Les xarxes socials permeten la selecció dels emissors de la informació i fan possible que un mateix receptor pugui ser emissor per a un ampli entramat de relacions en cadena. Aquesta possibilitat fa que es pugui modelar un servei d’informació per afinitat. Els usuaris solen elegir aquells que els donaran informació segons les seves creences o els seus valors ideològics, amb la qual cosa la tria de les informacions sempre tendirà a ser més en funció del que es vol escoltar que en funció de valors com la veracitat i el rigor.
Si ho traslladem al consum d’informació, en un futur potser no tan llunyà ens podríem trobar que els mitjans centressin els seus esforços a desenvolupar la tecnologia suficient per conèixer-nos a tots nosaltres i oferir-nos exactament allò que s’adapta més a les nostres necessitats o als nostres gustos. Dit d’una altra manera: un consum a la carta extrem, en què es prioritzaria l’individu per sobre del col·lectiu.
Les xarxes socials es conceben com una eina d’èxit social en funció dels seguidors o de la repercussió dels missatges. D’alguna manera, fan bona la dita atribuïda a Andy Warhol sobre la recerca de notorietat o popularitat, segons la qual tothom en el futur podria ser famós durant quinze minuts. Aquesta característica, consubstancial a l’èxit de les xarxes socials, agrega un ingredient més en l’estructura de la notícia, més orientada a la recerca de l’enginy i l’impacte que no pas a la de veritat.
El periodista Cristian Segura tuitejava el 10 de gener del 2017, parodiant el funcionament de les xarxes, que era conscient que fer una piulada favorable al Procés aportava un creixement de seguidors i fer-ne una que qüestionés el Barça en feia perdre immediatament. Hi ha situacions que generen un debat encès, com passa amb el Procés, en què el terreny de combat dialèctic fet a còpia de frases simples i sentències, com passa amb el futbol, fa que es converteixin en temes principals de l’agenda.
A les xarxes les agendes es marquen en funció de la seva repercussió, al contrari del que passa en els mitjans convencionals, que jerarquitzen, amb la intenció de marcar els paràmetres del debat públic, abans que l’audiència els doni o els tregui la raó. A internet és la mateixa audiència la que instantàniament jerarquitza en un relat marcat pels rànquings minut a minut. Hi ha models d’informació en plataformes digitals que ofereixen directament els seus continguts en funció de l’impacte que han tingut a la xarxa, com és el cas de Playground.
Durant dècades, arran de l’anomenada teleporqueria, es va discutir si els continguts dels mitjans e comunicació condicionaven el comportament de les audiències, o bé si eren les audiències les que determinaven que fossin a les graelles. Aquest debat és vigent als mitjans de comunicació tradicionals. Molts diaris digitals inclouen una secció amb les notícies més comentades o amb les més visualitzades, és a dir, que donen per bo l’impacte com un element de selecció, i per tant de jerarquització, de la informació.
Les grans corporacions aposten per crear circuits prou eficaços per mirar d’influir en l’impacte de determinats continguts o informacions. En aquest sentit, la sociòloga Sara González-Bailón, professora de l’Anneberg School of Communication de la Universitat de Pennsilvània, afirmava el 2014 en una conferència programada per la Universitat Oberta de Catalunya que recents investigacions demostren “que amb el temps les xarxes són cada cop més jeràrquiques, i això va en contra dels qui diuen que són horitzontals”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari