• Intrigues al vaticà

    Vicenç Lozano
    -
    21 octubre, 2021

    El Vaticà és un lloc on el secretisme i l’opacitat estan a l’ordre del dia. Al llibre "Intrigues i poder al Vaticà" (Pòrtic, 2021), Vicenç Lozano, periodista i historiador que ha treballat com a corresponsal de TV3 a Roma, analitza, amb nombroses anècdotes, la complexitat i les dificultats a l’hora d’informar sobre el que passa a dins dels murs vaticans. En aquestes pàgines, reproduïm extractes del tercer capítol (“Que difícil és fer aquí de periodista”) d’un llibre que s’endinsa en les claus del poder de l’Església catòlica.

    El Vaticà és tradicionalment un estat ple d’intrigues, secrets i manca de transparència. Foto: Alamy.

    – Aquí tenim el Papa, els cardenals, bisbes, funcionaris, jardiners i guàrdies suïssos. Això és el Vaticà. Després hi ha periodistes, sí, però aquests s’han de quedar sempre fora. Aquí no volem gent regirant sota les catifes.

    Aquestes paraules prou sinceres i contundents me les va dir un purpurat una tarda al seu luxós apartament del Palau Barberini, al bell mig dels jardins vaticans. Quan vaig requerir un aclariment, el cardenal no va perdre les bones formes. Amb una mirada de condescendència, va somriure i em va convidar a una copa d’un sublim armanyac que vaig paladejar tímidament mentre intentava refer-me.

    – Vostè encara no ho té prou clar? No demani mai precisar o desentranyar una frase de les que diem els cardenals. La resposta sempre la trobarà on no hi ha paraules.

    Quedava, doncs, prou evident. No calia tornar a insistir. Era imprescindible trencar-se el cervell per desxifrar i intuir. “Concretar” és un verb pràcticament inexistent a dins de la muralla. Els periodistes al Vaticà estem confinats a la Sala Stampa de la Santa Seu i treballem al palazzo de la Via Conciliazione, tocant a la plaça Pius XII, que és l’avantsala de la plaça de Sant Pere. Els informadors de mitjans escrits hi passen molt temps, mentre que els de ràdio i televisió habitualment ens movem més per fora, buscant imatges i opinions per a les cròniques.

    L’edifici on està ubicada la Sala Stampa, sota jurisdicció de la Santa Seu, està situat, però, en territori italià. L’interior del Vaticà, l’anomenat intramurs, només està reservat per als responsables dels mitjans oficials: l’Osservatore Romano, Ràdio Vaticana i Televisió Vaticana, a més dels que tenen cura dels perfils oberts pel Papa i la Santa Seu a les xarxes socials. Intramurs vaticans, només hi pots entrar com a periodista per fer una entrevista puntual, seguir un acte concret quan ets seleccionat pels responsables de la Sala Stampa, i prou. Les autoritzacions arriben amb comptagotes i són burocràticament complexes; només s’aconsegueixen quan algú de dins té la intenció de concedir uns minuts d’entrevista.

    Les regles per als periodistes sempre han estat molt estrictes. Encara ara ho són, però amb l’arribada del portaveu Federico Lombardi i els seus successors tot plegat es va convertir en molt menys estressant i més relaxat. Recordo, a l’època de Joan Pau II, com un bon amic fotoperiodista, que estava acreditat per l’agència ansa per fer fotografies molt a prop del Papa polonès, va ser amenaçat per la rígida senyora Wik, un personatge de caràcter eixut i intolerant, responsable de l’equip del portaveu Navarro-Valls per als operadors de càmera i els fotògrafs dels mitjans.

    Resulta que el xicot portava una arracada a una orella, i aquella dona, d’origen suís, temuda per tots els informadors al Vaticà, no va parar fins que el va obligar a treure-se-la. No era gens amiga de frivolitats. Sempre calia anar amb americana i corbata, situar-se al lloc just, obeir els funcionaris de la Sala Stampa sense posar res en qüestió. Un cop, durant una cerimònia de beatificació, aquesta senyora, que els periodistes gràfics descrivien com la “Dama de ferro del Vaticà”, es va fixar que a la posició que ens havien assignat a l’equip de TV3, situada a l’anomenat Braç de Carlemany (a sobre de la columnata de Bernini de la plaça de Sant Pere), estàvem rodant, durant uns minuts, unes imatges que no eren de l’acte solemne de la plaça. Volíem uns plans dels jardins vaticans des d’aquella posició privilegiada, que ens servirien per parlar algun dia de qualsevol afer intern. L’esbroncada de la senyora Wik va ser terrible, perquè segons les normes només es podia gravar la cerimònia de la plaça, i va cridar uns gendarmes vaticans que, amb una actitud gens amical, ens van voler prendre la cinta i la càmera. Al final vaig resoldre l’altercat amb paciència i diplomàcia, sense crits, però també implorant-los-ho i apel·lant a la seva “immensa magnanimitat”.

    L’organigrama és un laberint

    – El dia que creguis entendre com funciona la nostra organització probablement tindràs una sorpresa. Et faràs un embolic i tornaràs a la casella de sortida. Aquesta va ser fa uns anys la sentència d’un alt responsable d’un dicasteri, que va afegir cofoi:

    – Qui va dissenyar l’organigrama, de fet va crear un laberint en el qual tots, fora i dins de la Santa Seu, ens trobem atrapats.

