Una de les frases clàssiques del periodisme és “els comentaris són lliures, però els fets són sagrats”. Sembla, però, que hem canviat la màxima i ara els comentaris són lliures i els sentiments sagrats. És a dir, el periodisme s’ha deixat portar per sentiments proindependència o antiindependència a l’hora d’explicar la realitat. De manera que els lectors llegeixen les notícies per alimentar els seus sentiments i generar anticossos que els aïllin dels que no senten com ells.
Els diaris han despenjat la bandera de la informació i mostren els colors de la seva trinxera. El relat que s’ha anat formant sobre el Procés s’ha articulat en diverses claus: nosaltres-vosaltres, guanyadors-perdedors, i les eleccions de desembre com a gran ring. El principi de veritat recorda als periodistes que la informació és un bé social, no una arma llancívola amb la qual afeblir l’altre bàndol però, si això s’oblida, s’instal·la un sentiment de preocupació-estrès-angoixa.
Una altra de les frases recurrents del periodisme és “Quan arriba la guerra, la primera víctima és la veritat”. Potser, la segona víctima és el llenguatge. El llenguatge amb el qual es narra el Procés posa de manifest que estem davant d’un trist fenomen que allunya el periodisme del principi de responsabilitat: la “futbolització” de la política. Grades, colors, ultres, tifosi..., no ens falta de res.
La gent ja no veu partits de futbol per entretenir-se, veu informatius i en lloc de reunir-se amb la penya del seu equip, ara es congrega en carrers i places amb les seves banderes. El problema, per tant, no és parlar de les coses sinó com es parla d’aquestes coses. I la vida política, també en els mitjans, s’ha fet espectacle, s’ha reduït a un mem (en anglès, meme).
Veig amb tristesa la dificultat que hi ha a la resta d’Espanya per comprendre el que aquí succeeix. Entenc llavors que els mitjans de comunicació que consulten no ofereixen una visió plural del que passa a Catalunya i, indirectament, a Espanya. En un dels annexos del Codi deontològic del Col·legi de Periodistes es recomana “donar veu a tots els actors i promoure la comprensió entre les parts implicades. Afavorir el diàleg”.
Aquells que per circumstàncies personals o polítiques no ens identifiquem clarament amb un costat o un altre ens hem convertit en cercadors d’aquesta informació plural, tan escassa com necessària en aquests moments. De fet, resulta curiós que sigui un diari britànic, The Guardian, el que hagi llançat una sèrie de vídeos sota el títol “I am Catalan”, en què persones a favor i en contra del Procés descriuen els seus punts de vista sobre el que succeeix.
Des de 2012 diaris francesos, italians, alemanys, russos i, sobretot, anglosaxons advoquen per la celebració d’un referèndum pactat per decidir la relació entre Espanya i Catalunya. Contràriament al que s’esperava, la Unió Europea no s’ha erigit encara en aquest interlocutor que van anunciar els mitjans i que l’independentisme va creure sense posar en qüestió. Això ens recorda l’obligació dels mitjans de distingir entrepensament il·lusori (wishful thinking) i fets.
Per concloure, els convido a reflexionar sobre un dels fonaments d’aquesta professió: el principi de llibertat. Des de final de setembre, hem vist periodistes agredits mentre feien la seva feina o que han abandonat les redaccions per culpa de la línia editorial del mitjà. Són situacions lamentables en què el dret d’informar amb llibertat s’ha vist vulnerat. Ara bé, de totes les censures la que més em preocupa és una: l’autocensura. De vegades, arriba per quedar-s’hi.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari