Sovint els periodistes no només són els autors dels documentals, sinó que també en formen part activa davant la pantalla, ja sigui com a protagonistes o bé, d’alguna manera, mostrant les llums i les ombres de la professió. En aquest article analitzem com es retrata l’ofici a través d’aquest gènere que en els darrers anys, gràcies sobretot a l’expansió de les plataformes de continguts, està en auge.
“La vida és somni”, Calderón de la Barca, 1635. Quasi 400 anys després de la famosa metàfora que dona nom a l’obra de teatre barroca, i amb el mateix recurs literari, es podria dir que “la comunicació és metàfora“. I ho és amb amplitud i diversitat. Des de la comunicació relacional i interpersonal, passant per la pública i corporativa, fins a la periodística i
social. És la figura retòrica més utilitzada en la comunicació humana, parlada i escrita, sense excepció. Està present tant en el periodisme com en moltes de les eines de la comunicació corporativa i del periodisme de fonts.
Es compleixen trenta anys del genocidi de Ruanda, un dels episodis més obscurs dels anys noranta. Unes matances que van acabar, en 100 dies, amb el 75% de la població tutsi d’un dels països més petits del continent africà. Una crueltat propiciada i encoratjada, en gran part, per un mitjà de comunicació que no va dubtar a plantar la llavor de la barbàrie: Radio Télévision Libre des Mille Collines, la ràdio de l’odi. El seu és un dels exemples més tristament cèlebres de com aprofitar el ressò mediàtic per ajudar a sembrar mort i destrucció.
La transformació al voltant de la petita pantalla –per cert, cada cop menys petita, si ens atenem al volum dels aparells actuals– afecta els creadors de continguts, els propietaris dels canals, el mercat publicitari i els hàbits dels consumidors, que ara poden seleccionar entre la inacabable oferta de les plataformes sota demanda. Aquests són alguns dels temes que tracta l’obra ¿Nueva televisión? Nueva comunicación. El impacto de los cambios del consumo audiovisual en las formas de comunicar, de Josep Maria Picola Meix (Editorial uoc, 2024). En aquestes pàgines reproduïm alguns extractes d’aquest llibre, en què l’autor analitza les tendències de futur de la televisió.
Actualment, l’Arxiu Nacional de Catalunya garanteix la preservació d’una seixantena de fons personals de periodistes o reporters gràfics, tres dels quals hi han arribat a través del conveni signat l’any 2014 amb el Col·legi de Periodistes, que tenia com a objectiu poder preservar llegats que són bocins importants de la història del periodisme a casa nostra. Perquè l’ofici, més enllà del dia a dia en l’àmbit informatiu, també s’entén consultant els arxius dels professionals que el porten a terme.
Actualment, a Catalunya s’hi professen catorze confessions religioses diferents, una mostra de la seva diversitat, però en l’àmbit del periodisme la que dona feina a gran part dels professionals és el catolicisme, la majoritària, amb quasi sis mil centres de culte dels poc més de set mil que hi ha a casa nostra. En aquest sentit, la professionalització de la comunicació social de l’Església catòlica ha provocat que en els darrers anys un nodrit grup de joves hagin trobat en mitjans impulsats per entitats del món eclesial un espai per desenvolupar-se laboralment. Desafiant prejudicis i etiquetes, els seus testimonis palesen una experiència enriquidora i plena de significat, amb oportunitats per créixer i influir positivament en la societat a la qual informen.
1 d’octubre
Convocatòria dels premis Rahola.
La Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació de Girona obren la convocatòria de la cinquena edició dels premis Carles Rahola de Comunicació Local. Els treballs han d’haver estat publicats, emesos o difosos entre l’1 de desembre de 2012 i el 31 de desembre de 2013, i es poden presentar fins al 10 de gener de 2014. Més informació a www.premiscarlesrahola.cat.
2 d’octubre
1 de setembre
Opinió poc paritària.
3 d’agost
The Boston Globe , venut per setanta milions de dòlars.
El passat 14 d’octubre, va morir aquest reconegut fotògraf mallorquí a causa d’un infart cerebral a Barcelona als setanta-un anys. Nascut a la població mallorquina de Llucmajor (Mallorca, 1943) i de formació autodidacta, Catany –que vivia a Barcelona des dels anys seixanta– va ser considerat per la revista Life com un dels 100 millors fotògrafs del món. Autor d’unes dues-centes exposicions, va començar a exposar el 1972, i el 1987 es va donar a conèixer amb el seu treball “Natures mortes” amb el premi al millor llibre del festival Primavera Fotogràfica. El 1991, el treball
El periodista i escriptor sabadellenc Josep Costajussà va morir el 4 d’octubre als setanta-nou anys després d’una llarga malaltia que no per això el va privar de practicar l’activitat periodística, que exercia des dels divuit anys. S’havia format com a llicenciat en Dret i professor mercantil, i professionalment es va dedicar al món del tèxtil. Apassionat per la història i amb una clara vocació periodística, des de molt jove, es va dedicar a escriure sobre la seva ciutat i, en particular, sobre l’àmbit de l’esport. Col·laborador del
Josep Lluís Suelves Naya va morir de càncer el 3 d’agost. Natural de Sabadell, els inicis en el periodisme van ser al ja desaparegut diari Correo Catalán. De la premsa escrita, va passar a la televisió. El 1985, s’incorporà a TV3, on va desenvolupar diversos càrrecs, com cap de secció de Societat i cap d’Assignacions, departament des d’on coordinava l’equip de reporters de la cadena. A TV3 també va ser editor del 3/24.
Per quart any consecutiu, una sèrie de fotògrafs han elaborat un calendari solidari per a l’Inout Hostel (
Globus Punxats
Wilfredo Espina
La Garbera edicions, 2013
227 pàgines
Opisso (1903-1912)
Josep Maria Cadena
Àmbit Serveis Editorials, 2013
555 pàgines
De reinas a ciudadanas
Medios de comunicación, ¿motor o rémora para la igualdad?
Juana Gallego
Editorial Aresta
309 pàgines
