Més precarietat, menys ética?

LAURA FANALS

Els periodistes són sovint considerats “guardians del poder”. Se’ls suposa els encarregats de fer preguntes incòmodes, d’investigar la corrupció, de denunciar les injustícies socials. Molts d’ells aspiren algun dia a emular Bob Woodward i Carl Bernstein i destapar un nou cas Watergate, però quan arriba l’hora de posar en pràctica tots aquests principis, topen amb un escull insalvable: unes condicions laborals cada cop més precàries.

La precarietat no només implica salaris baixos, sinó també falta de contractes (o contractes escombraria), horaris interminables i la impossibilitat, massa sovint, de separar la vida laboral de la personal. La situació, lluny d’arreglar-se, ha empitjorat en els darrers anys, i els freelance han estat un dels col·lectius que més n’ha patit les conseqüències, ja que el nombre d’encàrrecs que reben i el preu que cobren per peça s’ha reduït dràsticament. L’ètica periodística, doncs, no es pot desentendre del context.

La base d’aquest article és una recerca realitzada com a projecte final del màster de Periodisme Internacional de la Universitat de Leeds que s’ha elaborat mitjançant entrevistes en profunditat a deu periodistes freelance catalans amb edats que oscil·len entre 23 i 44 anys, i que treballen per a premsa escrita, ràdios, agències de notícies i mitjans digitals de Barcelona i Girona. En alguns casos, guanyen una quantitat fixa al mes que completen en funció de la productivitat, mentre que en d’altres cobren exclusivament per peça publicada. La recerca s’ha centrat en els freelance no perquè se’ls pressuposi menys ètica que a la resta de periodistes, sinó perquè solen ser un dels col·lectius que més pateixen la precarietat laboral. Tots els noms s’han canviat per preservar la intimitat dels participants.

L’estudi arriba a la conclusió que aquest col·lectiu professional té molts motius per mantenir alts nivells d’ètica. En primer lloc, els sol agradar la feina i se senten molt responsables dels projectes que tiren endavant, de manera que són molt autocrítics i se senten culpables davant de qualsevol error. En segon lloc, són conscients que tenen la responsabilitat social d’oferir informació veraç i plural, i se la prenen molt a pit. En tercer lloc, hi ha l’ètica personal, que guia la majoria de periodistes més enllà del Codi deontològic. Finalment, a nivell més pràctic, tot periodista necessita credibilitat per mantenir la feina o, en el cas dels freelance, per aconseguir-ne de noves. Per tant, saben que si els enganxen “fent trampes” la credibilitat se’ls anirà en orri.

La precarietat laboral, tanmateix, pot acabar posant en un compromís totes aquestes bones intencions. El principal problema, amb diferència, són els salaris baixos: els freelance es queixen que els mitjans cada cop els compren menys peces –ja que cada vegada s’utilitzen més agències i notes de premsa–, i els preus per peça s’han reduït dràsticament. Això fa que, en alguns casos, hagin d’acceptar condicions de treball cada cop més precàries.

Aquest és el cas de la Clara, que col·labora amb un mitjà digital que li paga 250 euros al mes per escriure dos articles diaris: “Fa un parell d’anys, jo hauria estat la primera de dir que ningú hauria d’acceptar aquestes condicions, tot i així, les meves fonts d’ingressos s’han reduït i he hagut de dir que sí perquè necessito els diners”. Els freelance, a més, han d’assumir les seves pròpies despeses de treball, com ara gasolina, aparcament i dietes, a banda de pagar la quota d’autònoms. Amb salaris com aquests, però, moltes vegades acaben pagant per treballar.

Un altre tipus de precarietat són les llargues jornades laborals i la dificultat per conjugar la vida laboral i personal. Els freelance han d’estar disponibles tot el dia, no només per una qüestió de responsabilitat, sinó perquè temen que, si diuen que no un cop, no els tornaran a trucar. A més, no solament es tracta de cobrir notícies, sinó que també han de dur al dia la comptabilitat, cercar noves històries i localitzar potencials clients. El resultat de tot plegat és que sovint molts acaben treballant deu o dotze hores al dia.

Finalment, l’alta competitivitat del món periodístic els posa una pressió afegida, ja que aconseguir qualsevol feina significa superar una dura competència. Això fa que, en certs moments, la pressió per aconseguir una informació tant o més bona que la dels altres els pugui fer “abaixar” la guàrdia ètica. Així ho explica en Dani, que col·labora amb una ràdio: “Hi ha programes, sobretot de certes televisions, que són molt sensacionalistes i a vegades penses: ells fan això i tu vas aquí amb el teu article extracurós... Per tant, admeto que a vegades la competència m’ha portat a publicar coses que d’altra manera no hagués fet”. La precarietat laboral, doncs, influeix en el treball diari dels periodistes i es pot convertir en una greu amenaça per a l’ètica. L’estudi ha comprovat les conseqüències que pot tenir en quatre grans àrees: selecció de temes, veracitat, privacitat i ús de les fonts.

