• Piular amb el fre de mà

    Adrián Caballero
    -
    21 octubre, 2021

    En el paradís de la polarització i la crispació, com són les xarxes socials, els periodistes prefereixen l’autocensura i el contingut asèptic. No és tant una qüestió de perdre la feina, sinó la por que, en un context on tot es magnifica, a algú se l’assenyali i acabi afectant la credibilitat de la seva informació. Amb tot, la prudència o l’autocensura també es traslladen a la comunicació política i als gabinets i agències de comunicació.

    L'ús dels comptes personals dels periodistes a les xarxes, especialment a Twitter, ha obert, des de fa anys, un debat a la professió. Foto: Unsplash

    L’autocensura no va arribar a la professió periodística amb la invenció de les xarxes socials. Ja s’hi havia instal·lat molt abans. Anys enrere, el periodista Iñaki Gabilondo apuntava que la pitjor censura és l’atur. I d’això –i de condicions precàries– la professió n’ha entès tota la vida. Era d’esperar, doncs, que la prudència, quan no la por a publicar segons què, s’acabés traslladant a les xarxes socials que, a més, són una eina de comunicació directa que no només permet que qualsevol periodista digui la seva, sinó que en qüestió de segons pot ser llegit o vist per responsables públics, editors del mitjà on treballa i qualsevol ciutadà, que ignorarà allò d’“aquí només opinions personals” de la biografia.

    Una autocensura, en forma de prudència, que afecta molts periodistes que no volen problemes a la feina. “Les xarxes ho magnifiquen tot i és complicat de gestionar”, reconeix Quico Ràfols, president del Sindicat de Periodistes de Catalunya. Els mitjans no volen córrer riscs en un context de polarització, en què una part de les empreses periodístiques tracta de fer la competència per maximitzar clics... i guanyar favors en forma de publicitat, ja sigui privada o institucional. A banda de cuidar les línies editorials, els mitjans, denuncia Ràfols, “prefereixen un perfil baix”. Dit d’una altra manera: si vols treballar o seguir col·laborant amb bona part dels mitjans, millor evitar dir la teva a Twitter.

    En aquest sentit anaven les declaracions que l’any passat va fer Tim Davie, nou director de la BBC. “Si voleu ser un columnista d’opinió o fer campanya partidista a les xarxes socials, és una opció vàlida. Però aleshores no hauríeu de treballar a la  BBC”, va dir als treballadors de la cadena. Arran d’aquelles polèmiques declaracions, el passat octubre, el Col·legi de Periodistes va organitzar un debat –amb Enric Sierra, Núria Ferré, Lluís Caelles i Xantal Llavina– sobre el paper dels periodistes a les xarxes socials. El debat, doncs, és candent i molt present a la professió.

     

    Atacs personals

    Per tot plegat, és tractat àmpliament tant des del Col·legi de Periodistes com des del Consell de la Informació de Catalunya des de la vessant de l’ètica. En aquest sentit, la darrera modificació del Codi deontològic va incorporar unes recomanacions sobre l’ús d’Internet, vàlides també per a les xarxes socials. Des del Col·legi,  s’és conscient que, a part dels avantatges que suposen les xarxes per als professionals de la informació, són una arma de doble tall ja que, mal utilitzades, poden condicionar la tasca dels periodistes.

    Prova d’això és que, el març del 2020, la Demarcació de Terres de l’Ebre del Col·legi de Periodistes va haver de fer públic un comunicat de suport als professionals de la comunicació del territori després que es produïssin atacs als periodistes a les xarxes socials, amb l’agreujant que es feien des de l’anonimat.

    Un altre exemple d’això és el que li va passar ara fa un temps a la periodista Carme Rocamora, cap de redacció d’El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, diari local cooperatiu. Mentre cobria un acte de Vox al districte, va fer una piulada “d’opinió, no periodística” –com apunta aquesta periodista– on va demanar “que els Mossos d’Esquadra aturin l’extrema dreta i no els moviments populars”. Després de la piulada, Vox, també via Twitter, va mencionar Rocamora i l’agència on llavors treballava fent pràctiques, que compaginava amb El Jardí. El partit d’Abascal criticava que la periodista estava “incitant a la violència”.

    La conseqüència de la piulada? “Estava seguint un ple de l’Ajuntament per a l’agència i la cap em va dir que marxés cap a la redacció. Em va explicar que havien arribat queixes des de la direcció de Madrid i em va demanar que no contestés la piulada de Vox i també que retirés del meu perfil de Twitter que treballava en aquella agència”, recorda.

    La majoria dels periodistes consultats, però, asseguren no haver patit cap episodi com el que esmenta Rocamora. Això sí, tots reconeixen imposar, en major o menor grau, una autocensura en el seu comportament a les xarxes socials, especialment Twitter. És el cas de Pamela Martínez, directora i editora de l’informatiu vespre de Radio Rubí, qui reconeix no publicar res que no sigui objectiu o informatiu. “Ho faig per por que m’etiquetin amb una manera de pensar o amb una ideologia i que això s’empri per desmerèixer la meva feina”, admet.

    Prudència vers trinxeres

    D’una manera molt semblant s’expressa Anna Lladó, periodista freelance, que informa molts cops de política als informatius de Cuatro i Telecinco: “A les xarxes socials, acostumo a no expressar la meva opinió perquè no em puguin penjar cap etiqueta i això acabi afectant la meva credibilitat”. La prudència, doncs, s’imposa i acaba sent el detonant de l’autocensura a les xarxes socials. “Per mi, seria ideal que es fos capaç de separar una opinió del que és feina i del que no”, lamenta Carme Rocamora. “Tots els periodistes tenim opinions i publicar-les no hauria d’alterar si som o no bons professionals”, afirma.

    L’autocensura s’accentua no només pel fenomen de les xarxes socials, sinó pel que Ràfols qualifica de “periodisme de trinxeres” que, segons ell, no només s’ha instal·lat en l’àmbit polític, sinó que “també es veu en altres informatius com el cultural, l’esportiu, l’econòmic i el que sigui”. Una polarització i unes trinxeres que prenen una força especial a Madrid, on es concentra una bona part del poder polític.

    Des de l’Associació de Premsa de Madrid (APM) alerten que l’autocensura és “una de les principals malalties de la professió periodística actual” i, tal com apunta un portaveu de l’Associació, “s’expandeix a la mateixa velocitat que ho fan la precarietat i les pressions per les redaccions dels mitjans”.

    Si, en línies generals, vinculen “més precarietat i inestabilitat” a “més possibilitat de cedir a les pressions”, una realitat de major pressió i fins i tot més clara autocensura és el periodisme local. Com apunta Francisco J. Rodríguez, periodista local al Baix Llobregat i exdirector d’El Llobregat, aquest tipus de premsa té particularitats més enllà de les xarxes, concretament el que Rodríguez anomena “l’ingredient de proximitat amb les fonts”. Ara bé, no per això deixen d’afectar encara més amb les xarxes. “Vas a comprar el pa i et trobes el regidor del qui has publicat o piulat que està sent investigat”, exemplifica Rodríguez.

    Aquest periodista, com Pamela Martínez, opta per emprar les xarxes socials com ara Twitter per fer ressò d’informacions objectives, articles que consideren interessants, etc., sense entrar massa en judicis de valor o en les piulades opinatives. D’altres també implicats en el periodisme local, com Rocamora, consideren que si les fonts properes s’enfaden, s’ha de saber gestionar. “I recordar-los –afegeix– que per publicar una opinió no deixaré de fer la meva feina de manera neutral”.

    Amb tot, hi ha un denominador comú, per sobre de qualsevol altre, a l’hora de provocar la prudència en tots els professionals. “El tema amb el que vaig més amb compte és la política”, subratlla Lladó, que puntualitza el fet que altres temes, com la vacunació o tot el que envolta la COVID-19, també “generen força confusió i incertesa” i fa que s’ho pensi “dues vegades a l’hora d’expressar un punt de vista”.

    Corporativisme mal entès

    En la comunicació dels partits i en la comunicació institucional també es viu la relació amb les xarxes amb la prudència i l’autocontrol que admeten els periodistes que treballen als mitjans. La Neus –no vol donar més dades personals– ha treballat en la comunicació d’un partit polític i ara està en la comunicació d’una institució de govern. “Soc bastant activa a xarxes, però sí que és cert que em costa publicar-hi algunes coses”, reconeix. “Fa temps que evito parlar de temes directament relacionats amb la feina que faig”, afegeix.

    Per la Neus, que treballa en la comunicació institucional, un hàndicap és “apuntar la mala praxi dels companys periodistes, ja que pot semblar que els estàs increpant perquè hagin publicat alguna cosa dolenta del teu àmbit”. En aquesta línia, denuncia que “l’autocensura en molts casos s’ha convertit en corporativisme”. “És cert que pocs cops lloem la feina dels altres, si bé també és cert que no denunciem prou les males praxis del món periodístic i dels gabinets de comunicació pel sentiment corporativista”, afirma.

    D’aquesta comunicació corporativa en parla en Josep Salvat, director de l’agència Josep Salvat PR, un periodista que reconeix que no s’ha trobat amb directius d’empresa que l’hagin recriminat el que publica a les xarxes socials, tot i així, puntualitza que ell mateix fa aquest treball previ de pensar-s’ho dos cops. “Fins i tot el meu propi equip a vegades m’avisa. 
Em diuen: ‘Pep, millor si esborres aquesta piulada, que ens podria comprometre com a agència’”, admet. Pel que fa a l’autocensura envers temes polítics, Salvat reconeix que hi ha dos temes sobre els quals ha deixat de publicar: “la Monarquia i la corrupció de segons quines institucions”. I admet que s’ha d’anar més amb cura a l’hora de publicar coses a les xarxes, quan es treballa amb empreses vinculades amb el sector públic.

    Si la situació política no canvia, la dinàmica de les xarxes continua el seu camí i la relació entre mitjans i institucions no varia, hi ha quelcom que es pugui fer perquè els professionals se sentin menys pressionats a les xarxes socials? Tant per a l’APM com per a l’SPC, frenar la dinàmica d’autocensura és clau per “recobrar la credibilitat perduda”. Des de l’associació madrilenya puntualitzen que l’origen de les pressions, que parteixen sobretot dels directius dels mitjans, “s’han multiplicat i diversificat per l’exposició dels periodistes i el seu treball informatiu a les xarxes socials”. “A Twitter, tot es magnifica i d’un dia per l’altre pots passar de ser un heroi a traïdor, només per publicar una opinió”, emfatitza Carme Rocamora, que lamenta el fet que també assenyalin el lloc on es treballa.

    Des d’alguns àmbits, aposten per regular el dret a la informació de la ciutadania. D’altres incideixen que el que cal és lluitar contra la precarietat, que abona l’autocensura. Sigui com sigui, els entrevistats en aquest reportatge reconeixen que la prudència a l’hora d’expressar-se és present i continuarà mentre hi pugui haver repercussions, ja sigui perdent oportunitats de feina o sent qüestionat. El fre de mà continuarà posat en molts comptes personals de les xarxes socials perquè, com s’ha esmentat a l’inici, de poc serveix recordar que allò són  “només opinions personals”. 

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari