de Nova York i a la Biblioteca Nacional de París, a part dels museus més importants de l’Estat.

Oriol, et trobo molt a faltar, i el gosset també. Però ara me n’ocupo jo. No pateixis per ell.

CORAL MAJÓ

Vídua d’Oriol Maspons