No val la pena investigar

En la selecció de temes és on es noten més els efectes de la precarietat. Els freelance no poden permetre’s el luxe de treballar en històries que no seran publicades, o sigui que acaben prenent la via fàcil: és a dir, temes ràpids d’obtenir, encàrrecs directes i articles que s’ajusten a la línia ideològica del mitjà. Tot plegat, en clar detriment del periodisme d’investigació, que costa un temps i uns diners que els freelance no tenen. Aquest és, per exemple, el cas d’en Dani: “No puc perdre dos dies, amb la despesa que això comporta, buscant històries d’investigació que no seran publicades o que, si ho són, em pagaran disset euros. Així doncs, el que faig és anar a una roda de premsa a les dotze del migdia i aconseguir un bon tall de veu. No faré res extraordinari per disset euros”, explica.

Tot i que hi ha algunes excepcions –els periodistes solen oblidar-se dels diners quan els cau a les mans una bona història que els motiva o que els farà guanyar prestigi‒, els freelance, en general, se senten frustrats per les poques possibilitats a l’hora de buscar temes d’investigació, i alerten que això porta a una societat molt menys informada.

La Sara, que col·labora com a corresponsal amb una agència de notícies, indica que hi ha bones històries que acaben sense sortir a la llum. “Em paguen cinc euros per cada història local i vint per aquelles que es poden vendre a nivell nacional. Així doncs, només cobreixo els consellers, ministres i temes genèrics. Sé que hi ha moltes històries locals que haurien de ser explicades, però no em puc gastar vint euros en una cangur per a la meva filla per aconseguir una exclusiva local per la qual me’n pagaran només cinc”, critica.

Superar els límits

La veracitat pot ser una altra de les damnificades. En general, tots els periodistes consultats tenen clara l’obligació d’oferir informació plural i contrastada, i a molt pocs algun mitjà els ha demanat escriure algun article afavorint determinats interessos. Aquesta és, de fet, una pràctica que tots els freelance –sobretot els més joves‒ rebutgen frontalment. Tot i això, sempre hi ha excepcions, i alguns admeten que la por a no ser contractats de nou els ha fet cedir en alguna ocasió. Aquest és, per exemple, el cas de la Júlia, que és freelance des fa sis anys. “Durant una campanya electoral, em van demanar que fes una entrevista per afavorir un candidat. D’entrada, vaig dir que no, perquè no em va semblar ètic, però el cap de redacció va insistir, i què podia fer? Si deia que no, me’l posaria en contra i potser no em tornaria a trucar. O sigui que al final vaig acabar fent-la, tot i que no vaig firmar-la”, explica.

El respecte per la privacitat és una altra de les potencials víctimes de la precarietat. Malgrat que algunes qüestions estan regulades per llei, hi ha moltes pràctiques que, sense ser il·legals, suposen una intromissió en la vida privada de les persones. Aquesta és, tanmateix, una línia difícil de traçar, ja que és molt personal i depèn del periodista: el que per a un pot ser simple informació, per a un altre pot ser una intromissió en la intimitat en tota regla. El problema arriba quan, degut a les pressions de la precarietat i a la necessitat de facturar articles, alguns periodistes es veuen obligats a creuar la seva pròpia línia. Com en el cas d’en Martí, que fa uns mesos que col·labora amb una agència de notícies: “Odio haver d’anar a l’escena del crim i preguntar tots els detalls de la víctima. Em fa sentir incòmode, com si estigués demanant: doneu-me tota la merda que tingueu. Tot i així, són les regles del joc. Si estàs disposat a seguir-les, sobreviuràs; si et guies només per la teva ètica, no cobraràs”.

Empobrir la informació

En quart i últim lloc, la varietat i la qualitat de les fonts també es pot veure afectada per la precarietat. Com que els freelance es veuen obligats a prioritzar les feines que estan més ben pagades, la seva actitud davant d’un article és diferent segons la remuneració: si aquesta és alta, no els importa dedicar-hi el temps i l’esforç que faci falta. Quan aquest no és el cas, admeten utilitzar comunicats de premsa i agències, a vegades fins i tot sense citar-los. Tot i ser conscients que és una pràctica que empobreix el periodisme, alguns periodistes consultats asseguren que no tenen més remei que fer-ho si volen arribar a final de mes. Un exemple és en Martí, a qui, igual que a la Clara, una empresa pagava 250 euros mensuals per dos articles diaris: “Em treia quatre hores al dia, temps que necessitava per dedicar a feines que em pagaven millor. Per això, vaig rebaixar la qualitat: vaig començar a copiar comunicats en lloc de trucar a fonts, a agafar informacions publicades en altres mitjans, i llavors ho embolicava i hi posava un llacet ben bonic amb el meu nom. No n’estic orgullós, però havia de sobreviure”, assenyala.

Cal concloure, doncs,que la voluntat de la majoria de freelance de tenir un comportament ètic sovint topa amb una precarietat laboral que amb la crisi només s’ha agreujat, així com amb la necessitat d’arribar a final de mes en un context cada cop més dur. Una realitat que pot tenir conseqüències nefastes no tan sols per al periodisme, sinó també per a la democràcia.