Gabriel Casas i Galobardes (Barcelona 1892–1973) es va iniciar en el fotoperiodisme dins l’àmbit de l’esport. Juntament amb Joan Rovira van crear, a principi dels anys vint, la firma Foto Sport amb la qual van publicar a La Jornada Deportiva i a L’Esport Català, entre altres. Aviat, l’activitat fotogràfica de Casas abasta també la premsa generalista i, algunes vegades amb la seva signatura i d’altres com a Foto Sport, comença a treballar per a La Publicitat, Mirador, La Vanguardia, D’ací d’allà i Diario Oficial de la Exposición Internacional de Barcelona.
Un repàs de la fotografia de Casas apareguda en els mitjans d’informació impresos sembla mostrar una preferència per una fotografia més documental, per la captació de l’evolució urbanística de Barcelona, dels petits fets del dia a dia i pels tipus humans que habiten la ciutat. Casas, per exemple, puja a les bastides instal·lades per a la construcció de la Sagrada Família i pren imatges insòlites dels campanars. O es fixa en els sense sostre del conegut com a barri xino.
La seva particularitat és que ho fa emprant punts de vista singulars, tot aplicant l’estètica dels llenguatges fotogràfics que arribaven dels Estats Units i d’Europa. Amb la càmera experimenta amb el desplaçament de l’angle de visió fugint del formal pla frontal, s’enfila a punts elevats per fer sorprenents picats o dispara gairebé arran de terra per captar expressius contrapicats. Juga, també, amb les possibilitats de forçar les perspectives accentuant el joc de plans i practica amb els fotomuntatges com a nova forma expressiva.
Davant la imminent ocupació de Barcelona per part de les tropes nacionals, Casas va decidir confiar una maleta amb els negatius més comprometedors a uns familiars. Aquesta precaució aviat es va constatar com a justificada, ja que poc després va ser denunciat i condemnat a dotze anys de presó per haver col·laborat amb la Generalitat de Catalunya i haver fet propaganda per a la causa republicana. Quan va voler recuperar els negatius ocults va constatar que per causa de les males condicions amb què havien estat desats, aquests s’havien fet malbé.
Quan definitivament queda liquidada la seva condemna, Casas va intentar tornar a treballar per a la premsa. Però les directrius de la Ley de Prensa de l’any 1938, les quals limitaven l’exercici del periodisme a persones afins al règim, faran que amb els seus antecedents això no sigui possible. L’any 1983, la Federación de Asociaciones de la Prensa de España feia justícia amb Casas i l’inscrivia, a títol pòstum, en el Registre Oficial de Periodistes. Un merescut reconeixement a qui va saber aportar aires de modernitat a la premsa barcelonina dels anys trenta.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari