Trenta-cinc anys de lluita

La imatge, presa el 18 de març de 1976 durant la primera manifestació legal a Espanya, és del fotògraf Manel Armengol. Els set degans envolten i agafen amb les mans l’ampliació de la instantània. Encara faltaven nou anys perquè naixés l’entitat que han liderat en diferents etapes, però les demandes que mostren les pancartes de la fotografia –“Llibertat d’expressió” i “No més agressions a periodistes”– són encara vigents, quaranta-cinc anys després. Prova d’això és que quan es fotografien amb la imatge d’Armengol només fa unes hores que s’ha sabut l’assassinat dels periodistes David Beriain i Roberto Fraile, a mans de grups gihadistes a Burkina Faso.

La creació del Col·legi de Periodistes de Catalunya va tenir lloc el 1985. La celebració dels trenta-cinc anys de la institució es va ajornar diferents vegades –havia de celebrar-se el novembre de l’any passat– a causa de la pandèmia. Finalment, va tenir lloc el 27 d’abril a la seu de Barcelona amb una important limitació d’aforament, tot i que es va poder seguir a través del canal de YouTube del Col·legi.

L’acte va ser un homenatge als degans i a les deganes que han encapçalat la institució en les tres dècades i mitja de vida del Col·legi. Per això es va inaugurar una galeria amb retrats de tots ells durant un acte al qual van assistir tots els degans vius: Salvador Alsius, Joan Brunet, Sebastià Serrano, Josep Carles Rius, Josep Maria Martí, Neus Bonet i Joan Maria Morros. Tothom va intervenir en l’acte per valorar els respectius deganats i els d’aquells que ja no hi són, com Carles Sentís, Josep Pernau, Montserrat Minobis i Josep Maria Huertas Claveria. També hi van intervenir Laura Borràs, presidenta del Parlament, i Ester Capella, consellera de Justícia, mentre que Janet Sanz, segona tinenta d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, es va excusar per l’absència.

Consolidar la institució

La creació del Col·legi va agafar el relleu de les antigues associacions de la premsa, de caràcter gremial i provincial, que van quedar aglutinades en la nova institució. “Ha estat un cas únic a tot l’estat”, va recordar Joan Maria Morros, actual degà, durant la intervenció inicial.

Carles Sentís va ser el primer degà i va liderar el projecte de creació del Col·legi en temps complicats i després de mesos de converses amb els principals partits en què van col·laborar professionals de diferents tendències. Salvador Alsius es va referir a Sentís com un “home de la transició”, tot i que sobretot va parlar de Josep Pernau. “L’home del Codi deontològic i del Consell de la Informació”, va definir-lo. Va ser durant el seu deganat que es va presentar el Codi deontològic, proclamat per primer cop en el segon Congrés de Periodistes de Catalunya, l’1 de novembre de 1992. Cinc anys després, el 12 de març de 1997, es va crear el Consell de la Informació de Catalunya, organisme independent que vetlla pel compliment del Codi. “Pernau va ser un patriarca de la professió i un gran degà”, va resumir Alsius, que va substituir-lo al capdavant de l’entitat durant un mandat.

Alsius va destacar que la seva candidatura estava formada per diferents sensibilitats –ja es començaven a formar grups amb tendència política– i que, per tant, el seu deganat va ser de consens. Va ser llavors, a final dels anys noranta, quan “es va iniciar tímidament el procés de digitalització del Col·legi”. També és quan es va materialitzar una antiga reivindicació, la demarcació de les Terres de l’Ebre.

Quinze anys després de la creació de la institució, encara era vista amb estranyesa des de molts àmbits. “Els Col·legis són una raresa. A tot el món els periodistes estan en sindicats”, va recordar Alsius, que va defensar la neutralitat i la independència a ultrança de la institució.

La tempesta perfecta

Tot seguit, Joan Brunet va parlar de Montserrat Minobis –la primera dona que ocupava el deganat–, que el va precedir en el càrrec i per qui va tenir paraules de “felicitació, record i reconeixement”.  El deganat de Brunet va ser continuista del de Minobis. Per això, ho va definir com “quatre anys de mandat d’un mateix projecte” en el qual, segons ell, va donar-se “la tempesta perfecta” en referència a la doble crisi econòmica i tecnològica  i a les discrepàncies al voltant de l’Estatut del periodista amb el rerefons sobre qui era periodista i qui no, en un moment que els gabinets de premsa cada cop prenien més importància.

Després de Brunet, va prendre la paraula Sebastià Serrano, tot i que ell no va arribar a exercir el càrrec, ja que va dimitir dues setmanes després per la impossibilitat de governar una Junta amb membres de les dues candidatures enfrontades. Per això, va confessar la seva reticència a assistir-hi. Durant el seu breu parlament, va posar en valor la necessitat del Col·legi per fer front a la precarietat que s’ha escampat pel sector i per afrontar les mentides en l’era de la posteritat.

El context de confrontació que va provocar la dimissió de Serrano va marcar el deganat de Josep Maria Huertas Claveria, que va estar menys d’un any en el càrrec a causa d’una mort sobtada, només deu mesos després de l’elecció. Josep Carles Rius –degà després de la mort d’en Huertas– va recordar els moments de tensió al Col·legi per “la bel·ligerància d’un sector de la Junta”. “Havia de ser la seva última batalla del periodisme”, va dir Rius en referència al deganat d’en Huertas, a qui Rius va recordar  com un defensor de la llibertat d’expressió i amb la concepció d’un periodisme lliure, incòmode per a alguns, honest i mai neutral amb les injustícies.

Rius va recordar com les  prioritats van ser preservar la neutralitat, protegir els llocs de treball o la creació del programa “La premsa a les escoles”, i com va tenir lloc la crisi econòmica. “Van ser uns temps molt durs i no sabíem fins a quin punt”, va assegurar. Però la crisi econòmica convivia amb la de la institució. “Va haver-hi una bel·ligerància sense treva dins de la Junta”, va assegurar Rius. “Va ser l’inici de la polarització extrema que després hem vist en la societat”, va afegir.

Mesures dràstiques

“Aquí he viscut els moments més apassionants i interessants de la meva vida”, va admetre Josep Maria Martí, el degà que va substituir Rius. “El Col·legi havia viscut una època turbulenta i la crisi econòmica feia estralls. La nostra professió passava per hores baixes, amb més d’un 30% d’atur”, va apuntar.

Martí va encarregar la primera auditoria del Col·legi, que va mostrar una “situació terrible”. El Centre Internacional de Premsa –que depenia del Col·legi– estava en fallida, i els tretze quioscs propietat del Col·legi no generaven el negoci que calia. Martí va haver de prendre mesures dràstiques. “Algú ho havia de fer”, va admetre. Es van tancar el Centre Internacional de Premsa i el consultori mèdic. “Gestionar deutes i pocs recursos va requerir el treball de molta gent”, va reconèixer.

També es van reformar i modernitzar els estatuts del Col·legi, es va crear el Centre de Formació, es va reforçar la digitalització, es va crear la demarcació de la Catalunya Central i es va establir una quota jove. Uns canvis que van estabilitzar l’entitat i, com va recordar Martí, el Col·legi de Periodistes es va convertir en “l’únic col·legi de col·legiació no obligatòria que va créixer en afiliats”.

Neus Bonet va substituir Martí al capdavant del deganat. Va ser amb ella de degana que va tenir lloc el sisè Congrés de Periodistes de Catalunya, després de dotze anys sense celebrar-ne cap. Calia proposar molts debats i parlar de problemes nous a la professió com la implantació de les xarxes socials, la postveritat o les fake news. També va ser sota el deganat de Bonet que es van acabar els blocs electorals, una antiga reivindicació. Tot i això, va destacar, encara quedaven molts reptes pendents com la precarietat o l’accés de la gent jove a un mercat laboral digne. “Cal seguir lluitant en la desgovernamentalització dels mitjans públics”, va apuntar.

També va recordar que les dones periodistes segueixen tenint un sostre de vidre. Les facultats de Periodisme estan plenes de dones, però els mitjans tenen poques directives. Al final del seu parlament, va reivindicar els professionals que la van acompanyar durant el deganat. “Sols no som res”, va dir en referència a les juntes de govern, els treballadors del Col·legi i tota la gent que defensa el periodisme.

"Vacuna" informativa

“La premsa ens fa millors perquè si no volem sortir als diaris, ho hem de fer bé"”, va dir Ester Capella en la seva intervenció institucional. També va recordar que el Col·legi de Periodistes va ser el primer d’Espanya, el més antic dels nou que ara hi ha a l’Estat. “Sense informació no podem prendre bones decisions; i és salut, sense exigència i capacitat de traduir la complexitat, la societat estaria més desemparada”, va dir Laura Borràs.

La presidenta del Parlament va criticar la infoxicació” i va admetre que “si la informació és poder, cal que tots ens vacunem d’un ús indegut”. “La professió periodística té més sentit que mai”, va dir, ressaltant-ne la importància en temps de Covid-19. “No hem pogut anar allà on hi havia la notícia –havia admès Morros en referència a la pandèmia– si bé hem pogut fer ràdio, televisió i diaris des de casa. “I ho hem fet respectant els codis deontològics”, la millor eina per lluitar contra les mentides, les fake news”, va afegir.

Quedava clar que, tot i els reptes aconseguits en tres dècades i mitja del Col·legi de Periodistes, encara queda molta feina a fer, molta lluita. “La defensa de la llibertat d’informació és més important que mai”, havia admès Morros en la intervenció inicial. “La fotografia de l’Armengol continua sent més vigent que mai”, va concloure.