    La complexitat de l’organització vaticana cal atribuir-la sobretot al fet que té unes dimensions més colossals que les columnes de la Basílica de Sant Pere. Costa anys i molt d’esforç fer-se una composició aproximada de l’organigrama de departaments i institucions que funcionen a la Santa Seu. L’empresa més difícil és conèixer l’univers canviant de noms i càrrecs que omplen l’organigrama, saber amb precisió qui és qui i quines són les seves competències, i encara costa més saber el que realment fa; sovint creus que estàs davant de la persona adequada i responsable d’un afer i al cap d’uns minuts t’adones que no és així. Tot plegat és un puzle, i quan creus que el tens resolt sempre et trobes algunes peces que no encaixen, i fins i tot veus que en falten.

    L’intent del papa Francesc de simplificar tota aquesta burocràcia, per estalviar despeses inútils i aclarir aquest entramat impossible, suposarà anys d’esforços, i tinc dubtes que mai s’aconsegueixi del tot. Arribes a pensar que els que fa més temps que són en aquest laberint se senten còmodes enmig de la confusió i fins i tot gaudeixen en veure com es desorienten els més novells, encaparrats a comprendre el galimaties.

    Una vegada, en un sopar al luxós restaurant Sibilla, situat al turó del Tívoli de Roma, un cardenal italià em va dir a cau d’orella una cosa que sempre he recordat. És el llenguatge enigmàtic, florentí al qual ens tenen acostumats:

    – Figlio mio, aquí qui vol saber massa acaba sense saber res.

    Saber massa implica moure’s en la incomoditat, en el risc de perdre contactes, amistats i fins i tot l’accés a moltes persones i activitats que es programen.

    L’estratègia més adient per a un periodista, molts cops, és mostrar ingenuïtat. L’excel·lent vaticanista Marco Politi, amb bons contactes i un constant esperit crític, en consonància amb el que cal que sigui el nostre ofici, sovint ha estat marginat pel poder vaticà. Sap massa, relaciona massa coses, coneix noms, situacions i antecedents, i per a alguns és un personatge “molt perillós”. Algunes vegades hem parlat d’això amb en Marco, i em quedo amb una frase que em va dir:

    – Mou-te com si no hi fossis, para l’orella i no opinis davant de qui no vol sentir el que penses, o d’algú a qui li pot molestar. Nedar i guardar la roba, enlloc ha estat tan eficaç com al Vaticà.

    Un privilegi per a pocs

    La meva visió del periodisme i el fet de treballar durant més de trenta anys per a un mitjà públic com és TV3 i –com sempre he dit– que el meu sou el paguin tots els catalans, siguin o no creients, ha propiciat que jo tingui molt interioritzat que les meves informacions han de ser respectuoses sempre amb les qüestions de fe. Però també cal afegir que soc i vull ser periodista, i en cap cas he deixat d’informar sobre tot el que és noticiable, per més cru que fos. Així ha estat sempre –sense més problemes– i així ha de ser.

    Estem parlant d’informació molt sensible que sempre genera debat, però que, si es contrasten les opinions i es donen claus d’interpretació als teleespectadors, els permet fer-se una composició de la realitat que espero que sigui sempre útil i la més objectiva possible. No sempre aquesta idea del periodisme com un servei és entesa per tothom. El poder vol portaveus, no periodistes.

    Treballar al Vaticà, al marge de tot, és un gran privilegi reservat a pocs mortals. Cada cop que trepitjo aquelles catifes, camino per aquells passadissos i salons desmesurats, en soc plenament conscient. Quan parlem de Poder (així amb majúscules) hi ha pocs llocs al món que al llarg de la meva carrera m’hagin fet aquesta sensació, aquell pessigolleig que un sent a l’estómac quan es troba a la Casa Blanca, l’edifici del Pentàgon, la seu de la cia a Langley, l’interior del Kremlin... o a dins del Vaticà. És precisament –ja ho he dit, i a risc de ser pesat ho repeteixo– l’anàlisi d’aquest poder el que m’atrau més de la informació vaticana. Amb tot el respecte pel missatge doctrinal i pastoral, per a mi com a periodista, el Vaticà és un centre d’enorme poder temporal, espiritual però també universal, secular, transversal i amb una indubtable influència que va molt més enllà dels 1.200 milions de catòlics que hi ha al món.

    Sempre he dit que només hi ha tres personalitats que tenen la potestat de ser rebudes sense problemes per tots els dirigents internacionals, sigui quina sigui la seva forma de govern i la ideologia que tinguin: el secretari general de les Nacions Unides, el president del Comitè Olímpic Internacional i el Papa de Roma. En resum, aquí, en aquest llibre, recordant aquella frase que afirma que “aquí tot el que no és sagrat... és secret”, parlo poc de teologia, de doctrina, del que és sagrat. Intento endinsar-me en les claus del poder i desxifrar-ne-ne alguns episodis. M’interessa sobretot desxifrar el que és secret i es vol seguir mantenint com a tal. 

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari